El trencaclosques de l’Àsia Central

La jove història i l’actualitat dels països de l’Àsia Central –Kazakhstan, Uzbekistan, Tadjikistan, Kirguizistan i Turkmenistan– ha estat fins al moment poc documentada pels mitjans de comunicació occidentals, més interessats en altres regions del planeta per raons de llunyania geogràfica, política i cultural. A finals de  1991, aquest cinc països es van trobar pràcticament d’un dia a un altre amb una independència per la qual no havien lluitat. Des d’aquell moment i fins ara han hagut de fer front per primera vegada en la seva història com a Estats moderns a diferents tipus de problemes i amenaces, a la vegada que han anat construint les estructures polítiques necessàries per dur a terme aquestes tasques. L’objectiu d’aquest article és doncs analitzar a quin tipus d’amenaces han hagut de fer front com a Estats i quines encara afronten avui en dia: quins són els principals factors, les raons subjacents, així com a què i per a qui representen una amenaça. Tenint en compte la seva importància geopolítica, també es tractarà el component internacional, centrant-nos en el paper que juguen en aquella zona les principals potències amb interessos a la regió: els Estats Units, Rússia, la Xina i la UE.

Image

Amenaces i tipus d’amenaces a l’Àsia Central 

En primer lloc, és necessari entendre la naturalesa social i política dels països d’Àsia Central i quines són les seves dues característiques principals des d’un punt de vista sociopolític. D’una banda, tots cinc són països musulmans, on la immensa majoria de seva població té l’Islam com a credo religiós, formant part tota la regió del que popularment es denomina com a “món islàmic”. Durant els darrers anys, aquest món s’ha vist afectat per una onada de fonamentalisme i  radicalisme islamista, en forma de diferents “famílies” ideològiques i posicionaments  (wahhabisme, jihadisme, salafisme, etc.) que s’han estès progressivament per bona part dels països musulmans, sorgint arreu diverses organitzacions islamistes que utilitzen diferents mitjans per aconseguir els seus objectius , ja sigui de manera pacífica o violenta. Com no podria ser d’una altra manera, l’Àsia Central no ha quedat al marge d’aquest fenomen.

En segon lloc, una altra característica important és l’elevat nivell de complexitat interètnica d’aquest països, on les minories representen un percentatge important de la població (30% a Kazakhstan, el 20% a Uzbekistan, el 15% a Turkmenistan, el 45% al ​​Kirguizistan i 20% al Tadjikistan[1]), la majoria d’elles integrants d’ètnies procedents d’altres països d’Àsia Central, i també russos ètnics. Les fronteres d’aquests països (en aquells moments en forma de repúbliques dins la Unió Soviètica) es van establir el 1924, pel que molts ciutadans van quedar separats de la seva terra pàtria. Les migracions que van tenir lloc durant l’època soviètica (especialment russos que es van traslladar a altres repúbliques) també van jugar un paper important en aquest sentit.

Un tercer element a tenir en compte en analitzar la situació de l’Àsia Central i que també juga un paper important, sobretot quan es tracta del terrorisme islàmic, és la situació geogràfica de la regió en el món: l’Àsia Central comparteix frontera amb una de les àrees més inestables i volàtils del planeta, la zona fronterera entre l’Afganistan i el Pakistan, on diverses arees estan controlades de facto per milícies talibans i/o militants d’Al-Qaida, i que també serveix com a base logística per moltes altres organitzacions terroristes islàmiques.

Tenint en compte aquest tres elements, fins a quin punt l’islamisme radical i la complexitat interètnica representen una amenaça per a Àsia Central avui en dia?

Islamisme radical

En el cas del fonamentalisme islàmic, dos tipus diferents de moviments han aparegut a la regió des de 1991, amb una creixent importància i impacte durant els últims temps. Amb algun que altre matís, tots ells lluiten per aconseguir a llarg termini la creació d’un califat islàmic que inclogui tots els països musulmans del món, on la Xaria o llei islàmica esdevingui la llei suprema que reguli política i societat.

El primer és el terrorisme islàmic, present a l’àrea per mitjà de diverses organitzacions. La més important ha estat el Moviment Islàmic d’Uzbekistan (MIU), creat a principis dels anys 90. Molt actiu durant els seus primers anys d’existència, va començar el seu declivi amb la fi del poder talibà a l’Afganistan, donat que el suport logístic i humà que  rebia d’aquell país es va reduir considerablement a causa de la invasió nord-americana del país i la posterior caiguda del règim dirigit pel Mul.là Omar. No obstant això, molts dels seus militants reben en l’actualitat formació militar als campaments d’Al-Qaida situats a la frontera entre l’Afganistan i Pakistan. La seva base social, d’on provenen gran part dels seus membres, està situada a la Vall de Fergana, una regió a la part oriental de l’Uzbekistan rodejada per les fronteres amb el Tadjikistan i el Kirguizistan[2]. Els objectius militars del MIU són bàsicament la infraestructura del govern uzbek, funcionaris, policia i unitats militars, encara que també han atacat diverses posicions en altres zones d’Àsia Central. Aquest fet, sumat a les seves connexions amb Al-Qaida a l’Afganistan i Pakistan, fa que la MIU sigui una part important de la xarxa mundial de terrorisme islàmic.

Un altre actor a la zona, la importància del qual ha augmentat en els últims dos anys, és Jund alKhilafah (Soldats del Califat), un grup amb seu a la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan. Aquesta organització és avui en dia especialment activa en el territori de Kazakhstan i també a Rússia. Considerada com una amenaça a la seguretat nacional des de desembre de 2012 pel Comitè de Seguretat Nacional de Kazakhstan[3], Jund alKhilafah ha assumit la responsabilitat per diversos actes terroristes en territori kazakh des de principis del 2011, incloent atacs contra la policia i unitats especials, i alguns dels seus membres han estat morts o capturats en diferents operacions antiterroristes.

Finalment, hi ha un tercer grup mujahidí que juga un paper rellevant a la zona. Es tracta del Moviment Islàmic del Turquestan Oriental, organització formada el 2001 i l’objectiu principal de la qual és la independència de la regió del Turquestan Oriental (avui dia constituïda com a província del Xinjiang dins la República Popular de la Xina). Igual que els altres dos grups esmentats anteriorment, té la seva base militar i logística a les zona fronterera entre l’Afganistan i Pakistan, concretament a la regió de Waziristan del Nord. Durant els darrers anys, a part de diversos atacs en territori xinés, sobretot contra diverses infraestructures, el Moviment Islàmic del Turquestan Oriental s’ha vist implicat en plans per atemptar contra interessos nord-americans a la regió d’Àsia Central. Aquest grup té vincles i connexions amb i Islamista de l’Uzbekistan, grup del qual també rep suport armat i financer, essent considerades com organitzacions “germanes”.

El segon tipus d’organitzacions fonamentalistes islàmiques d’Àsia Central són les que utilitzen mitjans no violents per aconseguir el seu objectius.  D’entre aquestes, hi ha un grup que té una especial rellevància i ha exercit un paper cada vegada més important pel que fa a  tasques d’adoctrinament religiós a la regió: Hizb al-Tahrir al-Islami (HuT) o Partit d’Alliberament Islàmic. Present a Uzbekistan, Tadjikistan, Kazakhstan i especialment al Kirguizistan, on compta  amb entre 20.000 i 100.000 membres[4], el HuT utilitza l’educació i la difusió de materials impresos com a eina principal. També és actiu al Turquestan Oriental, on el 2008 alguns dels seus membres van ser detinguts per les autoritats xineses, rebent condemnes de mort. Per als seus simpatitzants i seguidors, la idea d’un “internacionalisme islàmic” és molt més atractiu que l’egoisme nacionalista dels governs de la regió. Aquest grup ha anat guanyant popularitat i recolzament social des del 11-S, a mesura que l’odi anti-occidental s’ha anat estenent entre les poblacions musulmanes de gran part del món islàmic com a conseqüència de les invasions imperialistes de l’Iraq i l’Afganistan.

Conflictes interètnics  

En quant a la complexitat interètnica, aquesta representa una amenaça potencial en tant que pot esdevenir una clivella en la qual basar posicions extremistes. Aquesta possibilitat existeix i ha esclatat en diverses ocasions a la regió, especialment al Kirguizistan: el 1990 una escalada de conflicte interètnic va generar disturbis i agressions entre les comunitats kirguises i uzbeques a les regions del sud del país, amb el resultat de més de 320 persones mortes. L’odi interètnic va entrar per darrera vegada en erupció al Kirguizistan el juny del 2010, arribant el país en aquella ocasió a un estat de pre-guerra civil. El balanç: 893 persones mortes[5] i més de 100.000 desplaçades, la majoria refugiats uzbeks que van haver de fugir a l’Uzbekistan. En el moment actual la situació és aparentment estable, però qualsevol petit incident podria generar l’inici del nous disturbis i enfrontaments, novament amb resultats tràgics. Paradoxalment, la confrontació interètnica té en certa mesura els seus vincles amb el fonamentalisme religiós: després dels incidents de 2010, el Partit d’Alliberament Islàmic va guanyar molts adeptes d’entre la població desplaçada del sud del Kirguizistan[6], fent-se amb el suport de molts dels que van ser víctimes de l’odi interètnic, els quals van trobar en l’islamisme radical una resposta política per a les seves tragèdies.

Per a qui i per a qué representen una amenaça?           

Odi interètnic i fonamentalisme islàmic (en les seves diferents facetes), representen una amenaça en diverses dimensions: en primer lloc, per a la seguretat individual i la integritat física dels ciutadans dels països d’Àsia Central, en tant que les vides humanes es converteixen en un objectiu militar, en el cas del terrorisme, i en un objecte de la liquidació física per part de l’ètnia “rival” en cas de conflicte ètnic. En segon lloc, representen una amenaça per a la integritat territorial i la supervivència dels Estats d’Àsia Central, ja que aquests conflictes podrien fàcilment desembocar en guerres civils, com ja va succeir a Tadjikistan entre 1992 i 1996. La possibilitat de desintegració territorial és especialment rellevant en el cas del Kirguizistan, com ho demostra el fet de que la minoria uzbeka hagi reclamat històricament la integració a territori de l’Uzbekistan de les zones del Kirguizistan on els uzbeks són (o eren) majoria. A més, la manca de capacitat dels governs d’Àsia Central per fer front a aquests conflictes podria fàcilment soscavar la seva legitimitat, ja que els ciutadans poden percebre que l’Estat no és capaç de protegir-los, posant-se en dubte el mite sobre el monopoli legítim de la violència. Alhora, l’afebliment de la legitimitat dels governs pot reforçar la posició d’altres alternatives polítiques (per exemple de l’islamisme en si mateix), principalment de caire no democràtics, donada l’absència d’una veritable oposició popular democràtica en la majoria dels països d’Àsia Central. En tercer lloc, un altre element que està amenaçat és el caràcter secular dels propis Estats. Com s’ha esmentat anteriorment, un dels principals objectius de les organitzacions radicals islamistes a la regió és la imposició de la Xaria com a llei suprema. Això significaria que, en aquells països de l’Àsia Central on aquestes forces hipotèticament aconseguissin arribar al poder (i de la mateixa manera com ja passa a l’Aràbia Saudita o Iran, i en menor mesura a Líbia i Egipte), les altres minories religioses es trobarien en risc de discriminació política al seguir un credo diferent que l’oficial de l’Estat. Finalment, són també una amenaça per al desenvolupament econòmic dels països d’Àsia Central, donat que la inestabilitat política i social que generen pot arribar a afectar de manera molt negativa els fluxos comercials i els intercanvis amb altres països, tant necessaris per a la millora de les condicions de vida de la població.

Factors generadors d’inestabilitat i conflicte

D’acord amb l’organització International Media Support, els factors subjacents que s’amaguen darrera la inestabilitat i la potencial radicalització de la regió de l’Àsia Central són els següents: pobresa generalitzada i distribució desigual de la riquesa; baixos nivells d’educació, salut pública i altres signes de mal funcionament en les estructures estatals; lluites de poder entre clans i grups, absència de respecte dels drets humans, imperi de la llei i altres condicions prèvies per la democràcia; continus intents dels govern per controlar els mitjans de comunicació i restringir les possibilitats de la població per expressar el seu descontentament amb les condicions de vida i el lideratge polític; i finalment les influències polítiques externes provinents principalment de Rússia, els EUA i la Xina[7].

Per tal d’analitzar la importància real d’aquests factors i com es relacionen amb les possibles amenaces, cal revisar la informació disponible sobre cadascun d’ells pel que fa a Àsia Central. En primer lloc, però, si mirem els resultats del rànquing mundial de països pel que fa a la seva inestabilitat política del Economist Intelligence Unit, publicat per última vegada el 2010, podem veure que els països més inestables (amb el major potencial de conflicte) a Àsia Central són Kirguizistan i Tadjikistan, tots dos amb un potencial de 7.1/10 (posició 33 en el rànquing mundial), seguides d’Uzbekistan, amb un 6.3/10 (71), Turkmenistan (6.2/10, 75), i el Kazakhstan, situada en l’última posició del rànquing regional amb un 4.8/10 (134)[8]. Aquest rànquing inclou variables com ara casos extrems de discriminació econòmica o política contra les minories, els conflictes existents en els països veïns, el tipus de règim, etc. havent demostrat un gran poder explicatiu, amb un 80% d’èxit en la predicció de conflictes.

Pel que fa als factors econòmics i com aquests afecten l’estabilitat de la regió, si analitzem els nivells de pobresa trobem que els resultats sobre la PIB per càpita de cada país d’Àsia Central (2011) coincideixen exactament amb la seqüència en la classificació de l’índex d’inestabilitat política esmentada anteriorment: de més pobres de més rics, trobem Tadjikistan (amb 870$ per càpita), Kirguizistan (880$), Uzbekistan (1410$), Turkmenistan (4800$) i Kazakhstan (8260$) -la mitjana mundial és de 9511$-. Si mesurem “els baixos nivells d’educació, salut pública i altres signes de mal funcionament en les estructures estatals” com a factors potencials d’inestabilitat, podem trobar conclusions rellevants mitjançant la posició de cadascun dels països en l’Índex de Desenvolupament Humà (2012). Paradoxalment, la seqüència obtinguda coincideix de nou amb l’índex d’inestabilitat política: de menys a més desenvolupat, tenim Tadjikistan (0,607/1, 127 en el rànquing), Kirguizistan (0,615/1, 126), Uzbekistan (0,641/1, 115), Turkmenistan (0,686/1, 102), sent la més alta Kazakhstan amb un 0,745/1 (68) -la mitjana mundial és de 0,728-[9].

D’altra banda, mesurant la “falta de respecte als drets humans, l’imperi de la llei i altres condicions prèvies de la democràcia” i els “continus intents del govern per controlar els mitjans de comunicació i restringir les possibilitats de la població per expressar el seu descontentament amb la condicions de vida i el lideratge polític”com factors potencials d’inestabilitat, l’Índex de Democràcia de la revista The Economist (que inclou valors com ara procés electoral i pluralisme, funcionament del govern, participació política, cultura política i llibertats civils) mostra informació prou rellevant. Aquest rànquing mostra com, curiosament, el país que obté els millors resultats a l’Àsia Central és el Kirguizistan 4.34/10 (número 107 en el rànquing mundial, situat entre els “règims híbrids”), seguit per Kazakhstan 3.24/10 (137), Tadjikistan 2.51/10 (151), Uzbekistan 1.74/10 (164) i Turkmenistan 1.72/10 (165)[10], tots ells inclosos dins la denominació de “sistemes autoritaris”. Es pot dir doncs que hi ha una clara manca de correspondència entre  nivells de “democràcia” i l’índex d’inestabilitat política.

Almenys en el cas d’Àsia Central (i a diferència d’altres parts del món com els països àrabs), aquestes evidències redueixen parcialment el poder explicatiu de la teoria que defensa que la manca de “democràcia” (segons la definició d’aquesta que es fa a occident) és motiu per la inestabilitat. D’altra banda, es reforça la idea de que la major part dels casos d’inestabilitat social i política que es donen són per motius econòmics relacionats amb les necessitats humanes més importants, especialment quan aquestes no estan coberts (la Taula 1 mostra la correlació existent entre variables socioeconòmiques i l’índex d’estabilitat: quanta més pobresa i manca de desenvolupament, més inestabilitat política i social).

Image

*Taula d’elaboració pròpia.
1.Índex d’inestabilitat política mesurat en una escala de 0 a 10.
2.PIB per càpita mostrat en milers de dòlars.
3.IDH mesurat sobre una escala de 0 a 1.

Existeixen també altres factors importants no inclosos en la llista d’International Media Support. El primer d’ells és la campanya anti-islàmica que s’ha estat duent a terme per diversos governs d’Àsia Central, especialment Uzbekistan i Kazakhstan. La repressió violenta contra organitzacions islàmiques pacífiques com ara HuT a Uzbekistan ha anat en augment durant els últims anys, mentre que al Kazakhstan s’han aprovat diverses lleis que incloïen mesures com ara la prohibició del hijab per a les dones i les barbes pels homes en algunes províncies i en diversos nivells de l’administració pública. En aquests països, on hi ha grans majories de la població musulmana i poca cultura democràtica, els ciutadans són molt més sensibles a qualsevol mesura que pugui afectar la seva identitat religiosa que a aquelles que van en contra dels seus drets polítics. En aquest sentit, les mesures anti-islàmiques poden generar un efecte contrari i reforçar la identitat musulmana dels ciutadans, motivant-los per a fer-se membres d’organitzacions islamistes. Aquest és el cas d’un dels fundadors d’una dels grups terroristes esmentats anteriorment, Jund alKhilafah, el qual va iniciar l’activitat armada del grup amb tres altres ciutadans kazakhs a l’oest de Kazakhstan després d’haver-li estat negat el permís de les autoritats del Kazakhstan per anar a estudiar l’Islam a l’Aràbia Saudita.

Un darrer factor important per a la inestabilitat és la línia virtual que distingeix pobles nòmades i sedentaris existent encara avui en dia a la regió. Els antics nòmades (kazakhs, kirguisos, turcmans) en el seu llenguatge popular empren expressions com ara “astuts” i “barats” i gent en la quals no es pot confiar per referir-se als sedentaris. Per la seva banda, els descendents dels pobles sedentaris de la regió (uzbeks, tadjiks i uigurs), afirmen que els nòmades són “mandrosos”, “corruptes” i “ignorants”[11]. Aquesta divisió no és visible en termes d’odi o baralles en la vida diària, però pot representar una raó subjacent d’hipotètics enfrontaments en el futur, i que també pot estar en l’arrel de l’odi entre kirguisos i uzbeks.

Component internacional

Àsia Central, en tant que centre geogràfic d’Euràsia, és percebuda com una regió estratègica molt rellevant. L’existència a la zona d’importants reserves de petroli i gas (principalment a Kazakhstan i Turkmenistan), la seva proximitat a una de les àrees més inestables del món (Afganistan i Pakistan), així com el seu veïnatge amb un dels països considerat per occident com una de les majors amenaces per a la seguretat internacional (Iran), fa d’Àsia Central una regió important a tenir en compte cada cop més des d’un punt de vista geopolític. A l’ombra de Rússia (i de la Unió Soviètica) des de finals del segle XIX i durant la major part del segle XX, l’assoliment de les seves independències a principis dels 90 va agafar per sorpresa les cancelleries de mig planeta. Des d’aquell moment, i sobretot després de l’irrupció de Vladímir Putin al Kremlin, Rússia ha estat pressionant per mantenir la zona dins la seva àrea d’influència, de la mateixa manera que ha fet amb el Caucas Sud, Ucraïna, Bielorússia i Moldàvia. Alhora, poc després de la desintegració de la Unió Soviètica, els EUA va començar a incrementar la seva presència a la zona per tal d’evitar qualsevol possibilitat que Rússia pogués reconstruir un espai post-soviètic sota la seva influència. La regió té una especial rellevància militar pels EUA, on hi té presència militar a fi de donar suport a la seva campanya militar a l’Afganistan i el Pakistan, però també degut a que l’Àsia Central comparteix frontera amb dos dels seus principals rivals i també amb un tercer país amb qui no descarten un conflicte armat a mitjà termini: Rússia, Xina i Iran. És per això que en els últims anys els EUA han signat diversos acords de cooperació amb alguns governs de la zona i han instal·lat bases militars al Kirguizistan. Més recentment, la Xina va arribar a la conclusió de que també hi tenien alguna cosa a dir en els afers de la regió, especialment tenint en compte la creixent demanda energètica del país i de les seva preocupació sobre l’estabilitat de la regió del Xinjiang.

Per Rússia i Xina, els països d’Àsia Central representen també una “zona de protecció” contra el terrorisme i els fluxos de tràfic de drogues provinents de l’Afganistan, i perceben l’estabilitat i la seguretat d’aquesta regió així com una bona coordinació en aquest aspecte amb les autoritats locals com a essencial per lluitar contra aquestes amenaces. La posada en marxa el 2001 de l’Organització de Cooperació de Shanghai (SCO), per part de Moscou i Beijing, juntament  Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan i Uzbekistan, revela la importància que per a aquestes dues potències té l’Àsia Central, coordinant-se des de llavors per defensar els seus interessos econòmics i de seguretat a la regió, sobretot enfront dels de els EUA.

Finalment, la UE també juga el seu paper a la regió, encara que de manera molt menys visible. A diferència de Rússia o la Xina, no es veu tan directament afectada per l’estabilitat de la zona, tot i que en certa manera està també interessada en que no proliferin els conflictes donat que una part important de les exportacions de gas que amb destinació Europa provenen de l’Àsia Central (que arriba mitjançant els oleoductes russos). En l’àmbit polític, Europa està aparentment més preocupada per la mala situació dels drets humans en la majoria dels països d’Àsia Central que per la seva pròpia presència militar a la regió.

Perspectives de futur          

Com s’ha esmentat anteriorment, en el cas d’Àsia Central l’estabilitat dels països està més relacionada amb qüestions econòmiques i de repartiment de la riquesa que amb l’absència de democràcies d’estil occidental. Per tant, si les potències estrangeres estan realment interessades en la reducció de la inestabilitat de la regió, el primer que han de fer és promoure un bon desenvolupament econòmic que asseguri un nivells acceptables de benestar per a tota la població, independentment del seu origen ètnic. Si els pobles d’aquests països tenen llocs de treball i les seves necessitats econòmiques bàsiques cobertes és molt més probable que no s’enrolin en faccions extremistes o fonamentalistes, posant en risc la seva pròpia seguretat i la de les seves famílies. En aquest sentit, hi ha raons per ser optimista, ja que les dades mostren algunes millores pel que fa a PIB per càpita o indicadors com ara l’IDH en tots els països de la regió durant els darrers anys. Succeeix que, probablement, les potències mundials no estan tan preocupades per la situació econòmica dels països d’Àsia Central i dels seus pobles, sinó sobretot per la seva importància geopolítica: enormes reserves de gas i petroli i un grup de veïns que són tots actors importants (activament o passivament) en molts dels afers mundials més candents. Per tant, la inestabilitat a Àsia Central és l’origen d’amenaces potencials, però també es converteix en una excusa per a les potències per construir bases militars i exercir influència i control sobre la zona.

Article publicat originàriament a www.extramurs.cat


[1] 1. The CIA World Factbook (https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/)

[2] 2. V. Naymkin, Vitaly, “Militant Islam in Central Asia: The Case of the Islamic Movement of Uzbekistan”, University of California, Berkeley, 2003 (http://iseees.berkeley.edu/bps/publications/2003_06-naum.pdf)

[3] 3. Central Asia Online “Jund al-Khilafah a threat to Kazakhstan, KNB says” (http://centralasiaonline.com/en_GB/articles/caii/newsbriefs/2012/12/04/newsbrief-09)

[4] The Jamestown Foundation: “Kazakhstan Struggles to Contain Salafist-Inspired Terrorism” (http://www.jamestown.org/programs/gta/single/?tx_ttnews%5Btt_news%5D=39839&cHash=ae1c1d434044fb75012b1a9e8e795b87)

[5] Russia Today: “Kyrgyzstan reveals riots death toll: at least 893 victims” (http://rt.com/news/kyrgyzstan-riots-death-toll/)

[6] The Jamestown Foundation: “Kazakhstan Struggles to Contain Salafist-Inspired Terrorism ”http://www.jamestown.org/programs/gta/single/?tx_ttnews[tt_news]=39839&cHash=ae1c1d434044fb75012b1a9e8e795b87)

 [7] International Media Support (IMS), The International Foundation for Protection of Freedom of Speech ‘Adil Soz’ and The Public Association ‘Journalists’, “The Examples of Kazakhstan and Kyrgyzstan: Political extremism, terrorism, and media in Central Asia”, 2008 (http://www.i-m-s.dk/files/publications/1353%20CentralAsia%20GB.web.pdf)

[8] Economist Intelligence Unit: “Political unrest index”, 2010 (http://viewswire.eiu.com/site_info.asp?info_name=social_unrest_table&page=noads)

[9] Human Development Reports, UN database (http://hdrstats.undp.org/)

[10] Economist Intelligence Unit: “Democracy index 2011” (http://www.sida.se/Global/About%20Sida/S%C3%A5%20arbetar%20vi/EIU_Democracy_Index_Dec2011.pdf)

[11] Roberts Report blogspot: “Why is ethnic violence erupting between Central Asian communities?” (http://roberts-report.blogspot.com.es/2010/06/why-is-ethnic-violence-erupting-between.html )

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s