Els 7 propietaris de Rússia: una història de l’oligarquia

El passat 23 de març es va anunciar la mort de Boris Berezovsky -considerat un dels oligarques russos més influents durant la presidència de Boris Ieltsin- a la ciutat de Londres, on residia permanentment des de l’any 2001. La seva mort ens ofereix l’oportunitat de fer un exercici de recapitulació històrica i analitzar qui van ser aquests oligarques i quin paper van jugar en la història de la Rússia contemporània, a fi de posar una mica de llum sobre les ombres que van acompanyar els processos de transformació política i econòmica que va haver d’afrontar el país durant els anys 90.

Com sorgeixen els oligarques russos?

La història de l’origen dels oligarques russos és la historia del desmantellament de l’Estat soviètic. Immediatament després del desmembrament de la URSS a finals de 1991, la majoria dels nous Estats (antigues repúbliques) van iniciar processos de transformació dels sistemes socialistes cap a economies capitalistes de lliure mercat. En el cas de Rússia, i de la mateixa manera que en altres indrets de l’antiga Unió, aquest procés es va portar a terme de manera traumàtica, amb l’aplicació d’una sèrie de reformes econòmiques radicals en un espai molt curt de temps, d’acord amb les receptes de la teràpia de xoc pregonada pels defensors del neoliberalisme de l’Escola de Chicago, molt influents a Moscou i altres capitals de l’antic camp socialista durant aquells anys. De fet, gran part d’aquests acadèmics i assessors van ser directament autors o coautors de la nova legislació que s’anava aplicant.

D’aquesta manera, liberalitzacions de preus, privatitzacions massives i contenció pressupostària es van convertir en els tres grans dogmes, l’aplicació dels quals va comportar a Rússia conseqüències nefastes sobre l’economia nacional i la població, amb una caiguda del PIB rus de prop del 60% durant els anys 90 (Taula 1).

taula 1

*Xifres en milions de dòlars. Taula d’elaboració pròpia utilitzant dades del Banc Mundial

Davant la creixent inestabilitat social que van generar les reformes neoliberals, aquestes van haver de ser aplicades fins i tot per la força de les armes. Boris Ieltsin va ordenar l’estat d’excepció el 1993 i el posterior bombardeig de la Duma (el parlament rus), com a resposta a la negativa de la gran majoria de parlamentaris a seguir donant carta blanca al president en l’aplicació de les seves mesures. Durant aquests episodis, Moscou va comptar en tot moment amb el suport de Washington i de la premsa occidental, qualificant el bombardeig de la Duma com a “Victòria a la vista per a la democràcia” (The Washington Post) o “Rússia escapa del retorn al calabós del seu passat” (The Boston Globe), mentre que la Casa Blanca emetia declaracions de l’estil “Els Estats Units no recolzen fàcilment la suspensió de parlaments, però aquests són temps extraordinaris”, per boca del seu Secretari D’Estat Warran Christopher.

A partir d’aquell moment, amb la redacció d’una nova Constitució exprés per l’equip de Ieltsin i la seva posterior ratificació en un referèndum ple d’irregularitats, Rússia es va convertir en l’Estat formalment ultra presidencialista que és encara avui en dia, i el Kremlin va passar a tenir les mans lliures per a seguir aplicant la seva agenda ultraliberal.

Vistes amb perspectiva històrica, aquelles reformes van deixar un panorama desolador, enfonsant el país en la misèria absoluta. El 1998 més del 80% de les granges russes estaven en fallida i 70.000 fabriques estatals havien tancat. Mentre que el 1989 hi havia a Rússia 2 milions de persones que vivien amb menys de 4$ al dia, el que llavors es considerava el llindar de la pobresa, a mitjans dels 90 aquesta xifra havia crescut fins als 74 milions (ni més ni menys que el 50% del total de la població), d’acord amb xifres del Banc Mundial. D’aquests, uns 37 milions es trobaven el 1996 en una situació de pobresa desesperada.

El nombre de drogoaddictes es va multiplicar per 900 del a 1994 a 2004, arribant a més de 4 milions aquell any, la majoria heroïnòmans. L’any 1995, al voltant de cinquanta mil russos eren portadors del VIH, xifra que es va doblar en dos anys, arribant a un milió deu anys més tard, segons l’UNAIDS . Pel que fa al nombre de suïcidis, el 1994 se’n van produir el doble que al 1986, mentre que els crims violents es van multiplicar per quatre durant aquest període. Es calcula que en total, des de 1992 fins al 2006, 6.6 milions de persones van morir a Rússia de manera directa o indirecta com a conseqüència de les mesures de xoc impulsades per Ieltsin. Un autèntic genocidi econòmic, perpetrat a fi de destruir les estructures socialistes i posar les bases d’un capitalisme de casino.

A part d’una gran d’una immensa majoria de perdedors, aquest nou joc va comptar també amb un grup molt selecte de guanyadors, que van acumular immenses quantitats de riquesa com a conseqüència de la venda a preu de saldo de gran part del patrimoni públic. La manera com aquest procés es va portar a terme és molt paradigmàtica del nivell de connivència d’interessos i falta d’escrúpols de la nova elit econòmica i política durant aquells anys.

Entre 1992 i 1994, els ministres de Ieltsin van transferir grans quantitats de diners públics de manera irregular a bancs privats de recent creació  en mans de nous empresaris o antics membres de la nomenclatura soviètica. Posteriorment, l’Estat contractà els mateixos bancs per portar a terme les subhastes per a la privatització dels camps de petroli, mines, empreses estatals, i demés actius públics. Els bancs les portaven a terme, però a la vegada hi participaven utilitzant els diners que havien rebut del mateix Estat, amb el que sempre es feien amb els actius deguda la manca de competidors durant el procés, i sempre a un preu molt inferior al de mercat. D’aquesta manera, els propietaris d’aquests bancs es convertiren en nous posseïdors dels antics béns públics, mitjançant un procediment diabòlic en el qual el poble rus involuntàriament posava els diners per al saqueig del seu propi país.

És així doncs com sorgiren els anomenats “oligarques, nous propietaris de la gran majoria de les 240.000 antigues empreses públiques que es van posar a la venta durant la primera meitat dels anys 90 . En total eren ni més ni menys que 7, tots ells homes, entre els quals es calcula que van arribar a acumular durant aquells anys una quantitat de riquesa equivalent al 50% del total del PIB nacional, creant immenses corporacions monopolístiques com ara Yukos, Sidanko, Norilsk Nickel, etc. les quals tancaven la porta a qualsevol tipus de competència. Amb aquesta reduïda elit empresarial controlant fermament els béns clau de país, paulatinament van obrir-los als inversors estrangers, com ara Shell o BP, els quals van adquirir porcions importants obtenint uns beneficis substancials. Però qui eren doncs, aquests oligarques?

Boris Berezovsky, empresari rus d’origen jueu, és el més conegut de tots. Va fer fortuna amb la venta fraudulenta de la companya estatal de vehicles AvtoVAZ, coneguda a Europa per la producció dels famosos “Lada” i es va fer també amb el control d’Areoflot, l’aerolínia estatal soviètica, expandint els seus negocis en altres sectors industrials i del petroli per mitjà de Sibneft. L’antic editor de Forbes Rússia, Paul Klebnikov va escriure el llibre “El Padrí del Kremlin”, molt crític amb Berezovsky, essent posteriorment assassinat el 2004.

Vladimir Gusinsky, un altre empresari rus-jueu, la seva fortuna té el seu origen en el banc que va fundar l’any 1989 i en la seva aliança amb el totpoderós ex-alcalde de Moscou, Yuri Luzhkov. Impulsor del primer grup mediàtic rus, MediaMost, va ser també el cofundador del Congrés Jueu Rus. La crisi financera de 1998 va debilitar la seva posició considerablement.

Vladimir Potanin, creador del grup financer Interros i del banc Onexim, la seva posició al Departament de Comerç Exterior va facilitar el seu considerable auto enriquiment. El 1995 es va fer amb el control de Norilsk Nickel, que esdevingué la principal empresa russa en el sector dels minerals, utilitzant el sistema “loans-against-shares” dissenyat pel mateix Potanin, mitjançant els qual durant el període 1995-1996 els oligarques concediren préstecs a un govern rus mancat de recursos a canvi de més accions i participacions en empreses estratègiques.

Mikhail Khodorkovsky, inicià la seva carrera com a membre influent del Komsomol, emprant els seus enllaços en aquesta organització així com els que tenia al Partit Comunista per fundar el seu propi banc, Menatep. Utilitzant el sistema “loans-against-shares” es va fer amb el control de la companyia energètica Yukos, una operació envoltada d’irregularitats i assassinats encara no resolts, inclòs el de l’alcalde de la ciutat de Nefteyugansk, on es trobaven la major part de les reserves de Yukos.

Mikhail Friedman, a dia d’avui encara un dels empresaris més importants de Rússia. Juntament amb el seu company de negocis Pyotr Aven, ministre de Comerç Exterior a principis dels noranta, va fundar el consorci Alfa, els vaixells insígnia del qual són l’Alfa Bank i la companyia petroliera TNK.

Vladimir Vinagradov, va privatitzar el banc públic Inkombank l’any 1993, del qual les va fer amb el control. Inkombank va fer fallida amb la crisis financera del 1998, desapareixent Vinogradov de l’escena.

Alexander Smolensky, el qual va fer fortuna amb la privatització del banc estatal Agroprom, a partir del qual va crear SBS AGRO, primer banc privat del país. Durant la crisis del 1998 va perdre milions de dòlars propis i de petits inversors. Amb el temps va anar perdent influència política, mantenint però una certa fortuna.

Va ser precisament Boris Berezovsky, qui va popularitzar el terme “oligarca” aplicat al context rus el 1996 durant una entrevista al Financial Times, descrivint-se a si mateix com un dels set banquers que van posar els seus recursos a disposició de la campanya electoral per a la reelecció de Boris Ieltsin del mateix any, qui tot i la seva baixa popularitat va poder comptar amb ni més ni menys que 800 vegades més presencia als mitjans de comunicació respecte dels seus contrincants, fet que va contribuir decisivament a la seva victòria.

Amb el segon mandat de Ieltsin assegurat, els interessos corporatius dels oligarques quedaven protegits i es mantenia la seva impunitat (i la del propi president). Amb la debilitat del Kremlin i el caos econòmic i social en què estava sumit el país, la influència política dels oligarques va anar en augment fins al punt de que Ieltsin esdevingué un titella a les seves mans, la funció principal del qual era protegir els interessos d’aquesta nova elit de poder. Durant aquells anys, també van ser freqüents les seves aliances amb grups mafiosos amb tal de protegir la seguretat física de les seves propietats i eliminar possibles rivals o adversaris.

L’era Putin i el canvi de paradigma

La situació a Rússia i la sort dels oligarques va canviar radicalment a partir de l’arribada de Vladimir Putin al poder. Com ja havien fet el 1996, durant la campanya electoral de l’any 2000 van gastar ingents quantitats de diners per a assegurar l’elecció del dofí de Ieltsin com a nou president, confiant que seria tan senzill de manipular com ell. Tanmateix, poc podien imaginar-se que el tarannà de Putin seria completament diferent.

El primer en comprovar-ho va ser Vladimir Gusinsky, que va ser defenestrat del seu imperi mediàtic de MediaMost pels atacs que algun dels seus mitjans havia llançat contra el nou president durant la campanya, passant a pertànyer a l’empresa estatal gasística Gazprom. El mateix Juliol de 2000, Vladimir Putin convocà a tots els oligarques a una reunió al Kremlin que ha passat a la història, en la qual va deixar clares les noves regles del joc i marcà les línies vermelles que des de llavors ja no es podien creuar. A grans trets, els va fer acceptar el pagament d’impostos, la fi de l’evasió fiscal, reinvertir els beneficis empresarials a la mateixa Rússia i, el més important: la fi dels jocs polítics.

La majoria va acceptar, amb les excepcions de Berezovsky i Khodorkovsky. El primer es va negar a cenyir-se al seu nou estatus, veient-se forçat a emigrar a Londres el 2001, i utilitzant des de llavors la seva fortuna per finançar qualsevol tipus d’oposició a Putin, no només a Rússia sinó també en casos com el de les “revolucions de colors” a Geòrgia i Ucraïna. L’any 2005 la seva companyia Sibneft va ser adquirida per Gazprom, passant a denominar-se GazpromNeft. Fins a la seva mort el passat dia 23 de març, va comptar amb la protecció dels Serveis Secrets Britànics donades les possibilitats que existien de que fos assassinat.

Pel que fa a Khodorkovsky, considerat com un heroi i una víctima de Putin per bona part de la premsa occidental, també es va dedicar a fer oposició al Kremlin a través de diverses plataformes polítiques i operacions econòmiques amb empreses estrangeres, finançant també la oposició comunista i la liberal. A finals de 2003 va ser detingut acusat de frau i evasió fiscal, havent estat condemnat i empresonat des de llavors per diversos delictes econòmics, la darrera ocasió el 2010. Paral•lelament, va ser desposseït de les seves accions a l’empresa petroliera Yukos, la qual va acabar desapareixent, passant tots els seus actius a mans de Gazprom el 2005. En aquest moments Khodorkovsky segueix empresonat en un camp de treball a Sibèria, i en principi té condemna fins el 2014, tot i que és probable que se li afegeixin nous càrrecs a la seva acusació.

La nova generació d’oligarques

Dels set banquers de l’any 1996 només Friedman i Potanin segueixen en actiu. La resta han mort, s’han arruïnat o com succeeix en el cas de Khodorkovsky, compleixen condemna a la presó. Al mateix temps, durant els anys de Putin al poder s’ha consolidat una nova generació d’empresaris afins al Kremlin, encapçalats per Roman Abramovich, Oleg Deripaska i Mikhail Prokhorov, sorgits alguns d’ells com a hereus dels antics oligarques, però sense pretensions polítiques més enllà de l’enriquiment personal, supeditant en tot moment les seves actuacions als interessos de l’Estat.

El cas de Prokhorov se surt parcialment d’aquest esquema, donat que va concórrer a les eleccions presidencials de 2012 mitjançant una plataforma autònoma, mesurant, això si, el to de la seva campanya i mantenint en tot moment bones relacions tant amb Medveded com amb el mateix Putin. És probable que la seva decisió de presentar-se a aquelles eleccions fos motivada pel mateix Kremlin, a fi de dividir encara més el vot de la oposició i/o generar una oposició domesticada, obtenint la seva candidatura un 7.98% dels vots (quedant en tercera posició per darrere de Putin amb un 63.6% i del candidat comunista Gennady Zyuganov amb un 17.18%).

Amb el seu cop de puny sobre la taula de l’any 2000, Vladimir Putin va posar les bases per a restablir el poder perdut pel Kremlin durant els anys 90, reconduint la situació econòmica (en bona part també gràcies a l’increment del preu dels hidrocarburs) i recuperant la iniciativa política a mans del govern rus. L’era dels oligarques ha quedat enterrada, i ara per ara es fa difícil d’imaginar a Rússia cap empresari desafiant el poder polític de la manera com succeïa durant l’etapa de Boris Ieltsin com a president. Per poc democràtic que pugui ser, l’Estat rus i els interessos nacionals se situen de nou per sobre del poder econòmic del país, a diferència del que passa als països occidentals, on els designis dels governs segueixen en gran mesura supeditats als interessos de les oligarquies industrials i financeres.

Occident continua intentant posar tots els mitjans per a que Rússia esdevingui de nou un sistema capitalista liberal, més tou i fàcil de manipular tant des de l’interior com des de l’exterior. L’elit política russa, no obstant, és ben conscient que allunyar-se de la seva tradició històrica de sistemes polítics jeràrquics i centralitzats va portar Rússia durant els anys 90 al caos absolut, i és per aquest això que a mitjà termini és poc probable que es produeixi cap canvi al país que no vagi en la direcció de reforçar encara més l’autoritat del Kremlin.

Article publicat originàriament a www.extramurs.cat

Advertisements

2 thoughts on “Els 7 propietaris de Rússia: una història de l’oligarquia

  1. Retroenllaç: Qui mana a Ucraïna? | Extramurs

  2. Retroenllaç: La Ucraïna dels oligarques: capitalisme a l’estil post soviètic | eurasiacat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s