Txetxènia i el Caucas Nord: anatomia d’un conflicte

L’atemptat terrorista que va tenir lloc a la ciutat de Boston el passat 15 d’abril ha tornat a posar el focus d’atenció internacional al Caucas Nord. Tant l’atac -comés presumptament pels germans Tsarnaev, dos joves d’origen txetxè– com la persecució dels seus autors i el posterior assassinat d’un d’ells a mans de la policia, van generar una gran repercussió mediàtica, en algunes ocasions carregada d’alarmisme i despropòsits, com ara la confusió de Txetxènia amb la República Txeca per part d’alguns periodistes nord-americans. Amb aquest article pretenem posar una mica de llum sobre les ombres, intentant oferir una sèrie de claus que ajudin a entendre quina és la naturalesa del conflicte en aquell territori i en quin moment es troba en l’actualitat.

chechnya

Origen històric

El cas de Txetxènia és probablement el conflicte més complex i sagnant de entre tots els que van esclatar com a conseqüència de la caiguda de la Unió Soviètica. Situat al cor del Caucas Nord, una regió amb una elevada complexitat interètnica, durant la seva mil·lenària història com a poble els txetxens (que es denominen a si mateixos com a “nokhtxi”) han estat conquerits per àrabs, tàrtars, mongols, otomans, perses, i finalment pels tsars russos, el 1859, any en el qual van passar a estar sota control de Moscou. Amb l’arribada dels bolxevics al poder el 1917 i durant els primers anys d’existència de la URSS, Txetxènia va viure uns anys de reviscolament social i cultural, iniciant-se la seva sortida del subdesenvolupament econòmic i estenent-se l’alfabetització entre la població local.

Tot va canviar però amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i l’arribada de les tropes de la Wehrmacht al Caucas Nord entre 1941 i 1942. Durant aquells mesos, bona part de les comunitats txetxenes i ingúixes es van revoltar contra el poder soviètic i van recolzar els alemanys. Aquests esdeveniments van tenir unes represàlies molt severes: el 1944 Stalin va ordenar la expulsió de la pràctica totalitat de txetxens i ingúixos dels seus territoris autòctons al Caucas Nord, essent enviats a diferents punts del Kazakhstan, el Kirguizistan i Sibèria Oriental, i quedant suprimida la República Socialista Soviètica Autònoma de Txetxènia-Ingúixia. Tot i que a partir de 1957, ja amb Nikita Khrusxov al poder, se’ls hi va permetre el retorn a les seves terres d’origen i es va restablir de la seva república autònoma, aquells fets van restar per sempre més en la seva memòria col·lectiva.

Fi de la URSS i declaració d’independència

Amb la caiguda de la Unió Soviètica a finals de 1991, molts txetxens van percebre aquell moment una oportunitat històrica per separar-se de Rússia i emprendre el seu propi camí com a país independent. A les eleccions celebrades a la república de Txetxènia-Ingúixia l’Octubre de 1991 el general Djokhar Dudàiev va obtenir la victòria amb un 85%, en uns comicis no massa democràtics marcats per la no participació de la població no autòctona. Immediatament després, el Novembre de 1991, Dudàiev va declarar la independència unilateral de la república, -rebatejant-la com a República Txetxena d’Itxkèria-, respecte de Rússia i de la URSS (a la qual li quedaven a penes unes setmanes d’existència). Tot i el gran suport popular amb el que comptava, Dudàiev va haver de fer front a una forta oposició interna de base ètnica a la qual deixà sense veu i que es va fer forta en els seus respectius bastions territorials, mentre que els ingúixos preferien crear una entitat pròpia. Com a conseqüència de la declaració unilateral, el president rus Boris Ielstin declarà l’estat d’urgència a Txetxènia-Ingúixia, fracassant però els seus intents de recuperar el control del territori, accedint a retirar les tropes russes el 1992. Des d’aquell moment, Txetxènia passà a convertir-se en una república independent de facto, sense cap tipus de reconeixement internacional oficial, quedant sotmesa a un estat de guerra civil latent entre les diferents faccions. Malgrat la forta personalitat de Dudàiev, la nova República d’Itxkèria va caure en una profunda crisis de desestructuració política i social, i gran part de la població no txetxena (especialment els russos) optaren per abandonar la regió. Grups mafiosos comencen a proliferar per tot el territori i les forces d’oposició es reparteixen el control del poder i dels recursos en àmplies zones del país, factors que converteixen a Txetxènia no només en un Estat de facto sinó també en un Estat fallit.

Primera guerra russo-txetxena                   

Durant els tres anys posteriors el Kremlin va emprar la tàctica del desgast, mitjançant l’aïllament econòmic i el suport a l’oposició interna, sense obtenir-ne grans avenços pel que fa al restabliment del control rus sobre la república. Ieltsin tenia pressa per reconquerir Txetxènia, sobretot per que aquesta tenia una gran importància geoestratègica per a Moscou: l’oleoducte Bakú-Novorossiïsk, el qual transportava la majoria del petroli del mar Caspi cap a Rússia, passa per territori txetxè. El descobriment de nous jaciments d’hidrocarburs a la zona del Caspi, sumat al fet la independència de Txetxènia provocava que l’oleoducte es trobés parcialment fora del control de Moscou (veient-se constantment amenaçat el flux de petroli que circulava per aquella infraestructura), van ser dos dels factors econòmics més determinants que van portar Boris Ieltsin a ordenar la invasió militar de la república, iniciant-se la intervenció l’11 de desembre del mateix any. Des de un punt de vista polític, la independència de Txetxènia era també perillosa pels interessos del Kremlin donat que obria la porta a noves secessions territorials, posant en dubte el projecte post-imperial rus, la seva unitat i en última instància la mateixa subsistència de la Federació Russa com a Estat, on hi vivien i  viuen més de 185 grups ètnics.

La intervenció militar és concebuda com una operació llampec, i així va ser justificada en un primer moment davant la comunitat internacional. Grozni, la capital txetxena, cau el març de 1995, i la nit del 21 al 22 d’abril de 1996 el president Dudàiev mor com a conseqüència de l’impacte d’un míssil. Les accions de l’exèrcit rus provoquen una aliança entre totes les faccions txetxenes, les quals lluiten conjuntament per a defensar la independència de la república, aconseguint recuperar Grozni el 6 d’agost de 1996.

Amb el pas dels mesos, el conflicte assoleix uns nivells molt elevats de crueltat i brutalitat. La OSCE condemna la violació reiterada dels drets humans per part de les forces russes, i tant la UE com Estats Units critiquen l’actuació de Moscou. La imatge internacional de Rússia es veu seriosament afectada, però malgrat tot Txetxènia no aconsegueix cap reconeixement internacional. Finalment, l’estancament bèl·lic, pel qual sembla impossible que cap de les dues parts es pugui fer amb una victòria definitiva, sumat a la manca de suport social per parts dels ciutadans russos a la intervenció militar, forcen un acord de treva l’agost de 1996. El 12 de maig de 1997 es va signar l’acord de pau entre la Federació Russa i Txetxènia, el qual no va resoldre la qüestió territorial i l’estatus legal de la regió, deixant congelada una possible solució al conflicte. Conseqüentment, els txetxens aconseguiren mantenir la seva independència de facto sobre un territori completament devastat. La guerra va deixar prop de 80.000 civils morts i mig milió de desplaçats, segons l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats, un tràgic balanç per a la primera aventura militar de la nova Federació Russa al Caucas Nord.

Període d’entreguerres

La treva iniciada l’agost de 1996 va donar pas a unes noves eleccions a Txetxènia, guanyades per Aslan Maskhàdov. Obert al diàleg amb Moscou, Maskhàdov no va ser capaç de restablir la governabilitat al país, agreujant la ruïna econòmica provocada pels anys de la guerra, en els quals es va destruir un 80% de la infraestructura del país. És precisament durant els anys d’entreguerres que l’islamisme radical, en forma de wahhabisme d’origen saudita, entra a Txetxènia des del veí Daguestan, estenent-se ràpidament entre bona part de la població, sobretot els joves, que trobaven en el fonamentalisme islàmic una resposta per a seves tragèdies i frustracions personals. Paral·lelament, aquesta situació nodreix alhora els grups dels anomenats senyors de la guerra, que utilitzen l´islam com a bandera per als seus interessos, dividint-se el territori en sectors i enriquint-se alguns d’ells de manera descarada. Txetxènia esdevé de nou un regne de taifes, sobre el que el govern de Grozni és incapaç d’imposar ordre. Finalment, el febrer de 1999, Maskhàdov es veu obligat a instaurar un règim islàmic davant del risc d’insurrecció islamista per part dels senyors de la guerra. Per part de Moscou, aquell mateix any la situació canvia amb l’entrada en escena de Vladimir Putin. Disposat a restablir l’ordre al Caucas Nord a qualsevol preu –una tasca a la que en alguna ocasió es referí com a la seva “missió històrica”– el nou primer ministre afrontà la qüestió amb puny de ferro des del primer moment.

Segona guerra russo-txetxena

Entre el 4 i el 16 de setembre de 1999 es van produir una sèrie d’explosions a les ciutats russes de Buynansk, Moscou i Volgodonsk que van acabar amb la vida de 293 persones i van provocar més de mil ferits. Immediatament després, els serveis secrets russos van portar a terme una detenció massiva de centenars de ciutadans d’origen nord caucàsic en aquestes tres ciutats, molts dels quals van ser jutjats i condemnats per la seva suposada vinculació amb l’organització dels atacs. Una onada d’odi anti-txetxè es va estendre pel país, situació que va servir al Kremlin una oportunitat daurada per a tornar a posar el punt de mira a Txetxènia. Amb els anys, l’autoria d’aquests atemptats ha generat una gran polèmica i infinitat de debats, sobretot al voltant de la possibilitat de que fossin orquestrats pel mateix FSB, els serveis secrets russos, a fi d’aconseguir la legitimat necessària que Ieltsin i Putin necessitaven per a emprendre una nova campanya militar a Txetxènia, guanyant-se així el suport per a l’escomesa de gran part de la població, dels mitjans de comunicació i de la oposició política. A banda, una nova guerra al Caucas Nord semblava com una opció ben oportuna de cara a facilitar l’elecció de Vladimir Putin com a president de la Federació Russa en substitució de Ieltsin el Març de l’any 2000. Juntament amb els atemptats, un petit atac militar llançat sobre el Daguestan des de Txetxènia l’agost de 1999, per les milícies dels senyors de la guerra i líders islamistes Shamil Basayev i Ibn al-Khattab, recolzats secretament per Moscou i que van actuar desobeint les ordres del president txetxè Maskhàdov, va dictar la sentència de la petita república nord caucàsica, denominada durant aquells episodis com a “nació de terroristes” per part de les autoritats russes.

Des de l’inici de les operacions militars, que es van iniciar entre l’agost i el setembre de 1999, el Kremlin va negar que hi hagués cap conflicte, afirmant en tot moment que es tractava d’una operació contraterrorista. L’objectiu d’aquesta denominació era el de deslegitimar la resistència txetxena de cara a l’exterior i de evitar l’aplicació de les lleis humanitàries internacionals, declarant que Rússia s’implicava en la lluita contra el terrorisme internacional. La introducció del nou concepte “contraterrorista” enlloc del clàssic “antiterrorista” no es casual, i evidencia la intenció de les autoritats russes d’interpretar les normes i regulacions internacionals d’una manera que resultava més avantatjosa per als seus objectius i interessos. De la mateixa manera com ja havia passat cinc anys abans, aquesta nova escalada bèl·lica va tornar a unir la major part de faccions txetxenes per a combatre l’exèrcit rus.

La campanya militar de guerra oberta va acabar el Maig de l’any 2000, quan les tropes russes van aconseguir recuperar el control de Grozni i de bona part del la república, reinstaurant-se el poder federal a la regió. El mes següent, Vladimir Putin va nomenar Akhmat Kadírov com a cap interí del nou govern txetxè fidel a Moscou. Durant la primera guerra russo-txetxena, Kadírov havia estat cap d’una de les milícies independentistes, i posteriorment va passar a ser un dels líders religiosos de la regió. Molt crític amb el wahhabisme i el procés d’islamització radical, el 1999 va canviar de bàndol i durant la segona guerra va lluitar amb les tropes russes.

Insurgència i “txetxenització” del conflicte

Aquell moviment per part del Kremlin va marcar l’inici del procés de “txetxenització” del conflicte, establint agències i unitats armades formades per persones d’ètnia txetxena al servei dels interessos de Moscou, reduint-se paulatinament la importància en les operacions de l’exèrcit federal i augmentant la dels serveis secrets. D’aquesta manera, es va empènyer els txetxens a una guerra civil, i aquesta nova relació de forces constituí una bona base perquè el Kremlin proclamés que no existia un component separatista en l’actual conflicte de Txetxènia.

Des d’aquell moment, la naturalesa dels combats va evolucionar cap a la insurgència per part de les milícies txetxenes, amb constant atacs i ràtzies d’una banda i operacions de “contraterrorisme” de l’altra, que es van estendre arreu del territori, causant des de llavors un degoteig de milers de morts. Emprant tècniques de repressió contra tots aquells civils sospitosos de col·laborar amb els milicians, poc a poc els agents secrets van aconseguir neutralitzar el sector de la població que simpatitza amb el moviment separatista i/o islamista, en moltes ocasions a través de la seva aniquilació física, afeblint la base social de la resistència. La implementació d’aquesta política de terror ha aconseguit reduir els atacs considerablement, fins al punt que el Març de 2009 el president Dmitri Medvèdev va anunciar oficialment la fi de les operacions contraterroristes a Txetxenia, deixant un balanç de entre vuitanta i cent mil morts entre els dos bàndols, tant civils com militars.

Jihadisme i terrorisme islàmic

Durant els darrers anys, l’independentisme de tall nacionalista txetxè ha perdut força en favor de l’islamisme radical. Molts líders rebels han caigut en combat, i a dia d’avui un dels pocs grups insurgents que queden actius és el de Dokka Umarov, l’home més buscat per les autoritats russes, home fort d’Al-Qaida al Caucas Nord i líder del salafisme jihadista a la regió. La seva milícia compta avui en dia amb entre mig miler i un miler de combatents i té la seva base a les zones muntanyoses. Autoproclamat Emir de l’Emirat del Caucas l’any 2007, Umarov i els seus milicians lluiten per l’establiment d’un Emirat Musulmà al Caucas Nord, el qual inclou sobre el paper totes les repúbliques caucàsiques russes amb una presència important de població musulmana, una lluita que compta amb un bon grapat se seguidors i milicians a totes aquestes repúbliques.

Paral·lelament, des de la fi de la guerra oberta l’any 2000 el terrorisme islàmic s’ha estès per tot el Caucas Nord, colpejant també a d’altres parts de Rússia, sobretot a la seva capital. El segrest del teatre Dubrovka a Moscou el 2002, la presa d’ostatges i posterior massacre en una escola a Beslan (Ossètia del Nord) el 2004, els atacs suïcides a dos avions de passatgers el mateix 2004, les explosions al metro de Moscou de 2010 i a l’aroport de Domodedovo el 2011 en són alguns dels exemples més tràgics. En diferents graus d’intensitat, avui en dia la violència i el conflicte estan presents a totes les repúbliques del Caucas Nord, sobretot al Daguestan -porta d’entrada de l’islamisme ala zona i amb una complexitat interètnica que fa d’aquesta república un autèntic polvorí-, a Ingúixia -en disputa amb les milícies txetxenes pel límit territorial entre ambdues repúbliques- i a Kabardino-Balkària –a dia d’avui el segon focus terrorista a la regió pel darrera del Daguestan-.

La Txetxènia dels Kadírov

El Maig de 2004 el president txetxè aliat del Kremlin Akhmat Kadírov fou assassinat en un atac terrorista a Grozni. Tres anys després, Putin va entregar el control de la república al fill d’aquest, Ramzan Kadírov, convertint-se en president de Txetxènia amb només 30 anys d’edat. Des de llavors, Kadírov fill controla la regió amb ma de ferro, és l’únic líder territorial de Rússia amb la seva pròpia milícia armada, i s’ha convertit en una peça indispensable per a mantenir el fràgil status quo a la regió. Conscient de la seva importància per als plans de Putin per al Caucas, en una ocasió l’any 2006 es va permetre aparèixer pel Kremlin amb xandall i bambes. Pocs s’haurien atrevit a mostrar aquesta falta de respecte envers el totpoderós president de la Federació Russa.

A dia d’avui,  els homes de Kadírov -coneguts com a “Kadirovtsi”- s’han convertit en la principal amenaça per a la població civil de Txetxènia. Aquestes unitats, que compten aproximadament amb 5.000 efectius, s’han creat sobre la base dels antics serveis de seguretat d’Akhmat Kadírov. Molts ciutadans txetxens són segrestats a diari i de manera arbitrària per aquestes “forces de seguretat”, acusats de deslleialtat o traïció, gaudint els autors d’aquests crims de total impunitat en les seves actuacions. D’aquesta manera, el president txetxè ha aconseguit crear una atmosfera de por en què gran part de la població desconfia dels seus propis familiars i veïns.

Putin paga un alt preu per la lleialtat del seu aliat regional. El govern rus va gastar 30.000 milions de dòlars en fons federals al Caucas Nord des de l’any 2000 fins el 2010, i planeja invertir-ne uns altres 80.000 fins l’any 2025, per a un territori que compta amb només nou milions d’habitants. Tot i aquesta enorme despesa, l’atur a Txetxènia és d’un 36%, la pobresa als pobles va en augment, i encara ara centenars de persones moren cada any com a conseqüència dels xocs entre les forces de seguretat i les milícies independentistes/islamistes. Kadírov gasta els diners que rep de Putin com un xeic àrab, convertint Grozni -reduïda a runes després de la segona guerra- en la ciutat amb més gratacels del país després de Moscou. El president txetxè també ha fet construir l’Akhmat-Arena, una estadi de futbol ultra-modern amb capacitat per a més de 30.000 persones, i la mesquita “Akhmat Kadírov”, una de les més gran del grans del planeta i on hi poden resar més de 10.000 musulmans alhora.

El cabdill txetxè és intocable a Rússia, i els opositors politics de Putin el perceben com l’aliat gàngster del Kremlin, amb llicència per a operar la seva xarxa mafiosa per tot el territori de la federació. Per la seva banda, sectors nacionalistes veuen amb indignació la manera com ha evolucionat la situació a Txetxènia des de la fi de la guerra. Els mateixos que reclamaven uns anys enrere que s’havia de combatre per a mantenir fins al darrer centímetre del territori dins de la Rússia, defensen ara l’expulsió de les repúbliques del Nord del Caucas de la Federació. Perceben aquests territoris com una font de problemes i un pou sense fons que absorbeix anualment milers de milions de dòlars en recursos públics. En aquest sentit, “Prou d’alimentar el Caucas” s’ha convertit en un lema de protesta compartit per liberals i nacionalistes al país. Tenint en compte que, segons el centre Levada d’estudis sociològics, a un 51% dels russos no li importaria que Txetxènia fos expulsada de Rússia, i que un 59% estan d’acord amb el lema “Rússia pels russos”, és comprensible que l’actual política del Kremlin al Caucas Nord i Txetxènia gaudeixi d’un suport molt reduït per part de la població russa.

Per Kadírov, la fi dels subsidis que arriben de Moscou seria desastrosa. Al voltant d’un 90% del pressupost del govern txetxè consisteix en transferències que provenen del pressupost federal, i bona part de la ocupació laboral a la república depèn del boom reconstructor finançat pel Kremlin. Si el flux de divises s’aturés, l’atur augmentaria encara més i les autoritats txetxenes haurien d’afrontar un increment de la inestabilitat social a la república, provocant un probable enfortiment de la posició de força de les milícies. Per tot això, el manteniment del status quo actual a Txetxènia depèn en bona mesura de la supervivència del tàndem Putin-Kadírov, recolzant-se mútuament en la defensa dels seus respectius interessos polítics i en el manteniment d’una estabilitat fictícia a la república, intentant ocultar amb diners i repressió un conflicte latent que podria tornar a esclatar en qualsevol moment.

Article publicat originàriament a www.extramurs.cat

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s