El conflicte lingüístic a Ucraïna

El passat mes de juliol de 2012 el parlament ucraïnès va aprovar una nova i polèmica llei de llengües. La norma inclou, entre d’altres mesures, la possibilitat que les llengües considerades “minoritàries” puguin esdevenir oficials a les zones del país on es parlen, sempre que siguin parlades per -com a mínim- un 10% de la població de la regió. A Ucraïna existeixen desenes de llengües minoritàries (moldau, hongarès, rutè, tàtar de Crimea, bielorús, etc.) però la nova llei té incidència sobretot pel que fa al rus, considerat com a llengua materna per prop d’un terç de la població.

L’aprovació de la norma va provocar manifestacions i disturbis per part de milers d’activistes detractors de la mesura, amb fortes càrregues policials, sobretot a Kíev, la capital del país. També al Parlament van tenir lloc certs incidents i fins i tot baralles entre  diputats de diferents partits i suspensions de les sessions. Alguns partits polítics i una gran part de la població veuen aquesta mesura com un atac directe a la llengua ucraïnesa i a la seva primacia com a llengua nacional i única oficial del país. Els seus defensors justifiquen la mesura argumentant que s’adequa a la legislació europea en l’àmbit de la protecció de les llengües minoritàries, tot i que l’objectiu real es -probablement- dotar el rus d’un estatus oficial en moltes regions que millori la seva situació legal, per exemple en àmbits com l’educatiu.

Aquesta mesura trenca amb una tradició de defensa aferrissada de l’ucraïnès, sobretot en l’àmbit oficial, en detriment de la resta. La situació legal de les llengües era fins fa poc una qüestió intocable, donades les connotacions identitàries que implica, i sobretot pel fet que la defensa política sense pal·liatius de l’ucraïnès com a llengua nacional i única oficial havia estat una de les pedres angulars sobre les quals s’havia construït la mateixa idea de nació ucraïnesa. A diferència dels tres presidents anteriors (Kravchuk, Kuchma i Yushchenko), Viktor Yanukovitx i el seu Partit de les Regions (amb el suport del Partit Comunista de Ucraïna) han anat un pas més enllà, trencant aquest consens polític entre partits que existia des de la independència del país l’any 1991. D’ençà que es va aprovar la nova llei de llengües, un total de 6 regions i 8 capitals de regió han aprovat normes que regulen l’estatus del rus com a llengua oficial a nivell local, creant gran malestar entre bona part de la població del país, que veuen en risc el futur de l’ucraïnès.

Llengua i identitat

Si algú formula a un ucraïnès o ucraïnesa preguntes com ara “què és Ucraïna?”, “que és allò que us fa ucraïnesos?” o “què és allò que us diferencia de la resta?”, trobarà que les respostes varien enormement d’una persona a una altra, sempre que tingui la sort de rebre’n alguna. A diferència d’Estats-nació consolidats com ara Alemanya o Suècia, i com passa a bona part dels països que van formar part primer de l’Imperi Rus i posteriorment de la Unió Soviètica, a Ucraïna no existeix una concepció del país homogènia i de consens que doni resposta a la pregunta “què som”. Històricament situada en un creuament de camins entre est i oest i nord i sud, el seu mateix nom “Україна” -”Ukraina”- (que en rus antic vindria a significar terra de frontera) diu molt de la fisonomia d’aquest territori.

L’herència austrohongaresa i catòlica que predomina a la cultura dels habitants de l’oest mai no ha acabat de barrejar-se amb la tradició russa i ortodoxa majoritària al país. D’altra banda, molts dels elements que constitueixen aquesta cultura russa (històrics, culinaris, literaris, etc.) provenen de la mateixa Ucraïna, incloent-hi el primer regne rus que va existir, nascut al segle IX, amb Kíev com a capital i ciutat que donava nom al regne: “Київська Русь” o Rus de Kíev. Aquesta interconnexió cultural en el context dels pobles eslaus orientals provoca que, per gran part dels ciutadans de Rússia i Bielorússia (i sobretot pel Kremlin, per motius evidentment polítics i de caire imperialista), Ucraïna sigui percebuda com una part irrenunciable de la seva nació, formant un continu que avarca la mateixa Ucraïna (Малороссия o “Petita Rússia”), la Federació Russa (Великороссия  o “Gran Rússia”) i Bielorússia (Белая Русь o “Rússia blanca”).

Aquesta visió, tot i ser compartida per part dels ucraïnesos, és rebutjada pel nacionalisme ucraïnès i per la majoria dels ciutadans del país, titllant-la de reduccionista, ja que descriu el país no com a un “tot” sinó com a “part de”. Assumeixen que tots aquests elements de cultura russa originaris d’Ucraïna, i molts altres provinents de tradicions locals molt arrelades, formen un univers nacional diferenciat dels països del seu voltant. També n’hi ha que es refugien en els elements i símbols més autòctons -presents sobretot a l’oest del país-, considerant-los com els únics genuïnament ucraïnesos. Per tot això, el debat sobre l’oficialitat del rus va molt més enllà d’una simple qüestió tècnica o dels drets de les minories lingüístiques. Per molts ucraïnesos, el tema entra de ple en el debat sobre “què som” i “què volem ser”.

Situació lingüística al país

A l’hora d’abordar la qüestió lingüística a Ucraïna, primer de tot és necessari fer un cop d’ull a què es parla i a on es parla. Si mirem les dades pel que fa a la llengua materna dels habitants del país (Taula 1), observem que a nivell nacional l’ucraïnès és considerat com a tal pel 50% de la ciutadania, situant-se uns 20 punts per sobre del rus. Aquesta relació varia sensiblement en funció de la zona del país, i s’aprecia un increment progressiu del rus com a llengua materna a mesura que ens movem cap a les zones mes orientals i meridionals d’Ucraïna, arribant al seu màxim a l’àrea minera del Donbass (que engloba les regions de Donetsk i Lugansk).

ucraina

*Taula extreta de l’enquesta realitzada pel grup d’estudis sogiològics ucraïnès Rating Group el Maig de 2012

La situació varia lleugerament quan observem les dades pel que fa a us social i domèstic de les llengües a Ucraïna (Taula 2). Paradoxalment, en aquest àmbit el rus guanya terreny en tots els territoris, quedant només 5 punts per sota de l’ucraïnès a nivell nacional. Això es deu, en gran part, a que els qui tenen ambdues llengües com a maternes utilitzen majoritàriament el rus per a la seva comunicació diària. A part, i de manera semblant a com passa a casa nostra, generalment si una persona inicia una conversa en ucraïnès i l’interlocutor li respon en rus, automàticament la conversa passarà a desenvolupar-se en aquesta llengua, per comoditat o per costum.

ucraina 2

*Taula extreta de l’enquesta realitzada pel grup d’estudis sogiològics ucraïnès Rating Group el Maig de 2012

Aquesta tendència s’accentua a les ciutats, on la llengua de Tolstoi és la més utilitzada entre la població (Taula 3). La diferència s’incrementa sobretot a les urbs més extenses (Donetsk, Kharkiv, Odessa i Dnipropetrovsk, situades a l’est i sud del país) i a la capital, Kíev. En totes elles existeix un predomini aclaparador del rus sobre les altres llengües, en clar contrast amb els pobles, on l’ucraïnès guanya per golejada. El fet de que la immensa majoria d’intercanvis comercials, laborals, polítics i econòmics tinguin lloc a les ciutats ens dóna una idea de quina és la llengua de més pes al país, independentment de que no sigui considerada la llengua nacional, ni gaudís de cap estatus d’oficialitat, ni estatal ni regional, fins l’aprovació de la nova llei.

ucraina 3

*Ídem

Pel que fa a la presència de les dues llengües als mitjans de comunicació, la situació confirma allò esmentat. Segons un estudi publicat recentment, el 60% dels diaris, el 83% de les revistes i el 87% dels llibres publicats a Ucraïna són en llengua russa. A les ràdios, només el 3,4% de la música que s’emet és en ucraïnès, xifra que contrasta amb el 60% de música emesa en rus. En referència a la televisió (publica i privada) un 28% dels programes que es fan són en ucraïnès, un altre 28% són bilingües, mentre que els programes emesos íntegrament en llengua russa representen el 44% del total. Si mirem l’ús de les llengües a la xarxa trobem que, per exemple, el darrer quadrimestre de 2012, un 68.9% de les cerques a Wikipedia fetes a Ucraïna van ser en rus, mentre que únicament un 18.5% ho van ser en ucraïnès.

En l’àmbit educatiu, a la gran majoria d’escoles del país s’aplica el sistema d’immersió lingüística en ucraïnès. Totes les assignatures es realitzen en aquesta llengua, excepte la de llengua russa, que des de l’any 1992 s’ensenyava només a aquelles escoles que així ho desitjaven, però que des de la entrada en vigor de la nova llei de llengües ha passat a ser obligatòria a tots els centres educatius del país. Tanmateix, tot i la vigència de la immersió lingüística, la legislació educativa regula que s’ha de respectar la decisió dels pares a l’hora de triar la llengua en què s’escolaritzen els seus fills, així doncs existeixen escoles -sobretot a l’est i sud del país- on l’escolarització es fa íntegrament en rus, excepte l’assignatura d’ucraïnès. Es dóna la circumstància que el nombre de places en escoles en llengua russa és sensiblement inferior al de la demanda, i -en conseqüència- milers de nens són escolaritzats en ucraïnès en contra de la voluntat dels seus pares, fet que genera un cert malestar entre part de la població russòfona, que se sent discriminada.

Cal afegir que, per primera vegada des de 1991, l’any 2012 el nombre d’estudiants en ucraïnès va caure fins al 81.9% del total, respecte del 82.2% de l’any 2011, un fet prou significatiu del nou rumb que està prenent el país pel que fa a la qüestió lingüística.

Suport social a la cooficialitat de la llengua russa

Si analitzem quin és el nivell de suport popular a la possibilitat que el rus esdevingui la segona llengua oficial de l’Estat ucraïnès (com ja succeeix a Bielorússia, el Kazakhstan i el Kirguizistan), es dóna un cert “empat tècnic” entre partidaris i detractors. Segons les dades d’un estudi realitzat a finals de 2012 (Taula 4), un 45% de la població del país desitjaria que el rus esdevingués la segona llengua oficial (sumant les opcions “si” i “probablement si”), respecte un 46% que s’hi oposa (sumant “no” i “probablement no”). De nou, el factor geogràfic esdevé una variable clau a l’hora de distribuir els resultats i els nivells de suport o rebuig a la cooficialitat del rus: més suport a l’est i sud del país, més rebuig al oest, centre i nord.

UCRAINA 4

*Taula extreta de l’enquesta realitzada pel grup d’estudis sogiològics ucraïnès Rating Group el Maig de 2012

Si creuem aquestes dades amb les de suport electoral als cinc principals partits o coalicions amb representació al parlament sorgit de les legislatives del 2012 (Taula 5), els resultats són força reveladors. Precisament, aquelles forces polítiques amb més suport a les àrees russòfones (el Partit Comunista d’Ucraïna i el Partit de les Regions del president Yanukovitx) són les preferides pels ciutadans que creuen que el rus ha d’assolir l’estatus de llengua oficial. Lògicament, la suma d’aquests dos partits obté un suport majoritari a les àrees russòfones del país, i durant les anteriors legislatures -juntament amb el Partit Socialista, en aquests moments fora del parlament-, han format aliances parlamentaries més o menys estables.

El mateix passa a l’altra banda de l’arc polític, tot i que en aquest espai els partits i les coalicions es fan i desfan com el sucre: UDAR, Батьківщина (“Pàtria”) i Свобода (“Liberat”) són les opcions polítiques amb què els detractors de la oficialitat del rus se senten més identificats, motiu pel qual el suport a aquestes forces es concentra sobretot a l’oest del país, i en menor mesura al centre i nord.

UCRAINA 5

*Taula extreta de l’enquesta realitzada pel grup d’estudis sogiològics ucraïnès Rating Group el Maig de 2012

La dimensió política del debat sobre la oficialitat del rus també està relacionada amb altres àmbits, com ara la opinió que tenen els ucraïnesos sobre quin ha de ser el lloc d’Ucraïna al món i a quin bloc internacional ha de pertànyer el país (Taula 6). Preguntats sobre la qüestió, els ciutadans favorables a la oficialitat del rus tendeixen a recolzar majoritàriament l’entrada d’Ucraïna a la Unió Duanera amb Rússia, Kazakhstan i Bielorússia, constituïda l’any 2010 i que a mitjà termini aspira a convertir-se en una autèntica Unió Eurasiàtica en el pla econòmic i polític. Paral·lelament, entre els ucraïnesos contraris a la oficialitat del rus, la majoria són partidaris de la entrada d’Ucraïna a la Unió Europea.

UCRAINA 6

*Taula extreta de l’enquesta realitzada pel grup d’estudis sogiològics ucraïnès Rating Group el Maig de 2012

L’esquema virtual que divideix el país artificialment en dues parts podria formular-se així: una persona que té el rus com a llengua materna, normalment viu en zona de majoria russòfona, normalment vota partits que defensen la oficialitat del rus i en principi està a favor de la integració d’Ucraïna en l’esfera econòmica i política post-soviètica. D’altra banda, una persona que té l’ucraïnès com a llengua materna, normalment viu en zona de majoria ucraïnòfona, normalment vota partits que rebutgen l’oficialitat del rus i en principi està a favor de la integració d’Ucraïna en l’espai econòmic i polític europeu.

frwe

* Mapa de la divisió lingüística a Ucraïna

Aquesta es una conceptualització evidentment abstracta, però que a grans trets es correspon amb les clivelles sociolingüístiques i sociopolítiques que existeixen a la Ucraïna d’avui. És una divisió en bona mesura fomentada des de les elits polítiques d’una i l’altra banda amb dos objectius primordials: mobilitzar les respectives bosses de votants i desviar l’atenció dels autèntics problemes que afronta el país i la seva gent, sobretot en l’àmbit econòmic, així com dels múltiples casos de corrupció que surten periòdicament a la llum.

Veiem doncs, com l’eix pseudo-ètnic i lingüístic domina el panorama polític ucraïnès per sobre de l’eix esquerra-dreta, una dinàmica que s’ha accentuat des de la mal-anomenada “revolució” taronja que va tenir lloc al país a finals de 2004. Aquest fet provoca que sovint es donin coalicions electorals i parlamentàries completament antinaturals, en les quals s’anul.la el component social i es reforça l’identitari. Afortunadament, el risc d’enfrontament entre la població ucraïnesa és molt reduït, ja que a diferència d’altres zones de l’antiga Unió Soviètica -on a partir de 1991 van esclatar conflictes per qüestions d’aquest tipus- en el cas d’Ucraïna la diferència entre uns i altres són minses. Exceptuant les minories musulmanes i jueves, tots són cristians, la immensa majoria ortodoxos, tot i que dividits en patriarcats: d’una banda Kíev i de l’altra Moscou. A més a més, tots són Eslaus Orientals i tots o -gairebé tots- parlen llengües que formen part del mateix grup lingüístic, així doncs l’erupció d’algun tipus d’odi “interètnic” que generi conflictivitat és ara per ara  molt poc probable.

En conclusió, si considerem que la llengua nacional d’un país s’hauria de correspondre amb aquella utilitzada de manera majoritària per la seva població en totes o bona part de les esferes comunicatives, podem afirmar que a dia d’avui l’ucraïnès està lluny de jugar el rol de llengua nacional d’Ucraïna. Com ja esmentava anteriorment, existeix una voluntat política i social de fer de l’ucraïnès la llengua nacional del país, però aquesta voluntat no es tradueix en una posició activa en defensa de la llengua, sobretot pel que fa a una cosa tan senzilla com parlar-la. Un ordenament jurídic ultra-proteccionista amb la llengua que es pretén fomentar ha demostrat ser insuficient.

A això hi contribueix el fet que no existeixi una idea homogènia del que és Ucraïna: un o una pot sentir-se 100% ucraïnes o ucraïnesa (d’acord amb la seva concepció, que com ja hem vist varia d’un lloc a l’altre), recolzar la selecció nacional de futbol, emocionar-se amb l’himne, i parlar rus, ucraïnès o ambdues en la seva vida diària. Paral·lelament, la llengua de la oligarquia dominant a Ucraïna segueix sent el rus, ja que les elits empresarials provenen de les zones meridionals del país. El rus és la llengua dels negocis i del diner, i aquest factor juga també un paper important per molts ucraïnesos, que inconscientment menyspreen el paper de l’ucraïnès com a llengua d’oportunitats. Si la percepció social -que no política- pel que fa a la utilitat de l’ucraïnès no canvia, no es descartable que a llarg termini aquesta llengua acabi esdevenint una peça de museu, reduïda al món rural i a zones molt especifiques del país.

Article publicat originàriament a www.extramurs.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s