Els perquès del suport de Moscou a Al-Àssad

putinassad

Qué hi ha darrera l’actitud protectora de Rússia amb el líder siri? Quins interessos i temors s’amaguen rere la negativa del Kremlin a aprovar qualsevol resolucó condemnatòria amb el govern d’Al-Àssad al Consell de Seguretat de l’ONU? (Article publicat originàriament a Extramurs.cat)

Més de dos anys han transcorregut d’ençà de l’inici de la guerra civil siriana, el març de 2011. A dia d’avui, el nombre de morts al conflicte arriba ja als 94.000 segons les estimacions més recents de l’Observatori Sirià pels Drets Humans. Paral·lelament, l’extremisme s’ha incrementat tant per part del règim com de faccions de l’oposició, derivant en un brutal sectarisme que genera constants violacions dels drets humans. Quatre milions de sirians s’han vist forçats a abandonar les seves cases  -un milió de refugiats a l’exterior i tres milions a l’interior del país-, i la infraestructura del país així com el seu patrimoni històric han patit danys valorats en milers de milions de dòlars.

Mentrestant, la comunitat internacional no aconsegueix posar-se d’acord respecte a una possible solució per al conflicte, i Occident d’una banda i Rússia i la Xina de l’altra continuen intercanviant retrets i acusacions al voltant de quines decisions s’han de prendre, tan en l’àmbit polític com el diplomàtic. En aquest sentit, el Consell de Seguretat de Nacions Unides ha debatut i votat fins ara diferent resolucions sobre el conflicte sirià. El gener de 2012, tan Rússia com la Xina van vetar una proposta de resolució presentada pel Marroc i recolzada per la Lliga Àrab, en la que es feia una crida per a que Al-Àssad deixés el poder a mans d’un substitut, incloent el text el dret de la comunitat internacional a prendre “altres mesures” en cas de que el president siri no complís en un termini de 15 dies.  L’octubre del mateix 2012 se’n va votar una de nova en la que es criticava l’ús de la violència per part de les forces governamentals, i cridava a l’aplicació de les mesures incloses en l’article 41 de la Carta de Nacions Unides (interrupció total o parcial de les relacions econòmiques amb l’exterior, de les comunicacions per mar, aire, correus, radio, telegràfiques, etc. així com una ruptura de les relacions diplomàtiques). La resolució va ser vetada de nou tan per Rússia com per la Xina, titllant-la d’esbiaixada per no denunciar també l’ús de la violència per part dels rebels.

D’entrada, sorprèn aquesta actitud obstruccionista per part de Rússia (i del seu aliat xinès), sobretot tenint en compte el degoteig constant de morts que està generant el conflicte fratricida a Síria, el qual ja ha assolit la categoria de conflicte regional amb la implicació directa o indirecta de Hezbollah, l’Iran, Qatar, l’Arabia Saudita i Al-Qaida. L’objectiu d’aquest article és doncs oferir una sèrie de claus per entendre quines són les motivacions del Kremlin a l’hora de mantenir aquesta postura de recolzament absolut a la figura i el govern de Baixar al-Àssad.

L’associació estratègica Moscou-Damasc           

Síria ha estat un dels aliats més fidels de Moscou pràcticament des de la seva independència l’any 1946. El suport militar i polític que el govern dels Estat Units ha brindat històricament a Israel, principal enemic de Síria a la regió, va fer sorgir ben aviat un sentiment antioccidental entre les elits d’aquell país, les quals en un context de Guerra Freda i amb un ordre mundial bipolar, van decidir apostar per la Unió Soviètica com a “germà gran” que garantís la seva seguretat davant d’amenaces externes en el context d’un Orient Mitjà ple de veïns més poderosos (Turquia, Egipte, Israel, Iran, Iraq, etc.), i en una època en la que les aliances entre els països musulmans de la regió canviaven constantment.

L’associació entre Síria i la URSS es va reforçar a partir de 1964, amb l’arribada del Partit Baas al poder. El cop d’estat de 1971, mitjançant el qual Hafez al-Àssad –membre del Baas i pare de l’actual president – es va fer amb el control del país, va segellar definitivament l’associació estratègica entre ambdós socis. Conseqüentment, durant aquells anys i fins a la fi de la Guerra Freda, la URSS va esdevenir el principal i gairebé únic subministrador d’armament de Síria (Taula 1).  Paral·lelament, a partir de l’any 1977, el port sirià de Tartus es va convertir en la principal base operativa de la flota soviètica a la Mar Mediterrània, jugant la URSS també un paper clau durant la Guerra del Yom Kippur amb el seu suport logístic i polític tant a Síria com a Egipte.

Assad2

*Xifres en milions de dòlars. Taula d’elaboració pròpia utilitzant les dades del SIPRI   

Amb la caiguda de la URSS, la fi de la bipolarització que dividia bona part del planeta, i el replegament del camp d’acció de la Federació Russa a l’àmbit domèstic durant els anys 90, es va reduir en gran mesura la importància i intensitat de l’aliança que mantenien ambdós països, centrant-se la relació bilateral en l’àmbit econòmic i comercial, a part d’un cert suport polític mutu pel que fa a la resolució dels conflictes interns. Tanmateix, durant els darrers anys el Kremlin ha adoptat una posició cada cop més activa pel que fa a la defensa dels seus interessos i posicionaments en l’esfera internacional, fent-se també visibles en la relació bilateral entre Síria i Rússia certes tendències i característiques del passat, i que ajuden a entendre algunes de les raons subjacents rere el suport de Putin a Baixar al-Àssad, president de l’últim estat secular a l’Orient Mitjà aliat de Moscou.

Interessos actuals de Rússia a Síria       

A dia d’avui, els interessos russos a Síria són visibles en tres àmbits diferents. En primer lloc, durant els darrers quatre anys el govern siri s’ha convertit en un client relativament important de la indústria armamentística russa, havent-se incrementant de manera substancial les exportacions d’armes d’un país a l’altre, assolint un valor de 376 milions de dòlars l’any 2012 (Taula 2), convertint-se així Síria en el 6é màxim comprador d’armes russes després de la Índia, la Xina, Algèria, Myanmar i Veneçuela.

Les adquisicions d’armament rus fetes per Síria durant els darrers anys inclouen sistemes integrats de defensa antiaèria -9M311/SA-19-, míssils antiaeris -9M317/SA-17-, aire-terra -Kh-31A1/AS-17-, terra-terra -Kh-35 Uran/SS-N-25- i aire-aireR-73/AA-11 Archer-, bombes guiades aire-terra -KAB-500/1500- així com avions d’atac lleuger Yak-130. En l’actualitat es calcula que els dos països tenen contractes en vigor per a l’adquisició d’armament per valor de 4 mil milions de dòlars, entre els quals destaquen deu avions de combat MiG-29 MM i quatre bateries antiaèries S-300 amb 144 míssils operatius,  un dels sistemes de defensa més avançats que existeixen en l’actualitat, i que posaria moltes traves a l’hora d’imposar una zona d’exclusió aèria al país.

Assad4

*Xifres en milions de dòlars. Taula d’elaboració pròpia utilitzant les dades del SIPRI

En segon lloc, l’ús del port sirià de Tartus per a fins militars és el premi més tangible que Moscou obté per la seva relació privilegiada amb Damasc, tractant-se actualment de l’única base de la flota russa al Mediterrani. L’any 2008 Tartus es va convertir en base russa permanent, existint en l’actualitat ambiciosos plans de modernització per a aquella infraestructura.

Per últim, per a Rússia Síria és un soci comercial important a l’Orient Mitjà. Degut a les sancions i a anys de mala administració, Damasc depèn de les importacions de petroli, gra, equipaments electrònics i altres béns procedents de Rússia. El comerç bilateral entre ambdós països va créixer un 58% el 2011, arribant als 1.97 mil milions de dòlars, dels quals 1.92 mil milions van ser exportacions russes cap a Síria. En la mateixa direcció, es calcula que l’any 2009 el valor de les inversions de les companyies russes a Síria en el sector de les infraestructures, l’energia i el turisme arribaren als 19.4 mil milions. Aquest alt nivell d’interacció econòmica i comercial entre els dos països provoca que en l’actualitat hi hagi uns 30.000 ciutadans d’origen rus vivint a Síria, el futur dels quals és un motiu de preocupació per al Kremlin.

Tenint en compte aquests factors esmentats, resulta temptador accentuar la importància de que té Síria per als interessos estratègics russos a la regió. Tanmateix, es tracta d’un soci de grau menor, inclús en l’àmbit dels intercanvis militars -representa només un 4.6% del total de les exportacions d’equipament militar rus el 2012-, perfectament prescindible per a Moscou, sobretot tenint en compte la seva aposta per la Xina, els països del Sud-est asiàtic i els BRICS com a socis preferents. Quins són doncs, els veritables motius de fons que impulsen a Rússia a recolzar incondicionalment el govern d’Al-Àssad, davant les crítiques d’Occident?

Putin i la seva realpolitik

El posicionament del Kremlin davant el conflicte Sirià està intrínsecament relacionat amb la visió global i els temors de Vladimir Putin. Més enllà d’interessos estratègics i comercials, la major preocupació per al Kremlin pel que fa a seguretat exterior és l’inestabilitat a l’Orient Mitjà i a l’Àsia Central. Moscou ja ha expressat la seva preocupació per la possible expansió de milícies Islamistes i el tràfic d’opi des de l’Afganistan cap al nord si la retirada de tropes de la OTAN d’aquell territori condueix a un ressorgiment dels talibans i un nou col·lapse de l’Estat afganès.

En aquest sentit, enlloc d’una lluita entre el poble i un dictador que presenten cancelleries i mitjans de comunicació occidentals, el que Putin percep a Síria és un conflicte religiós potencialment explosiu entre el lideratge alauita (proper al xiisme) i la majoria sunnita. El zel amb el qual els governants dels països del Golf Pèrsic (especialment Qatar i l’Aràbia Saudita) fan crides a deposar Al-Àssad es interpretat per Moscou com a part d’un projecte més ampli per aïllar l’Iran, principal país xiïta i gran aliat de Síria a la regió.

En una altra direcció, a Moscou preocupa la possibilitat de que a Síria es doni una repetició del que ja va succeir a Rússia els anys 90, especialment a Txetxènia. El possible col·lapse de l’Estat sirià -com ja va passar a l’Iraq, l’Afganistan o Líbia- podria generar una reacció en cadena que escampés la violència extremista per tot l’Orient Mitjà, podent arribar a afectar la ja de per si malmesa estabilitat del Caucas Nord rus. És per això que al Kremlin alarmen les situacions regionals d’anarquia, particularment aquelles on hi ha extremistes Sunnites involucrats (com és el cas de Síria, on algunes faccions dels rebels ja s’han alineat amb Al-Qaida).

D’aquest temor de que qualsevol conflicte extern pugui afectar directa o indirectament la supervivència de la mateixa Federació Russa en sorgeix aquesta visió westfaliana de les relacions internacionals, en la que la seguretat i la supervivència dels Estats es converteix en la prioritat número u a l’hora d’abordar qualsevol situació de crisi o conflicte. Les diferències pel que fa a possibles solucions per al conflicte sirià sorgeixen doncs d’un prisma interpretatiu completament diferent entre Rússia i Occident. És en aquest sentit també que Vladimir Putin, d’acord amb els seus càlculs, percep a Al-Àssad com a l’únic actor que a mig termini pot mantenir l’Estat sirià unit, i no canviarà la seva posició fins que els fets no li demostrin el contrari.

Pel que fa a un altre tipus d’efectes secundaris que podria comportar la caiguda d’Al-Àssad, aquest fet seria negatiu per un altre dels aliats russos a la regió: l’Iran. Aquest país, predominantment xiïta, és percebut per Moscou com una força estabilitzadora a la regió i contrapès als països sunnites de l’Orient Mitjà (sobretot Turquia i l’Aràbia Saudita), alineats majoritàriament amb els interessos dels Estats Units a la zona. En la mateixa direcció, Putin veu l’Iran com un actor racional a la regió, amb una visió pragmàtica de les seves relacions exteriors, i és també per això que la pèrdua d’un aliat de l’Iran com és Síria seria també problemàtic des d’una perspectiva russa.

Defensa russa i xinesa del principi de no-ingerència

En l’àmbit discursiu, tant Rússia com el seu nou gran aliat estratègic -la Xina-, articulen la defensa dels seus posicionaments i de la no intervenció en el conflicte siri mitjançant la bandera del principi de no-ingerència en assumptes interns. El març de 2011, tan un com l’altre van optar per l’abstenció en la votació de la resolució 1973 al Consell de Seguretat de Nacions Unides, que autoritzava tot tipus de mesures excepte la intervenció terrestre per a protegir els civils a Líbia, fonamentada en el principi de la Responsabilitat de Protegir, adoptat el 2005 per l’Assemblea General de l’ONU, amb l’objectiu de protegir els civils de genocidis, depuracions ètniques i crims de lesa humanitat. A ulls de Moscou i Beijing, els esdeveniments van mostrar com aquest principi d’intervenció humanitària va ser utilitzat en aquell cas per forçar un canvi de règim en favor d’uns interessos determinats, creant un precedent negatiu pel que fa a la ingerència en els assumptes interns dels Estats. Per això, de la mateixa manera que fan altres països, acusen europeus i nord-americans d’una política de doble moral i recorden casos en els quals no s’ha intervingut per demostrar que la voluntat d’actuar a Síria o Líbia respon a interessos i no a consideracions humanitàries.

Crítica al paper moralitzant d’occident               

Els líders russos han desenvolupat una certa al·lèrgia al paper moralitzador d’occident. A la vegada que pressionava al-Àssad  per a que resignés, el Departament d’Estat dels EUA silenciosament aixecava la prohibició d’enviar ajuda militar a la dictadura de Karimov a l’Uzbekistan, aliat de Washington a l’Àsia Central i president d’un dels règims més foscos i repressius del planeta. Karimov va ser el responsable de l’assassinat de milers de civils en les protestes que van tenir lloc al país el 2005, any el que l’anterior president americà George Bush es va referir a éll com a “amic”. La Casa Blanca tampoc va pressionar al rei de Bahrein –on els EUA tenen una base militar- per a que es retirés després d’esclafar les manifestacions populars a la seva capital.

Per a Washington, les darreres intervencions a l’Orient Mitjà semblen no planificades i reactives, amb objectius modestos. Per a Moscou, es fàcil distingir un patró en l’ús reiteratiu de la força per a l’enderrocament de líders – des de l’Afganistan fins a l’Iraq, passant per Líbia- i la pressió diplomàtica per desallotjar-ne d’altres – a Tunísia, Egipte i el Yemen-. Interpreten que per molt que George Bush ja no hi sigui, la seva “Freedom Agenda” és encara molt viva.

En aquest aspecte, Líbia és un assumpte particularment delicat i que ha marcat un precedent. El Kremlin es va sentir enganyat en el seu suport a la resolució 1973 per a la protecció de civils, sent utilitzada finalment per donar cobertura legal a la intervenció aèria que va fer possible la caiguda de Gaddafi. És per això que la possible introducció d’expressions vagues en les propostes de resolució –amb termes com ara l’aplicació “d’altres mesures”– en relació al conflicte sirià encenen totes les alarmes, ja que es veuen com elements legitimadors d’una possible intervenció militar a fi de forçar un canvi de règim.

Visualització dels nous blocs de poder mundial             

El cas de Síria és prou paradigmàtic del nou ordre polític mundial polaritzat que en aquests moments s’està configurant. A diferència del que passava durant la segona meitat del segle XX, a dia d’avui les parts ja no són dos pols, el nord-americà i el soviètic, sinó diversos. La posició geopolítica de Síria atia les cobdícies, i Moscou se serveixen de la carta siriana per negociar altres dossiers. Als russos se’ls ha marginat de l’escena internacional en diversos conflictes (Balcans, Iraq, Afganistan…) i ara aprofiten la seva aliança amb Síria per tornar a fer valer els seus interessos i reforçar la seva imatge com a potència, mitjançant una projecció de poder en el tauler mundial. En aquest sentit, tant russos com xinesos han volgut marcar les seves línies vermelles , originant un debat sobre Síria en un ambient de Guerra Freda, i provocant que, com passava llavors, el patiment dels individus passi a ser un tema menor en l’escala de prioritats.

Converses de pau i perspectives de futur

Les converses que van tenir lloc al Kremlin fa poques setmanes entre representants russos i nord-americans van resultar en un acord per a celebrar una conferència de pau en la que participin representants de la oposició i del govern, tot i que encara no s’ha fixat cap data concreta. La proposta de negociacions ha estat batejada com a “Ginebra 2” degut a que se suposa que han de tenir lloc en aquesta ciutat suïssa i ha de representar una continuació dels intents fallits fets per l’enviat especial de Nacions Unides a Síria, Kofi Annan, per tal d’arribar a una solució pactada.

En l’anterior ocasió, l’acord va fracassar donades les diferents interpretacions del text. Per als EUA, l’acord deixava clar que Al-Àssad havia de deixar el càrrec, mentre que Rússia considerava que en cap moment es parlava de tal requisit per a la pau. Pel que fa a “Ginebra 2”, de moment no queda clar quins altres països participaran a la conferència. Rússia insisteix en que la presencia de representants iranians es una condició sine qua non, mentre que l’oposició siriana, França i les monarquies sunnites del Golf Pèrsic la rebutgen.

A dia d’avui poc fa pensar que sigui possible arribar a un compromís per part de les dues bandes. Les posicions s’han endurit molt durant el darrer any, a la vegada que el conflicte s’ha tornat cada cop més sagnant, i ni Al-Àssad ni els rebels han estat capaços d’obtenir guanys decisius en el terreny militar.

Per la seva banda, Vladimir Putin insisteix en buscar un acord que inclogui l’actual president com a part del futur de Síria, contràriament a la postura occidental, i continuarà bloquejant qualsevol sortida fins que obtingui garanties sobre el futur del país i sobre qui n’estarà al càrrec. Tot fa pensar que en aquests moment no té cap pla específic que garantitzi una sortida pacífica al conflicte, així que el més probable es que busqui guanyar temps a l’espera de veure com evolucionen els esdeveniments durant els propers mesos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s