L’Alt Karabakh: el conflicte oblidat (I)

L’esfondrament de la Unió Soviètica va originar l’esclat de sis guerres civils o conflictes armats de diversa intensitat. El progressiu debilitament de les estructures de poder soviètiques que es va produir durant els anys de la Perestroika va propiciar la volta a l’etnicitat i al nacionalisme com a principals referents identitaris de la població, reobrint velles disputes i odis que havien quedat  oblidades durant gran part del segle XX. La desaparició definitiva de la URSS el desembre de 1991 obrí finalment la capsa de pandora, fent esclatar molts dels conflictes interètnics no resolts existents en la majoria de les antigues repúbliques soviètiques. Un dels més cruents va ser el que va enfrontar entre 1988 i 1994 armenis i àzeris pel control de l’Alt Karabakh, un enclavament de majoria armènia situat en territori de l’Azerbaidjan.

Dels incidents i atacs esporàdics es va passar a la guerra oberta un cop ambdues repúbliques van aconseguir la independència, a finals de 1991. El resultat: una victòria inapel•lable del bàndol armeni que, tot i la seva suposada inferioritat militar, va aconseguir el control total sobre l’Alt Karabakh i les àrees adjacents, creant una “zona de seguretat” en territori azerí. El balanç: entre 30.000 i 40.000 militars i civils morts, prop de 80.000 ferits i més d’un milió de desplaçats . L’herència: un conflicte no resolt i un territori independent de facto que comprèn el 16% del total d’Azerbaidjan, on hi viuen aproximadament 140.000 persones, la immensa majoria armenis. Es manté com un pseudo-estat que no gaudeix de cap tipus de reconeixement internacional (més enllà del que prové d’altres territoris en una situació similar com la Transnistria, Abjasia i Ossètia del Sud), no sotmès a cap conveni ni regulació internacionals en matèria de drets pels seus ciutadans.

nagorno-karabakh_occupation_map

De l’alto el foc a l’estancament del conflicte

L’alto el foc signat a Bixek el 5 de Maig de 1994, gràcies a la intermediació de les autoritats de Rússia i el Kirguizistan, va posar fi a les hostilitats, i és fins ara l’únic moment en què ambdues parts s’han posat d’acord per fer un pas endavant conjuntament. Des de llavors, s’han dur a terme diverses rondes de negociacions, sempre amb la mediació i iniciativa del Grup de Minsk, creat per la Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa el 1992, i liderat per Rússia, França i els Estats Units. Els avenços han estat pràcticament nuls, degut principalment a l’existència d’unes posicions completament antagòniques: la part armènia aspira a la organització d’un referèndum d’autodeterminació a la regió de l’Alt Karabakh per a que sigui la població local qui decideixi el seu futur. Prop d’un 95% dels seus 140.000 habitants actuals són armenis ètnics, de manera que els resultats que es donarien en cas d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació no són difícils de preveure.

Molt hàbilment, el govern armeni no reconeix l’Alt Karabakh com a Estat independent, reservant-se aquesta opció com a element de pressió. Pel que fa la postura àzeri, per a Baku la integritat territorial de l’Azerbaidjan es irrenunciable i innegociable, i proposen com a solució atorgar un grau elevat d’autonomia a la regió en disputa, quedant sempre com a part integrant del seu territori nacional.

En referència al Grup de Minsk, les seves propostes de cara a la resolució definitiva del conflicte estan en certa sintonia amb els interessos de l’Azerbaidjan. Són els anomenats “Principis de Madrid”, presentats per l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) als respectius ministres d’Afers Estrangers armeni i àzeri el novembre de 2007 a la capital espanyola, que recullen i actualitzen bona part del pla de pau que ja va posar sobre la taula el mateix Grup de Minsk el juliol de 1997. En primer lloc, proposen la retirada de les tropes armènies dels districtes àzeris adjacents a la regió històrica de l’Alt Karabakh: Agdam, Fizuli, Jabrayil, Zangilan, Qubadli, Lachin i Kalbajar. Aquestes zones constitueixen l’anomenada “zona de seguretat”, conquerida per les tropes armènies per protegir la regió en cas d’atac i integrada de facto a l’autoproclamada República de l’Alt Karabakh. En una segona fase, contingents de pau dels països membres de l’OSCE es desplegarien a la zona, formant un cordó de seguretat entre les dues parts en conflicte. Una tercera fase inclouria la creació de corredors humanitaris per garantir el transit de persones i béns entre l’Azerbaidjan i la República Autònoma àzeri del Nakhtxivan, situada entre Armènia, Turquia i l’Iran, i entre Armènia i l’Alt Karabakh, així com la possible tornada dels refugiats d’ambdues parts que van haver de fugir de casa seva o van ser forçats a migrar durant el conflicte.

La proposta recull la inviolabilitat de les fronteres i la integritat territorial de Armènia i l’Azerbaidjan com a principis bàsics que han de ser acceptats per les dues parts en conflicte. També proposa la creació d’una entitat territorial a l’Alt Karabakh de caire quasi-estatal, amb uns límits basats en les fronteres regionals de 1988 i amb una Constitució pròpia però integrada dins els límits del territori nacional de l’Azerbaidjan. Tot i la voluntat negociadora tant d’armenis com d’àzeris per arribar a una solució pactada i pacífica, fins al moment no s’ha donat pràcticament cap avenç en aquesta direcció, i a dia d’avui el panorama segueix sent força semblant al que va deixar l’alto el foc de 1994: dos països tècnicament en guerra, en disputa per un territori que, de diferents maneres, ambdós reclamen per a sí mateixos.

Canvis en el context econòmic i militar

En els darrers anys s’han produït certs esdeveniments que a mitjà termini podrien provocar canvis en l’statu quo de la regió. Des de l’any 2005, l’Azerbaidjan ha viscut un creixement econòmic espectacular (Taula 1), provocat sobretot per les divises que generen les exportacions de gas de les reserves que el país té al mar Caspi i que van majoritàriament cap a Europa. Aquestes exportacions es van incrementar de manera substancial sobretot a partir de l’obertura el mateix any del l’oleoducte Baku-Tbilisi-Ceyhan, que transporta petroli des de el mar Caspi fins al Mediterrani, creuant territori àzeri, georgià i turc.

taula 1
* Xifres en milions de dòlars. Taula d’el.laboració pròpia a partir de les següents dades                             

El fort creixement anual del PIB de l’Azerbaidjan, que en alguns anys ha arribat a cotes de fins el 30%, ha trencat l’equilibri econòmic preexistent entre els tres països del Caucas Sud, creant una petita potència econòmica sub-regional. Mentrestant, els altres dos veïns es van quedant comparativament enrere, en el cas d’Armènia sobretot degut al seu aïllament regional (el seu únic aliat a la zona és Rússia, país amb el qual no comparteix frontera). Paral·lelament, Geòrgia, Turquia i l’Azerbaidjan han establert certs lligams estratègics, com ho demostra la construcció de l’oleoducte esmentat anteriorment, que envolta territori armeni, i que ha beneficiat els tres socis. D’altra banda, si agafem les balances comercials exteriors d’Armènia i l’Azerbaidjan (Taula 2) podem apreciar aquest fenomen de manera molt gràfica: mentre l’Azerbaidjan ha gaudit els darrers anys d’un superàvit d’entre el 30 i 40% del seu PIB, Armènia ha de fer front a un dèficit comercial estructural que els darrers anys s’ha situat vora el 25%.

taula 2

*Xifres en % del PIB. Taula d’el.laboració pròpia a partir de les següents dades.

El boom econòmic àzeri ha tingut una repercussió directa sobre la seva despesa militar. Des del moment en què el país va entrar en aquesta espiral de creixement econòmic desenfrenat basat en l’increment exportacions de matèries primeres, el govern ha augmentat la seva despesa militar exponencialment (Taula 3). El cas més paradigmàtic és el del 2011, quan en el pressupost anual es van destinar més de 2.500 milions de dòlars a l’apartat de defensa, dirigits sobretot a l’adquisició d’armament, fet que representa un increment del 89% respecte l’any anterior. Pel que fa al període agregat 2007-2011, el govern azerí va gastar prop de 10.000 milions de dòlars en armes, respecte els menys de 2.000 milions gastats per Armènia. Les dades del 2012 (no incloses en aquesta taula) mostren que la despesa militar de l’Azerbaidjan va arribar als 3.000 milions de dòlars, una xifra vuit vegades superior a la suma dels pressupostos de defensa d’Armènia i l’Alt Karabakh.

taula 3

 *Xifres en milions de dòlars. Taula d’el.laboració pròpia a partir de les següents dades.

 Els principals abastidors d’armes de l’Azerbaidjan durant els últims anys han estat Israel, Rússia, Ucraïna, Turquia, Estats Units i la Xina, i les principals compres han sigut sobretot avions de combat (de tipus Mig, Sukhoi, FC, etc.) i míssils de curt abast. El 2005 el govern del país va posar en marxa un Ministeri d’Indústria de Defensa, encarregat de la construcció d’armes al propi país, que el 2008 van assolir la xifra de 444 diferents tipus d’armament construït a l’Azerbaidjan, bona part en col·laboració amb diferents països occidentals.

Fins fa poc, la suma dels exercits d’Armènia i de l’Alt Karabakh era superior militarment al de l’Azerbaidjan, i eren considerats conjuntament com l’exercit més poderós del Caucas, segons diferents experts. Aquesta superioritat es posa cada cop més en dubte, sobretot pel fet que Armènia, tot i les ajudes i material militar que rep per part de Rússia, no es pot permetre econòmicament fer front a la carrera armamentística iniciada per l’Azerbaidjan, amb la qual el govern àzeri pretén sobretot incrementar la seva posició de força de cara a futures negociacions.

Article publicat originàriament a www.extramurs.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s