L’Alt Karabakh: perspectives del conflicte a mitjà i llarg termini (II)

Per a Armènia, la situació actual, en què directa o indirectament controla un 16% del territori àzeri, és millor de la que hipotèticament podria derivar de qualsevol negociació i solució pactades. La seva política de fets consumats fa que en principi no tingui cap tipus de pressa en arribar a un acord. Les autoritats armènies són ben conscients del fet que és a ells principalment a qui els toca cedir, i l’única contrapartida que obtindrien seria una major integració regional amb uns veïns amb qui, històricament, han tingut una relació molt difícil (especialment Turquia i el mateix Azerbaidjan).

D’altra banda, segons el baròmetre anual del Centre de Recerca del Caucas de l’any 2011, només un 4% d’armenis veuen el conflicte territorial com el principal problema del país, fet que demostra que l’statu quo actual ja els està bé. El govern armeni tampoc disposa de molt marge de maniobra en aquest sentit, ja que la gran majoria de la població rebutjaria qualsevol acord que impliqués cedir la totalitat o part de la sobirania armènia sobre la regió de l’Alt Karabakh (Taula 4), i una decisió d’aquest caire tindria uns costos polítics inassumibles.

 taula 1

  *Taula d’el.laboració pròpia a partir de les següents dades


Pel que fa a l’Azerbaidjan, succeeix exactament el contrari. Segons el baròmetre de 2011, un 31% dels ciutadans àzeris consideren el conflicte territorial com el gran problema del país, representant encara ara el principal motiu de preocupació nacional. Per ells és un tema molt més sensible que pels armenis, donat que -cal tenir-ho present- van ser els perdedors de la guerra, i un 16% del que consideren com a part irrenunciable del seu territori nacional segueix a dia d’avui ocupat militarment pel seu “principal enemic”. Així és com un 99% dels àzeris veuen Armènia, segons el Baròmetre anual del Caucas de l’any 2011 .

La qüestió de l’Alt Karabakh (“Dağlıq Qarabağ” en àzeri) resta com una ferida oberta, que a la vegada ha esdevingut una arma en mans del populisme i la demagògia polítiques dels partits i mitjans de comunicació locals a l’hora de minimitzar els problemes socials i econòmics de la població. El govern àzeri tampoc disposa de molt marge per a la negociació en aquest sentit, ja que la immensa majoria de ciutadans no contempla cap altre sortida al conflicte que no sigui una reintegració total del Dağlıq Qarabağ a la sobirania i control estatals (Taula 5).

taula 2

*Taula d’el.laboració pròpia a partir de les següents dades

Aquestes dues posicions completament oposades entre armenis i àzeris fan que les possibilitats d’arribar a un acord i a una solució territorial pactada siguin molt reduïdes.

És possible el retorn a la guerra oberta?

L’alto el foc signat a Bixek el 5 de Maig de 1994, que va posar fi a les hostilitats, no ha evitat que des del final dels combats aquell mateix any s’hagin produït diversos xocs armats esporàdics, una violència de baixa intensitat que des de la fi de la guerra ha provocat centenars de morts en ambdues bandes. Els últims enfrontaments van tenir lloc l’abril i el juny de 2012, quan un total de sis soldats armenis i cinc d’àzeris van morir com a conseqüència de dos intercanvis de trets als límits de les zones controlades pels respectius exèrcits.

També durant el 2012 va reaparèixer el cas de Ramil Safarov, un oficial àzeri que el 2004 va assassinar amb una destral un oficial armeni mentre aquest dormia, en el transcurs d’uns cursos de formació organitzats per l’OTAN a Hongria. El cas provocà gran indignació entre la població armènia, i recentment ha generat una crisi diplomàtica entre Armènia i Hongria quan el govern de Viktor Orban va decidir extradir Safarov a l’Azerbaidjan l’agost de 2012. L’oficial va ser rebut a Baku com un heroi, se li va entregar un apartament i va ser promogut a oficial de primer rang de l’exercit pel Ministre de Defensa. Com era d’esperar, va ser immediatament posat en llibertat. Aquest és un exemple del nou tarannà del govern de Baku.

Paral·lelament, en els darrers mesos s’ha produït una certa escalada dialèctica per part d’uns i altres, amb declaracions amenaçadores que fan referència a l’us de les armes per a l’autodefensa. Pel que fa a l’àmbit militar, el 2012 van tenir lloc unes maniobres a Armènia en què hi van participar ni més ni menys que 45.000 efectius. En la mateixa direcció, la puixança econòmica i militar de l’Azerbaidjan fa preveure una posició més activa i fins i tot agressiva per part del seu govern. Tanmateix, tot fa pensar que es tracta d’una política sobretot intimidatòria i que, en principi, no tenen intenció de tornar als combats.

A diferència del que passava a principis dels 90, a dia d’avui el conflicte de l’Alt Karabakh no és un joc de suma zero i, en aquests moments, en cas de guerra oberta és poc probable que es donés una victòria clara d’alguna de les parts en conflicte. En l’actualitat, les pèrdues agregades (en termes militars, humans i econòmics) serien molt superiors als possibles guanys pel que fa a avenços en el control territorial de la zona. A més, el tipus i la qualitat de l’armament adquirit per àzeris i armenis durant els darrers anys -especialment pel que fa a míssils- provocaria una extensió del conflicte a la totalitat dels territoris d’ambdós països, incloent-hi les seves capitals, amb conseqüències devastadores.

En conseqüència, a mitjà termini és d’esperar que tot i les respectives amenaces, les demostracions de força i les pujades de to -que gairebé sempre tenen com a destinataris els respectius públics locals-, ambdues parts continuïn intentant arribar a una sortida negociada, per molt complicat que pugui resultar.

Per últim, cal recordar la situació geoestratègica del Caucas Sud. En cas de esclatar un nou enfrontament militar a gran escala, un dels primer objectius dels míssils armenis seria l’oleoducte Baku-Tbilisi-Ceyhan, a fi de tallar la principal font de riquesa àzeri. Aquest gasoducte està participat per diverses multinacionals energètiques, sobretot occidentals, entre les quals destaca la British Petroleum, accionista majoritària del consorci que l’administra. La possibilitat que un nou esclat militar a la zona pogués afectar els interessos econòmics de les seves principals empreses energètiques és motiu suficient per pensar que els governs britànic, americà, turc, japonès, francès, italià i noruec s’hi oposarien totalment, i no només per raons humanitàries.

D’altra banda, el fet de que tant Armènia com l’Azerbaidjan formin part de dues aliances militars també juga un paper dissuasiu de cara a una possible tornada a les armes. Armènia és membre de la Organització del Tractat de Seguretat Col.lectiva, d’àmbit post-soviètic i liderada per Rússia, que inclou 6 antigues repúbliques de la URSS. I l’Azerbaidjan forma part del TAKM, una aliança militar constituïda recentment, de caire turcòfon i encapçalada per Turquia, on els altres dos membres son el Kirguizistan i Mongòlia. En l’hipotètic cas d’una tornada als combats, tant Rússia com Turquia, principal aliat i suport polític i econòmic de de l’Azerbaidjan, es veurien forçades a moure fitxa, sobretot la primera, que compta fins i tot amb una base militar a Armènia amb presència d’uns 3.000 efectius.

Una guerra oberta entre els seus principals aliats al Caucas Sud comprometria la relació de cooperació bilateral que han aconseguit construir durant els darrers anys, després de segles d’enfrontaments i rivalitats. És per això que ni una ni l’altra desitgen que s’arribi a aquest extrem, utilitzant la seva posició de força a la regió per a pressionar els respectius governs armeni i àzeri amb l’objectiu de que descartin aquesta possibilitat.

Article publicat originàriament a www.extramurs.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s