Qui és Hassan Rohani, el nou president electe iranià?

ROHANI

Els resultats de les eleccions presidencials celebrades a l’Iran el passat divendres 14 de Juny no han deixat indiferent a ningú. El candidat Hassan Rohani va obtenir una inesperada i aclaparadora victòria en primera volta, amb 18 milions de vots, o el que és el mateix, un 50,71% sobre el total de vots emesos (amb un 72% de participació), molt per davant dels candidats considerats favorits, com el popular alcalde de Teheran Mohammad Bagher Ghalibaf (16,55% dels vots), o el negociador nuclear Saeed Jalili (11,3%). La divisió del vot conservador entre diferents candidats explica en bona part la victòria de Rohani, la qual va ser celebrada als carrers per milers de iranians, i de la qual se’n va congratular també part de l’elit de la teocràcia governant. Per la seva part, països com ara Rússia, França o el Regne Unit ja han felicitat al guanyador, i la Casa Blanca ha expressat la seva intenció d’involucrar-se directament amb l’Iran a fi de resoldre les diferències que mantenen ambdós països, sobretot en matèria nuclear.

La victòria de Rohani ha aixecat moltes expectatives tant a l’interior com a l’exterior del país, i per això es fa necessari apropar-se una mica a seva figura a fi de entendre millor de qui es tracta, quines han estat les claus del seu triomf i quins són els principals reptes que haurà d’afrontar com a futur president iranià.   

Qui és el nou president electe?     

Hassan Rohani, de 64 anys, és l’únic clergue i únic candidat considerat com a moderat d’entre els sis que es van postular per succeir Mahmud Ahmadinejad a la presidència de l’Iran. Casat i amb quatre fills, té un doctorat en dret per la Glasgow Caledonian University (Escòcia) i parla amb fluïdesa llengües com ara l’anglès, el francès, l’alemany, l’àrab o el rus,

Rohani és una figura clau de la política iraniana. Durant els darrers anys ha estat i és encara membre d’òrgans centrals dins el sistema teològic iranià, com ara l’Assemblea d’Experts o el Consell del Discerniment, havent ocupat també llocs de responsabilitat en matèria de defensa i seguretat al Consell Suprem de Seguretat Nacional, del qual en va ser secretari general (exercint com a cap negociador nuclear iranià) des de 1989 fins a 2005, quan va dimitir per desavinences amb la línea de confrontació amb Occident imposada per Ahmadinejad. Durant la guerra contra l’Iraq (1980-1989) va exercir com a cap de la defensa aèria del país. Rohani va ser també speaker del parlament iranià des de 1992 fins el 2000 i ha estat cap del Centre de Recerca Estratègica del país des de 1992.

No es tracta tant d’un reformista clàssic, però si d’un conservador moderat, habituat a treballar amb la idea de construir consens entre els membres de l’elit iraniana. És una figura política molt diferent a la d’Ahmadinejad i a la dels conservadors radicals, anomenats principalistes, molt propers al líder del país, l’aiatol·là Ali Khamenei. Tot i això, Rohani forma part del nucli dur de l’establishment iranià, al qual ha servit amb lleialtat des de la fundació de la república islàmica al país. És clergue amb rang de hojatoleslam (just per sota del nivell de  l’aiatol·là), i va participar en la conspiració contra el Sha Reza Pahlevi que va originar la revolució islàmica de 1979. Com a secretari general del Consell Suprem de Seguretat Nacional, durant les manifestacions estudiantils de 1999 i 2003 va ordenar la repressió violenta dels manifestants, mantenint una postura ferma i no dubtant en afirmar que els detinguts per sabotatge i destrucció de béns de l’Estat haurien d’afrontar penes de mort si es demostrava que eren culpables.

Crític amb Ahmadinejad i amb la línea dura

Tot i ser un home del sistema, el perfil de Rohani ha evolucionat lleugerament durant els darrers anys. El 2009, va recolzar les manifestacions que van esclatar després de les eleccions presidencials, i va criticar el govern per oposar-se al dret del poble a protestar pacíficament. De la mateixa manera, ha criticat obertament el president sortint Ahmadinejad, declarant que les seves “observacions descuidades, no calculades i no estudiades” li havien costat molt cares al país. Ja en campanya, va instar els iranians a votar, argumentant que els representants de la línea dura no volien que el poble s’expressés, pretenent guanyar els comicis sense desafiaments. El mateix dia de les eleccions, al seu col·legi electoral Rohani va declarar que havia arribat per a “derrotar l’extremisme”

Recolzament de dos expresidents 

Una de les claus que expliquen la victòria de Rohani és el recolzament que va rebre en campanya per part dels expresidents Muhammad Khatami i Akbar Haixemi Rafsanjani, representant aquest darrer de bona part de l’islamisme moderat, i al qual se li va prohibir participar a les eleccions. Aquest recolzament va arribar després de que Reza Aref, únic candidat obertament reformista, anunciés tres dies abans dels comicis que es retirava de la cursa electoral per consell del mateix Khatami, el qual va decidir llavors decantar el seu suport cap a Rohani. A priori, Rohani no entrava com a favorit en les apostes electorals, però aquests recolzaments públics que va anar rebent conforme s’apropaven els comicis, sumat a una campanya en la que va parlar de reformes, d’alliberar presos polítics, de garantitzar la defensa dels drets civils i de retornar la “dignitat a la nació”, van convertir-lo en referent per a la gran majoria de crítics i moderats del país, molts dels quals havien apostat per Mousavi a les eleccions de 2009.

Importància política dels comicis

En certa manera, la victòria de Rohani és també una victòria parcial del sistema teocràtic iranià. La participació electoral de més del 72% reforça la seva legitimitat, i la victòria de Rohani pot ser fàcilment interpretada com l’elecció d’un president de consens entre gran part de la classe mitjana i el nucli dur del sistema, un consens mitjançant el qual es pretén deixar enrere la confrontació interna i externa com a política oficial de l’Iran. El futur president s’ha compromès a tancar les ferides obertes arran de les eleccions de 2009 i les protestes posteriors. Rohani ha declarat en diverses ocasions que el govern no hauria d’interferir tant en la vida dels ciutadans, un missatge que ha comptat amb un recolzament majoritari. La manera com l’establishment ha rebut els resultats i felicitat el guanyador indica també que molt probablement s’ha après de l’error comés amb l’elecció d’Ahmadinejad, considerant Rohani com una opció més pragmàtica i integradora que pot contribuir a enfortir la cohesió interna de la república islàmica.

Proves d’això en son l’editorial del diari conservador Tabnak, dirigit pel candidat i antic comandant de la Guàrdia Revolucionaria Mohsen Rezaei, en la que s’explicaven els resultats sota el titular “Per què és necessària la derrota?”. La mateixa editorial afirmava que “els iranians han dit no als fonamentalistes perquè no estaven satisfets amb la manera com el país estava sent dirigit, i això els feria”. Segons l’editorial, els iranians volen un president que “no es dediqui només a proclamar eslògans dins i fora del país, portant conseqüències negatives a les seves vides”

El mateix líder suprem del país, l’aiatol·là Ali Khamenei, va declarar al seu compte de twitter que aquestes eleccions havien servit per a que poble i sistema recuperessin la confiança mútua Per la seva banda, l’expresident Rafsanjani va declarar que les de dissabte havien estat les “eleccions més democràtiques al món, sense defectes”

Els resultats demostren també que existeix un terreny per al joc polític competitiu a l’Iran, en el qual la capacitat de Khamenei per a imposar els seus designis és si més no limitada. La República islàmica ha creat i desenvolupat tantes institucions i forces polítiques competitives que la consolidació dels conservadors des de 2005 no podia durar molt. En aquest sentit, la presidència de Rohani atorgarà a Khamenei la possibilitat de redimir-se de l’error que va suposar identificar-se i recolzar públicament el govern de Ahmadinejad.

Marge de maniobra del president

En l’improbable cas de que Rohani intentés anar massa lluny en alguna de les seves iniciatives, l’aiatol·là té altres centres de poder per a controlar l’àmbit de maniobra del president. Els conservadors radicals compten amb un poder més que suficient al parlament, des d’on poden controlar els afers relacionats amb la política interior. Pel que fa a afers com ara defensa i política exterior, inclòs el programa nuclear, no es pren cap decisió que no compti amb el vist i plau de Khamenei.


Reptes i perspectives de futur

El triomf de Rohani ha sorprès tant els sectors del nucli dur del sistema com tots aquells iranians que planejaven boicotejar les eleccions ja que consideraven el vot com a inútil, però que tot i així van votar igualment, trobant-se amb una victòria que probablement no esperaven. Durant les dues presidències d’Ahmadinejad, la política iraniana es va polaritzar tant que Rohani simbolitza una paradoxa molt còmoda i alhora convenient per règim: és una persona del sistema, crític amb el daltabaix econòmic que ha sofert el país, que ha acabat sent alçat pel poble fins al poder gràcies a les seves crides a la moderació.

Rohani prendrà possessió el 3 d’agost, i a partir de llavors haurà de fer fronts a grans reptes sobretot en tres àmbits diferents. Primer de tot, redreçar la situació econòmica del país, la qual pateix una enorme inflació que enguany es manté entorn del 32%, el nivell més alt en 18 anys, i que segons alguns experts podria ser inclús més alta. Paral·lelament, el valor de la moneda iraniana, el rial, s’ha reduït a gairebé a la meitat en un any, una pèrdua de valor de la qual molts responsabilitzen a una mala administració per part del govern i a les sancions contra els sectors energètics i bancari iranians imposats pels Estats Units i la UE. A tot això se li suma un creixement negatiu del PIB (amb una caiguda de prop del 1% l’any 2012, l’únic cas a tot l’Orient Mitjà), un atur del 12% i un atur juvenil que ronda el 40%. Unes dades que dibuixen un panorama prou negatiu per al país, i que suposen un risc de primer nivell per a la legitimat i l’estabilitat del sistema.

En segon lloc, pel que fa al programa nuclear, el qual no s’ha d’oblidar que està sota control directe de Khamenei, Rohani ja ha declarat que es tracta d’un programa pacífic al qual Iran té dret, i que les armes nuclears no juguen cap paper en la doctrina de seguretat nacional del país. Tot i això, el nou president electe és ben conscient que haurà de redoblar esforços pel que fa a explicar de manera més efectiva la seva posició de cara a l’exterior, i mirar d’enfortir el consens intern pel que fa a aquesta qüestió.

Per últim, en quant a les relacions exteriors del país, es probable que Rohani intenti reduir les hostilitats amb Occident. Durant la campanya es va comprometre a restablir les relacions diplomàtiques amb el vell enemic de l’Iran, els Estats Units, interrompudes arran de la presa a mans d’estudiants islàmics de l’ambaixada nord-americana a Teheran el 1979. De la mateixa manera, el nou president electe va mostrar el deu desig d’encetar un diàleg directe i sense condicions, a fi d’intentar arribar a una situació de respecte mutu entre els dos països. Una millora de les relacions entre l’Iran i països com França, el Regne Unit o els EUA pot contribuir de manera determinant a l’hora de trobar una solució pacífica per al conflicte sirià. En aquest sentit, és interessant el fet que Rohani hagi viscut a Europa, donat que aquest fet pot donar-li una visió menys estigmatitzada del vell continent i d’Occident en general.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s