La cooperació estratègica entre Rússia i la Xina: un nou paradigma de relacions

RussiaChina3

El món ha canviat molt d’ençà de l’històric trencament entre la Unió Soviètica i la Xina que va tenir lloc a principis dels anys 60. Aquell episodi va marcar l’inici de gairebé 30 anys d’allunyament i tensions polítiques, militars i territorials entre ambdues potències, intimidacions nuclears incloses.  La mort de Mao Tse Tung el 1976 i l’ascens al poder de Deng Xiao Ping van contribuir a millorar la situació, però no va ser fins l’arribada al Kremlin de Mikhaïl Gorbatxov que les relacions entre Moscou i Beijing no es van restablir completament.

Amb la caiguda de la URSS l’any 1991, el president de la nova Federació Russa Boris Ieltsin va voler donar un gir a la política exterior del país a fi d’orientar-la cap a occident, no només intensificant els seus lligams amb Europa i els Estats Units, sinó també intentant construir per a Rússia un sistema polític i econòmic a imatge del lliure mercat i de les democràcies burgeses europees i nord-americana. Els desastrosos resultats d’aplicar el model occidental a Rússia van originar una crisis econòmica que va enfonsar gran part del país en la misèria més absoluta durant bona part dels anys 90, fet que es va sumar a una constant inestabilitat política que es va traduir en una pèrdua del control efectiu sobre certs territoris com ara Txetxènia. Tot això, unit a la decepció del Kremlin pel paper intervencionista jugat per occident en aprofitar-se de la debilitat interna del país, van provocar que Rússia iniciés una reorientació de les seves prioritats pel que fa als seus socis a l’exterior, pensant sobretot en la Xina. Com a conseqüència d’això, l’abril el 1996 va tenir lloc la signatura del Tractat d’Amistat entre la Federació Russa i la República Popular de la Xina per part del seus respectius presidents, un fet que va significar l’inici d’un progressiu acostament entre ambdós països.

Cap a una nova cooperació estratègica

El canvi de paradigma es va confirmar el 2001, any en que tingueren lloc dos esdeveniments que van marcar un abans i un després en la naturalesa i la intensitat de les relacions entre Rússia i la Xina. D’una banda, la signatura el 16 de juliol del mateix any del Tractat de Bon Veïnatge i Cooperació Amistosa entre els presidents Jiang Zemin i Vladimir Putin va inaugurar una època d’enteniment dins un nou marc de cooperació bilateral. Deixant definitivament enrere les disputes territorials i comprometent-se a disminuir sensiblement el nombre de tropes a les zones de frontera compartida, aquest acord va reforçar la cooperació militar entre Beijing i Moscou, pactant també recolzar-se mútuament en cas de disputa amb tercers. Alhora, renunciaren explícitament a formar part de qualsevol bloc o aliança militar i van reafirmar el paper central que han de jugar les Nacions Unides en la resolució de conflictes i en el manteniment de la pau i la seguretat internacionals.

El tractat també recollia el reconeixement mutu de la integritat territorial d’un i altre i de la inviolabilitat de les respectives fronteres, que per la part russa es va complementar en un suport explícit a la reivindicació xinesa sobre l’illa de Taiwan com a part irrenunciable de la República Popular de la Xina. Per últim, l’acord inclogué el compromís d’afiançar els llaços bilaterals pel que fa a comerç, indústria militar, ciència i tecnologia, recursos energètics, transport, energia nuclear, finances, aeronàutica i aviació, i altres àrees d’interès comú.

En la mateixa línia, el 14 de juny d’aquell any va tenir lloc la signatura del pacte fundacional que posava en marxa l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS). Aquesta organització, que institucionalitzava l’associació establerta ja el 1996 pels països que formaven el grup dels “Cinc de Xangai” (Rússia, Xina, Kazakhstan,  Tadjikistan i Kirguizistan) més l’Uzbekistan, establí les bases per una cooperació estable en el marc de l’Àsia Central en temes de seguretat, lluita contra el terrorisme islamista i relacions comercials.  L’acord va representar un èxit per a les aspiracions russes i xineses a la regió, i d’ençà de la posada en marxa de la OCS aquests dos països han harmonitzat en gran mesura la defensa dels seus interessos a la zona, exercint de contrapès a la creixent presència dels Estats Units a la zona.                 

L’apropament entre Rússia i la Xina es va accelerar sobretot a partir de 2003, coincidint amb l’inici d’un deteriorament progressiu de les relacions Rússia-EUA. Una política exterior més agressiva per part de l’administració Bush, traduïda en fets com ara el suport dels EUA a les revolucions de colors en diferents països de la òrbita del Kremlin (Ucraïna, Geòrgia i el Kirguizistan), la invasió de l’Iraq saltant-se el mandat de Nacions Unides, l’expansió de l’OTAN fins a la frontera russa, el pla americà per instal·lar un escut antimíssils en plena Europa Central i finalment la independència de Kosovo (impulsada i patrocinada per la Casa Blanca), unit a la guerra russo-georgiana de l’estiu de 2008, van fer que Rússia decidís apostar definitivament per la Xina com a soci estratègic.

Paral·lelament, la recent reorientació de la política nord-americana de seguretat exterior cap a l’Orient Llunyà -a fi de mirar de frenar qualsevol possibilitat d’expansió xinesa a la zona-, ha portat als EUA a pactar acords de defensa mútua amb Filipines, el Japó, Corea del Sud i Tailàndia, i a iniciar apropaments en aquest sentit amb la Índia i el Vietnam. Aquests moviments fan que les autoritats xineses vegin Rússia cada vegada més com l’únic aliat important a la zona en qui recolzar-se a l’hora de fer valer els seus interessos regionals. Tots aquest esdeveniments han portat tant Moscou com Beijing a apostar de manera cada cop més decidida per un alineament sino-rus, més per pragmatisme i per necessitat que no per convicció. A ambdues potències els interessa fer valer la seva unió estratègica com a contrapès a l’hegemonia dels Estats Units, país que intenta reduir a la mínima expressió les respectives esferes d’influència tant russa com xinesa. D’altra banda, la cooperació estratègica sino-russa sorgeix també com a via per contrapesar l’aliança nord-americana amb el Japó, l’altra potència regional de la zona, amb qui tant Rússia com la Xina tenen obertes disputes territorials.

Cooperació militar Moscou-Beijing

La signatura del Tractat de Bon Veïnatge i Cooperació Amistosa del 2001 va comportar un increment considerable de la cooperació militar entre els exercits rus i xinès. La celebració de reunions periòdiques entre les respectives cúpules de defensa, els intercanvis d’informació i els exercicis militars conjunts demostren que darrera de les bones paraules hi havia una intenció real de reforçar els llaços bilaterals pel que fa a qüestions de seguretat. Un bon exemple són els exercicis militars que van tenir lloc al Mar Groc l’estiu de 2005, en els quals van participar més de 10.000 efectius d’ambdós països.

L’any 2007 van repetir l’experiència, aquest cop en territori de la Federació Russa, en unes pràctiques militars on van participar més de 3.000 efectius de tots els països membres de l’OCS. Des de llavors, les autoritats militars russes i xineses han organitzat tres exercicis militars més (un el 2009 i dos el 2012) en territori del nord de la Xina, al Tadjikistan i de nou al Mar Groc.

Un altre dels arguments que expliquen l’interès de la Xina en acostar-se a Rússia és el de poder obtenir la tecnologia militar que li permetés construir un exercit potent i tecnològicament avançat. Tanmateix, des de la signatura del Tractat de Bon Veïnatge, la venta d’armes i material de guerra rus a la Xina ha caigut considerablement (amb excepció del període 2004-2005). Des de principis dels anys 90, Rússia havia estat amb diferència el major proveïdor d’armes de la Xina, amb ventes que arribaren als 3.000 milions d’euros en els anys 2001 o 2004. Des de llavors però, s’aprecia una important davallada en les ventes (Taula 5), amb el que l’acord estratègic de 2001 possiblement no va tenir una gran incidència real en aquest àmbit.

RussiaChina4
*Xifres en milions de dòlars. Taula d’elaboració pròpia, dades
extretes del SIPRI         

Aquesta caiguda de l’adquisició d’armes per part de la Xina s’explica pel fet de que, des de fa uns anys, els enginyers militars xinesos han iniciat el desenvolupament i la fabricació d’armes pròpies, creant una gran industria armamentística que supleix la major part de les necessitats del nou i potent exercit xinès, tecnològicament cada cop més avançat. Una mostra d’això és el disseny i la construcció de l’avió de combat xinés de 5ª generació Chengdu J-20, en fase de proves des de l’any 2011, concebut per rivalitzar i inclús superar tecnològicament els “caces” més avançats dels Estats Units.

D’altra banda, el fet de que durant els darrers anys la Xina hagi entrat a competir directament amb Rússia en el sector de les exportacions armamentístiques (passant de 314 milions de dòlars en ventes d’armes a l’exterior el 2004 a més de 1.783 milions el 2012, quantitat que representa el 5% del total d’exportacions mundials), utilitzant sovint tecnologia parcialment copiada de les armes russes per desenvolupar les pròpies, ha fet que Rússia estigui apostant durant els darrers anys per una major diversificació pel que fa als seus compradors d’armes (Taula 6).

RussiaChina5
*Xifres en milions de dòlars. Taula d’elaboració pròpia, dades extretes del SIPRI

D’aquesta manera, ha tancat la porta a vendre a la Xina sistemes armamentístics més potents tecnològicament, per evitar que els xinesos segueixin utilitzant tecnologia russa pel desenvolupament de la seva indústria i venent a tercers països diferents tipus d’armes de capacitat similar a un preu molt menor, ja que els costos de producció industrial existents a la Xina són inferiors en comparació amb Rússia.

Model per a un nou ordre mundial

La coalició sino-russa es basa en gran mesura en una concepció de les relacions internacionals que proposa superar la dinàmica dels blocs ideològics, un sistema heretat de la Guerra Freda i en el qual les potències occidentals continuen en bona part instal·lades, dividint sovint la comunitat internacional en bons i dolents, amics i enemics, utilitzant com a arma discursiva la retòrica de la democràcia i la llibertat. Per contra, tant Moscou com Beijing proposen un nou paradigma de relacions entre Estats basat en el realisme i el multipolarisme, reivindicant el paper de Nacions Unides, sobretot de cara a superar l’unipolarisme i hegemonia nord-americanes sorgides arran de la caiguda de la URSS.

En altres paraules, un nou ordre mundial en el que primi el multilateralisme, i en el qual tant Rússia com la Xina puguin fer valer millor el seu estatus de potències de manera més efectiva d’acord amb els seus interessos. La coordinació entre Moscou i Beijing a l’hora de votar (i vetar) de manera conjunta al Consell de Seguretat de l’ONU resolucions impulsades pels EUA sobre Corea del Nord, Síria o Iran, a fi de frenar els plans occidentals per a aquests països, posa de relleu aquest nou tarannà. En la mateixa línia, l’Organització de Cooperació de Shanghai podria jugar un paper molt determinant en aquest aspecte a l’hora de trencar l’hegemonia de l’OTAN com a gendarme de la seguretat internacional. A part dels seus sis membres fundadors, l’OCS ja compta a dia d’avui amb membres observadors com la Índia, Iran, Mongòlia, Pakistan i Afganistan, i també s’hi han interessat en diferents nivells Turquia, Sri Lanka i Bielorússia. És probable que durant els propers anys l’OCS s’amplii i reforci les estructures de coordinació entre els seus membres.

Perspectives de futur de les relacions sino-russes

Donada la naturalesa reactiva de la relació estratègica Beijing-Moscou, motivada en bona mesura per factors externs, sobretot pel paper dels Estats Units, les possibilitats que s’obren de cara al futur són prou diverses. En primer lloc, un canvi d’actitud del govern del Japó de cara a buscar una resolució pactada i amistosa pel que fa a les disputes territorials que manté amb Rússia (Illes Kurils) i la Xina (Illes Senkaku), afavoriria un major enteniment, desinflant parcialment el risc d’enfrontament amb el bloc Japó-EUA, amb el que l’aliança sino-russa perdria part de la seva raó de ser, al menys pel que fa a l’Orient Llunyà. En segon lloc, el creixement econòmic de la Xina sumat al gradual declivi del poder nord-americà provocarà que a llarg termini es doni un equilibri de forces militars entre aquestes dues potències, un context en el que Beijing possiblement deixarà de necessitar Rússia com a aliat indispensable per fer valer els seus interessos davant dels Estats Units.

S’haurà de veure llavors quina és la nova actitud de Beijing quan assumeixi la posició de primera potència mundial, i si es manté en el discurs del multilateralisme o per contra adopta noves formes de dominació o influència no amistoses. En aquest context, és probable que Rússia opti per la Índia com a nou aliat estratègic a la zona, potència emergent amb la que tenen unes relacions de col·laboració molt estretes en diferents àmbits, sobretot pel que fa a les ventes d’armament (la Índia és a dia d’avui el principal client rus). D’altra banda, un cop la Xina esdevingui la primera potència mundial, els més que probables desequilibris que es puguin donar entre potencial miliar i econòmic xinés en comparació amb el rus poden arribar a debilitar la intensitat de la cooperació Moscou-Beijing.

Podria entrar en joc també la qüestió de l’Extrem Orient Rus, zona que ocupa un terç del total del territori de la Federació Russa, molt rica en recursos naturals i on amb prou feines hi viuen vuit milions de persones. Les pretensions territorials xineses respecte a aquesta regió, i més encara podent utilitzar la demografia com a element d’expansió, poden esdevenir l’origen de futurs conflictes entre els dos països. Tanmateix, donada la importància que té per la Xina la qüestió del futur de l’illa Taiwan, és d’esperar que fins que aquest tema no quedi resolt de manera favorable als interessos de Beijing (reclama una reintegració de l’illa a la sobirania de la Xina continental) les elits xineses difícilment s’embarcaran en aventures expansionistes que puguin erosionar el valuós suport de Rússia en aquest conflicte.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s