Síria, objectiu militar

L’Orient Mitjà està patint un dels mesos d’agost més sagnants que es recorden. Durant les darreres setmanes s’ha produït un agreujament de la violència i la inestabilitat a l’Iraq i el Líban que ha generat centenars de morts, la majoria a causa d’atacs de milicians sunnites contra població xiïta. A l’hora, Egipte ha viscut una escalada de repressió sense precedents contra els Germans Musulmans, amb prop de mil morts, fet que ha desencadenat una sèrie d’atacs per part dels islamistes (tant els mateixos Germans Musulmans com milícies salafistes) contra edificis públics, forces de seguretat i comunitats cristianes coptes. A l’epicentre de tot aquest terratrèmol se situa Síria i una guerra civil que ja ha provocat més de 100.000 morts en dos anys i mig, i on el dia 21 d’aquest mes d’agost es va produir un atac amb armes químiques que ha deixat 355 morts, segons l’ONG Metges Sense Fronteres. Mentre  a Damasc els observadors de Nacions Unides porten a terme les investigacions pertinents a fi d’esbrinar qui hi ha darrera de l’atac, les principals potències occidentals (els EUA, Franca i el Regne Unit), donen per fet que el responsable és el govern d’Al Assad i que, en conseqüència, ha de ser “degudament castigat”.

US NAVY

El creuer Gettysburg i el portaavions Harry S. Truman de la US Navy durant uns exercicis militars a la Medietarrània | Font: emol.com

Qui hi ha darrere de l’atac?

Durant els darrers mesos les forces governamentals sirianes han aconseguit una sèrie de victòries estratègiques, com ara recuperació de la ciutat d’Homs i l’avenç de les seves posicions a Alep gràcies en part al suport militar de Hezbol.la. Aquesta evolució del conflicte favorable als interessos dels seguidors d’Al Assad ha generat un augment de la seva moral i una sensació de que la seva victòria no és només possible sinó que és una qüestió de temps. La superioritat material de l’exercit sirià sobre els rebels és aclaparadora, una diferència que es reflexa sobretot en l’espai aeri, on els avions de combat de les forces aèries sirianes (entre 300 i 400, essent la majoria unitats Mig de fabricació russa i soviètica) actuen sense gairebé oposició.

És precisament en aquest context militar cada cop més favorable als interessos d’Al Assad que hom es planteja quina necessitat té el govern sirià de portar a terme un atac amb armes químiques contra població civil a la mateixa capital. La mateixa possibilitat sembla fora de tota lògica, doncs amb tota seguretat són conscients de que un atac d’aquestes característiques podria provocar una intervenció militar occidental al país que trastoqués la relació de forces en el terreny militar. Tanmateix, el fet de que hores després dels atacs avions de la força aèria siriana bombardegessin l’indret des de on suposadament van ser llançats els artefactes amb gas neurotòxic deixa oberta la porta a una possible autoria per part de l’exercit sirià. En aquest sentit, i assumint que el comandament polític i militar del govern sirià actuï de manera racional, és força improbable que l’ordre hagués provingut de les escales superiors de responsabilitat.

La segona principal hipòtesi sobre l’autoria dels atacs amb armes químiques planteja la idea de que aquests hagin estat perpetrades pels rebels. Tenint en compte la seva situació de pèrdua progressiva de posicions, no seria descabellat pensar que es plantegin l’ús d’armes químiques per forçar una intervenció estrangera en el conflicte que si més no reequilibrés la balança en el camp militar. Segons Carla del Ponte, membre de la Comissió Independent d’Investigació de Nacions Unides a Síria, ja al mes de Maig existien “nombroses i concretes sospites” sobre un possible ús d’armament químic per part dels rebels siris. Paradoxalment, cap representant de cap òrgan d’investigació de la ONU a Síria va fer declaracions similars en referència a un possible us d’armes químiques per part del govern sirià. Les declaracions acusatòries al respecte han provingut fins ara de portaveus oficials i membres dels governs dels EUA i d’Europa occidental, sense aportar cap tipus de prova confirmatòria, tampoc pel que fa a l’autoria dels atacs perpetrats el dia 22.

Tambors de guerra    

Sense esperar al veredicte dels observadors internacionals ni aportar cap tipus de prova definitiva pel que fa a l’autoria de l’atac, el Regne Unit va presentar ahir mateix dia 28 d’agost un esborrany de proposta de resolució al Consell de Seguretat en la que es condemna “l’atac amb armes químiques perpetrat per Al Assad”, sol·licitant autorització per “utilitzar tots els mitjans per a protegir els civils” a Síria. Donat el més que previsible veto rus i xinès, en cas de produir-se la intervenció militar aquesta es portarà a terme sense l’autorització explícita del Consell de Seguretat de Nacions Unides, de la mateixa manera que ja va passar el 1999 a Iugoslàvia i el 2003 a l’Iraq. Si el 1999 va ser la “massacre” de Račak a Kosovo, la qual es va demostrar posteriorment que no va existir com a tal, i el 2003 la suposada existència d’armes de destrucció massiva, en aquesta ocasió és la presumpte (i no provada) autoria del govern sirià en un atac contra civils la que serveix de coartada per a la intervenció, la qual és possible que hagi estat orquestrada per les mateixes forces rebels. Igual que en els casos de Iugoslàvia i Iraq, l’atac amb armes químiques ens situa davant d’una nova trigger massacre, entesa com a tota aquella matança, execució sumaria o massacre, real, escenificada o inventada, destinada a provocar alguna forma d’intervenció internacional en un conflicte militar o “revolució blanca”.

Tenint en compte la situació actual sorgeix la següent pregunta: D’on prové la legitimitat que els EUA i els seus aliats europeus s’autootorguen per a portar a terme “càstigs” selectius en forma d’agressions contra altres estat sobirans i membres de Nacions Unides, accions situades fora de la legalitat internacional i que en tots els casos comporten un gran nombre de víctimes mortals? Aquesta qüestió pren més força tenint en compte que, fa tan sols uns dies, la revista Foreign Policy va fer públics uns documents de la CIA en els que es reconeix que el govern dels EUA va recolzar l’ús d’armament químic per part de les tropes de Saddam Hussein contra l’Iran a finals dels 80. Aquest atacs van provocar la mort immediata de 20.000 soldats iranians i la hospitalització d’uns altres 6.000, dels quals un miler encara estan ingressats per patologies que ja han esdevingut cròniques.

Propaganda i informació de guerra       

Des de la caiguda de la URSS, i sobretot a partir dels atacs de l’onze de setembre de 2001, el binomi EUA-OTAN ha desenvolupat una percepció de si mateix com a gendarme de la seguretat internacional, administrant “violència legítima” en funció dels seus interessos estratègics. La doble moral que apliquen es fa més que evident, permetent a països “amics” com ara Israel cometre tot tipus d’atrocitats contra la població civil palestina, mentre que porten a terme “atacs preventius” contra els seus enemics (especialment a l’Orient Mitjà) davant la mínima sospita.

En aquest sentit és clau el paper que juga la propaganda mediàtica, amb la qual els governs busquen explotar percepcions i emocions de cara a l’audiència amb l’objectiu de crear unes condicions més favorables per a la intervenció en conflictes, d’acord amb els seus objectius en política exterior, especialment pel que fa a forçar o afavorir la caiguda de règims no afins. El cas Sirià és paradigmàtic per l’ús que els mitjans de comunicació fan de conceptes com ara “bons i dolents” o “víctimes i agressors”. No mencionar les matances que es cometen per un cantó (i titllar-los de “lluitadors per la democràcia”, obviant la condició de membres d’Al Qaida de molts d’ells), i remarcar la suposada condició de “genocides” de les forces d’Al Assad (La Sexta, informatius vespre, 26 de Agost) són tendències molt il·lustratives d’aquest fenomen. Segons la definició de Raphael Lemkin (1944), un genocidi fa referència a totes aquelles accions portades a terme amb l’objectiu d’exterminar d’un grup nacional, ètnic, racial o religiós. Per la seva banda, Nacions Unides va definir genocidi el 1948 com la negació de l’existència de grups humans sencers, incloent-hi racials, religiosos o polítics. La informació o propaganda de guerra passa per sobre d’aquestes consideracions, centrant-se en projectar de cara al públic una imatge determinada dels actors en un conflicte, sempre en funció d’uns interessos determinats. En aquest aspecte és molt revelador el tractament oficial que els governs occidentals van fer dels militants salafistes a Líbia l’any 2011, considerant-los com a “herois” i recolzant-los militarment per derrocar Gadafi, mentre que part d’aquests mateixos militants van ser combatuts el 2013 a Mali sense cap contemplació per les tropes franceses amb l’objectiu d’aturar “l’amenaça islamista”.

La selecció de la informació és un element clau en aquest teatre mediàtic. En les seves cròniques, els principals mitjans de comunicació occidentals citen sovint l’Observatori Siri dels Drets Humans. D’acord amb la informació que ofereixen a la seva pàgina web, aquesta organització va ser fundada el 20 de Maig de 2012 (en plena guerra civil al país) i s’autodenomina com a ONG. El portal no cobreix atrocitats i actes de violència comesos contra les forces d’Al Assad o civils degut a que aquestes qüestions, segons un del seus portaveus, “no són del seu interès”. La feina d’aquest tipus d’organitzacions contribueix a crear un “relat” del conflicte sirià que encaixi amb l’agenda i els plans occidentals per al país, un relat que sovint s’allunya completament de la realitat.

Quins interessos s’amaguen rere la intervenció militar occidental a Síria?

Les cròniques oficials obvien completament els interessos econòmics i polítics d’occident a la regió. Situat al bell mig de l’Orient Mitjà, Síria és una peça clau en la nova partida d’escacs que les potències mundials juguen a la zona. El país és un enclau estratègic per a les actuals i futures rutes de transport de petroli i gas a la regió, i en l’actualitat existeixen dos oleoductes que uneixen els camps de petroli iraquians amb la costa Mediterrània passant per territori sirià. D’altra banda, els EUA entenen que la caiguda d’Al Assad i l’establiment d’un govern titella suposaria la fi de les hostilitats entre Síria i Israel, i debilitaria Hezbol.lah considerablement, reforçant l’estabilitat i viabilitat del projecte sionista. En tant que principal aliat iranià a l’Orient Mitjà, la fi del govern sirià també afectaria negativament la posició de força d’Iran a la regió, principal “enemic” dels EUA a la zona i país que el 2002 va ser declarat com a membre de “l’eix del mal” pel llavors president nord-americà George W. Bush. A la vegada, cal recordar que Síria és un dels últims aliats estratègics de Rússia en aquesta convulsa regió. L’exèrcit sirià és un dels principals compradors d’armament rus, i la marina russa té la seva única base mediterrània a la ciutat siriana de Tartus. En aquest aspecte, la fi del govern d’Al Assad suposaria per a Rússia la pèrdua del seu aliat més proper a l’Orient Mitjà.

La importància que podria tenir la caiguda d’Al Assad va encara més enllà. Durant els darrers anys el govern xiïta iraquià d’al-Maliki ha portar a terme un acostament progressiu cap a l’Iran, encetant projectes de col·laboració en l’àmbit petrolier i pactant la defensa de posicions comunes en l’àmbit de la OPEP. La fi d’Al Assad acabaria amb la possibilitat de que crear un eix xiïta-alawita que anés del Líban fins a l’Iran, el qual podria representar un autèntic pols de poder (sobretot pel que fa a l’extracció i transport de matèries primeres) que amenacés la posició de força dels aliats tradicionals dels EUA a la regió (Israel, Turquia i l’Aràbia Saudita).

Conseqüències d’una possible intervenció

L’actual nivell d’inestabilitat i l’extensió de la violència a gran escala a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica té el seu origen en la invasió de l’Iraq l’any 2003 per part de tropes americanes i dels seus aliats. L’anomenada “primavera àrab” que es va iniciar a finals de 2010 va suposar un increment quantitatiu i en molts casos qualitatiu de la violència, produint-se pocs o cap avenç democràtic en la majoria dels casos, un escenari de caos ideal per a les organitzacions armades salafistes, que han guanyat força al Iemen, Egipte, Líbia, Iraq o la mateixa Síria, perpetrant atacs mortífers contra població civil que ja han causat milers de morts. És de preveure doncs que una intervenció estrangera a Síria, amb la que es busca debilitar l’únic bàndol que d’alguna manera pot assegurar un cert grau d’estabilitat al país, acostaria Síria una mica més a prop del precipici, i allunyarà encara més les febles esperances d’una solució negociada al conflicte. D’altra banda, la intervenció dels EUA en el conflicte sirià situaria Washington com a company d’armes  de la milícia “Al Nusra”, un braç armat d’Al-Qaida, organització que va perpetrar els atacs de l’onze de setembre de 2001 i que va provocar més de 3.000 morts i 6.000 ferits en territori americà. Una vegada més, aquest fet demostra que la política exterior de les grans potències ni té memòria ni tampoc li interessa tenir-ne.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s