Estat Units, Rússia i l’escut antimíssils de l’OTAN a Europa

Durant els darrers anys, les relacions entre els EUA i Rússia han estat marcades per una creixent desconfiança mútua. La guerra russo-georgiana de l’agost de 2008 va significar el punt de màxima tensió entre ambdues potències, una situació que tant Moscou com Washington van mirar de superar amb el famós reset o compromís mutu per a una millora de les relacions bilaterals que es va produir el març de 2009. Des de llavors, s’han produït alguns avenços pel que fa a la cooperació bilateral en temes de seguretat, com ara la negociació i signatura l’abril de 2010 del nou tractat START per a la reducció d’armament ofensiu estratègic. Tanmateix, afers com ara la llei Magnitsky, el cas Snowden i sobretot la tensió generada en relació als conflictes libi i sirià han tornat a obrir antigues ferides, donant pas de nou a unes relacions bilaterals sovint no massa amistoses, en un context que diversos mitjans ja s’han encarregat de batejar com a “nova Guerra Freda”. Paradoxalment, un dels temes considerats més espinosos en les relacions russo-americanes i pel qual la premsa occidental sovint passa de puntetes són els plans nord-americans de desplegar un escut antimíssils en territori europeu, el qual és percebut per Rússia com una amenaça directa a la seva seguretat nacional.

MDS2


Origen del projecte i desplegament    

En l’origen dels plans nord-americans d’instal·lar un escut antimíssils a Europa es troba la decisió presa per Washington el juny de 2002 de retirar unilateralment el seu país del Tractat sobre Míssils Antibalístics (ABM). Aquest tractat, signat pels EUA i la URSS el 1972, restringia la construcció de sistemes de defensa antimíssils a l’estranger, assegurant l’efectivitat de la dissuasió nuclear mútua i allunyant encara més qualsevol possibilitat de conflicte militar obert entre ambdues superpotències. Immediatament després de la seva retirada del tractat ABM l’any 2002, i recuperant una idea que durant dues dècades havia estat a l’agenda dels governs més conservadors tant als EUA com al Regne Unit, l’administració Bush va començar a elaborar una sèrie de plans per a desplegar un escut antimíssils nord-americà a Europa (amb bases a Polònia i a la República Txeca) el qual s’integraria dins l’estructura defensiva de l’OTAN.

D’acords amb els plans actuals de Washington, i un cop reformulat el projecte inicial elaborat per l’administració Bush, l’estructura operativa de l’escut antimíssils a Europa estarà completament desplegada el 2020, amb una infraestructura que finalment quedarà distribuïda entre quatre països: Polònia i Romania (que allotjaran sistemes terrestres amb interceptors de míssils SM-3), Turquia (amb un radar AN/TPY-2) i la base naval espanyola de Rota, servint de port operatiu per a quatre vaixells amb interceptors antibalístics SM-3 i  sistemes Aegis per a la detecció, seguiment i destrucció de míssils. El centre de control de l’escut estarà situat a la seu del comandament militar de la OTAN a Europa: la base alemanya de Ramstein.

El govern americà (tant durant els mandats de George W. Bush com durant els de Barack Obama) justifica el desplegament de l’escut antimíssils al continent europeu amb l’argument de protegir els països europeus membres de l’OTAN i els EUA, neutralitzant una hipotètica amenaça provinent de l’Iran. D’acord amb declaracions fetes per Vladimir Putin el 2007 a la Conferència Internacional sobre Política de Seguretat de Munich, els míssils iranians tenen un abast màxim de 1600-1700km, -des de 2013 compten amb míssils amb un rang d’abast de 2000km, podent arribar amb prou feines a la costa est dels Balcans- fet que per a Moscou demostra que aquesta amenaça iraniana ni existeix en l’actualitat ni és probable que aparegui en un futur. En altres paraules, des de la perspectiva geogràfica europea l’Iran no disposa de míssils dels quals sigui necessari defensar-se. Però Rússia si que en té, i es per això que Moscou entén que l’escut antimíssils està dirigit contra la Federació Russa, concebut per minimitzar la seva capacitat de dissuasió nuclear, un fet que canviaria radicalment l’status quo de la seguretat al continent. El govern rus sembla especialment preocupat pel fet que, per primera vegada en 40 anys, elements del sistema estratègic antimíssils de les forces nord-americanes estan essent instal·lats en el continent europeu, una situació que interromp la balança estratègica en aquest territori en favor dels Estats Units. Moscou percep com aquesta situació afecta els seus interessos vitals, i entenen que posa les bases per a una carrera armamentística, assumint que, quantes mes armes defensives siguin desplegades, més armes ofensives seran necessàries per equilibrar-les.

Segons unes declaracions fetes pel ministre rus d’afers estrangers Sergey Lavrov el març de 2012, els plans nord-americans per a implantar un escut antimíssils a Europa, suposen a dia d’avui “el més greu problema” pel que fa a les relacions entre Rússia i els Estats Units. El desplegament d’aquesta infraestructura al continent europeu està concebut com a Tercera Area de Posició del sistema global nord-americà de defensa antimíssils (complementant els que ja han estat instal·lats a Califòrnia i Alaska). En aquest sentit, la doctrina militar russa publicada l’any 2010 expressa la seva preocupació pel que considera com a “creació i desplegament de sistemes estratègics antimíssils que afecten l’estabilitat global i violen la correlació de forces establerta en l’esfera balística-nuclear”.

A més, Moscou es queixa també pel fet de que el govern dels EUA hagi refusat fins al moment totes les propostes de cooperació fetes per la part russa en aquest àmbit, inclosa la planificació d’un sistema de seguretat i defensa comú contra les amenaces de míssils en el que Rússia també participaria, dividint el territori a protegir contra les amenaces externes. Amb aquest propòsit, el govern rus ha ofert als EUA en diverses ocasions la base de radar que té a Armavir (Caucas Nord) i la que tenia Gabala (Azerbaidjan) per a fer-ne un us compartit. El fet de que totes les ofertes russes de col·laboració hagin estat descartades reforça per a Moscou la idea que l’escut antimíssils té com a principal objectiu minimitzar les capacitats ofensives de Rússia, i considera que el seu desplegament afectarà negativament les seves relacions amb l’OTAN, ja de per si força deteriorades arran de l’expansió d’aquesta organització fins a les mateixes fronteres russes -i que entre 1999 i 2009 va significar l’entrada a l’Aliança Atlàntica de 10 països que havien estat membres del Pacte de Varsòvia-, una ampliació que segons el govern rus crea “noves línies divisòries a Europa, redueix la confiança mútua i genera una recerca d’enemics”.

La resposta russa

Amb tal de salvaguardar la seguretat del país davant del que perceben com a amenaces que tercers estats puguin plantejar, l’actual lideratge polític i militar rus es guia pel principi de “suficiència raonable”. Aquest concepte va ser creat per Mikhaïl Gorbatxov el 1985, i fa referència a la idea que, un cop s’ha arribat a un nivell suficient de força militar que asseguri la seguretat nacional, qualsevol augment en la capacitat ofensiva o defensiva per arribar a equiparar-se al nivell de l’adversari no té massa sentit. L’escut antimíssils nord-americà neutralitza parcialment la capacitat de dissuasió nuclear de Rússia i la “funció compensatòria” de les armes nuclears de Rússia donada la superioritat -en termes generals- de les forces armades nord-americanes respecte de les russes. Es per això que, durant els darrers anys i davant la negativa nord-americana a col·laborar en aquest àmbit, Rússia ha portat a terme una sèrie de mesures amb l’objectiu de restablir aquest equilibri de força.

En primer lloc, Moscou ha començat recentment la producció de nous tipus d’armes, especialment en el camp de les tecnologies balístiques, com una nova generació de míssils balístics intercontinentals, tractant de mantenir el potencial de les seves forces estratègiques de dissuasió i mirar de proporcionar a les seves Forces Armades unes armes que Moscou considera han de correspondre al renovat estatus del país com a potència en el nou ordre mundial multipolar.

Al Kremlin entenen que la dissuasió es basa en la capacitat de les accions de represàlia d’infligir danys en la mesura que posin en dubte l’assoliment dels objectius d’una possible agressió unilateral, i és per això que, en paral·lel a la producció de noves armes, Moscou es planteja la instal·lació de llançadores amb míssils Iskander a la regió russa de Kaliningrad, els quals s’unirien als radars d’alerta antimíssils que s’estan construint en aquell enclavament. La nova generació de Iskanders pot impactar objectius fins a 400 quilòmetres de distància, amb el que els míssils serien situats de manera que la base polonesa d’interceptors SM-3 quedés dins del seu abast, un moviment fet per a contrarestar parcialment la capacitat operativa de l’escut antimíssils. A més, el 2008 el Kremlin va cancel·lar els seus plans inicials de desmantellament de tres regiments de míssils desplegats a la ciutat de Kozelsk, a la part més occidental del país, romanent encara actius i operatius. En la mateixa línia, l’exèrcit rus ha finalitzat recentment la construcció de l’estació de radar d’Armavir, situada al Caucas Nord, que comptarà amb un rang d’abast capaç de detectar les possibles amenaces provinents de l’Europa central, així com de Turquia o l’Iran.

Citant l’ex-secretari general de l’OTAN Javier Solana, el ministre rus d’afers estrangers Sergey Lavrov va declarar al setembre del 2009 que “seguretat absoluta per a un significa inseguretat total per a la resta”, reforçant la posició russa en el principi de que la seguretat internacional és indivisible. Moscou percep que un sistema de seguretat europea basat exclusivament en el paper de l’OTAN ha demostrat ser “absolutament fútil”, donat que divideix la comunitat euroatlàntica, de la qual Rússia se sent part i en la seguretat de la qual vol jugar un paper actiu. En aquest sentit, el Kremlin sosté que si no es porta a terme una reforma de l’arquitectura de seguretat a Europa que superi els esquemes conceptuals de la Guerra Freda, existeix la possibilitat d’una divisió real del continent durant dècades, un fet que afectaria la seguretat de tot el sistema internacional.

Advertisements

3 thoughts on “Estat Units, Rússia i l’escut antimíssils de l’OTAN a Europa

  1. Retroenllaç: Putin i els EUA: crònica d’un enfrontament anunciat | Extramurs

  2. Retroenllaç: Putin i els EUA: crònica d’un enfrontament anunciat | eurasiacat

  3. Retroenllaç: Putin i els EUA: crònica d’un enfrontament anunciat | Cercle Gerrymandering

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s