El boom energètic del mar Caspi: xifres i dades

Amb 30 mil quilòmetres cúbics d’aigua i cobrint una superfície de més de 230 mil quilòmetres quadrats, el Caspi és el mar interior més gran del planeta. Si fins al 1991 eren només dos els països que hi tenien costa (Iran i l’URSS), amb la desaparició del gegant soviètic tres nous Estats (Kazakhstan, Turkmenistan i Azerbaidjan) van sorgir com a ostentadors de drets sobre part de les seves aigües i els seus recursos naturals. Situat al cor d’Euràsia, al mar Caspi i les seves zones adjacents es troben algunes de les reserves de gas i petroli més importants del planeta, el que converteix l’eix Caucas-Àsia Central en una zona d’alt valor estratègic.

Durant la darrera dècada, tant el Kazakhstan, com Turkmenistan i l’Azerbaidjan han entrat en escena com a importants actors del panorama energètic regional i mundial, gràcies sobretot al descobriment de noves reserves tant de gas com de petroli a la regió, l’increment dels volums d’extracció i l’establiment noves rutes d’exportació. L’objectiu d’aquest article és doncs analitzar l’impacte que ha tingut la irrupció d´aquests tres països (juntament amb l’Uzbekistan) en el mapa energètic regional i global, sobretot pel que fa a les necessitats energètiques de la Xina i Europa.

Producció i reserves actuals de petroli i gas

Segons les dades del BP Statistical Review of World Energy publicat el juny de 2013, les reserves agregades de petroli en aquests quatre països de l’Àsia Central i el Caucas Sud s’han multiplicat per 5 durant els darrers 15 anys, passant de 7,7 milers de milions de barrils el 1998 a 38,2 milers de milions el 2012 (Taula 1). D’aquesta manera, si el 1998 representaven únicament el 0,7% del total mundial de reserves, el 2012 aquest percentatge es va incrementar fins al 2,3%, amb la següent distribució: Azerbaidjan 0,4%, Kazakhstan 1,8%, i tant el Turkmenistan com l’Uzbekistan un 0,03%.

Pel que fa a la producció, la regió ha viscut també un creixement exponencial, amb 2890 milers de barrils diaris el 2012 (pels 1109 de 1998) (Taula 2), arribant fins a un 3,4% de la producció mundial, quan el 1998 era de només l’1,5%. Per països, la producció del Kazakhstan sobre el total mundial el 2012 va ser d’un 2%, la d’Azerbaidjan un 1,1%, Turkmenistan un 0,3% i finalment l’Uzbekistan un 0,1%.

En relació al gas natural, trobem que les reserves a la zona han passat de 5,2 bilions de metres cúbics el 1998 a 20,8 bilions el 2012 (Taula 3), passant del 4% fins al 11,4% sobre el total de reserves mundials en aquest període. Pel que fa a la distribució de les reserves per països, el Turkmenistan compta amb un 9,3% del total mundial, el Kazakhstan un 0,7%, l’Uzbekistan un 0,6% i l’Azerbaidjan un 0,5%.

Aquest increment de les reserves conegudes ha propiciat una crescuda de la producció, la qual s’ha multiplicat per dos durant el mateix període, passant de 71,6 milers de milions de metres cúbics anuals el 1998 a 156,6 el 2012 (del 3,2% al 4,6% de la producció mundial) (Taula 4). D’aquesta manera, la producció relativa respecte a la producció mundial va representar un 1,9% en el cas del Turkmenistan, un 1,7% de l’Uzbekistan, un 0,6% del Kazakhstan i un 0,5% de l’Azerbaidjan.

Les principals reserves de petroli del Kazakhstan es troben a la part occidental del país, on hi ha els grans camps de petroli onshore (Tengiz, Karachaganak, Aktobe, Mangistau i Uzen), els quals sumen aproximadament la meitat de les reserves amb les quals compta el país en l’actualitat, mentre que a les plataformes situades al Mar Caspi (Kashagan i Kurmangazy) es calcula que hi ha uns 14 milers de milions de barrils en reserves.

La producció de petroli del Kazakhstan ha viscut un creixement espectacular des de l’any 1995 degut en bona mesura part a l’entrada al país de companyies petrolieres estrangeres, sobrepassant el milió de barrils diaris des de 2003 i situant-se en segona posició entre les antigues repúbliques de la URSS, només per darrera de Rússia. La companyia petroliera i gasística pública KMG, creada el 2002, representa els interessos estatals en la indústria dels hidrocarburs, i tot i la participació estrangera juga un paper cada cop més important en el desenvolupament del sector del gas i del petroli, reservant-li el govern una participació majoritària a tots els nous projectes i joint ventures. Algunes de les companyies estrangeres operant al Kazakhstan són ExxonMobil, Shell, Total, ConocoPhillips, Eni, China National Petroleum Corporation (CNPC), PetroChina, Lukoil, etc. i avui en dia el principal productor al país és encara la companya americana Chevron, la qual porta operant al país ja des de l’època soviètica. Tot i això, en l’actualitat el govern kazakh prioritza els acords estat-estat amb companyes estatals d’altres països, especialment russes i xineses.

Per la seva part, Turkmenistan compta amb la sisena major reserva de gas natural del planeta, i el 2011 va ser el segon major productor de la zona d’Euràsia per darrere de Rússia. Companyies estrangeres participen en la producció mitjançant acords de producció compartida o joint ventures amb la companyia estatal Turkmenneft, el major productor de petroli del país, i Turkmengaz, l’empresa gasística estatal. Les principals companyies estrangeres operant en el sector dels hidrocarburs del Turkmenistan són la China National Petroleum Corporation (CNPC), Dragon Oil (Dubai), Eni (Itàlia) i Petronas (Malàisia).

Pel que fa a l’Uzbekistan, el país és el tercer major productor de gas natural a Euràsia, darrere de Rússia i el Turkmenistan. Les tres principals refineries d´hidrocarburs es troben al vall de Ferghana, a Alty-Arik, i a Bukhara, i normalment operen per sota de la seva capacitat de producció degut a la manca d’inversió, existint plans de modernització de les infraestructures que haurien de començar aquest mateix any, on s’espera que participin empreses com Lukoil, Gazprom o la xinesa CNPC.

Per últim, l’Azerbaidjan és un dels productors de petroli més antics del planeta (amb la primera perforació realitzada el 1846), i juga un paper significatiu en el desenvolupament del desenvolupament de la indústria petroliera en l’actualitat. Tot i que tradicionalment ha estat un prolífic productor de petroli, es preveu que la seva importància com a proveïdor de gas creixi en un futur. Les principals conques d’hidrocarburs del país es troben al mar Caspi, en concret l’Azeri Chirag Guneshli (ACG), d’on en va sortir el 80% del total de la producció de petroli el 2012, i on es troben la gran majoria de les reserves de les quals disposa l’Azerbaidjan.

Gairebé immediatament després de la seva independència el 1991, l’Azerbaidjan va obrir el seu sector petrolier a la participació estrangera, essent el país que ha signat més acords de producció compartida d’entre totes les antigues repúbliques soviètiques. L’empresa estatal SOCAR (State Oil Company of Azerbaijan Republic) produeix aproximadament el 20% de la producció de petroli i gas natural, operant les dues refineries del país, el sistema de transport per canonades, i gestionant les importacions i exportacions d’hidrocarburs.

Cap a on van el gas i petroli de l’Àsia Central i el Caucas Sud?

Gran part de l’actual sistema de gasoductes i oleoductes d’aquests països va ser dissenyat i desenvolupat com a part del sistema soviètic, i el seu objectiu era el de maximitzar el transport de petroli cap a Rússia. Com a conseqüència, després de la caiguda de la URSS el Kazakhstan es va trobar en una situació de completa dependència respecte a Rússia pel que fa a les seves exportacions, essent controlades per Moscou. Amb el temps, el govern kazakh ha aconseguit reduir aquesta dependència mitjançant la utilització de petroliers transcaspians i del ferrocarril, i construint un gran oleoducte que connecta amb la Xina. De totes maneres, en l’actualitat la majoria de les seves exportacions tant de petroli com de gas segueixen essent transportades a través de les canonades russes. És per això que un dels principals objectius del Kazakhstan en matèria d’hidrocarburs és el desenvolupament de noves rutes de transport, sobretot cap a la Xina.

Pel que fa a les principals destinacions del petroli kazakh el 2012, destaquen Itàlia amb un 26% de total i la Xina amb un 16% (Taula 5). Els països de la Unió Europea en conjunt són el principal client, amb unes exportacions per valor de més de 22 mil milions d’euros el 2012, el que converteix la UE en conjunt en el principal soci comercial del Kazakhstan.

Dades del U.S Energy Information Administration

D’acord amb els plans de les autoritats del país, està previst que durant els propers anys les exportacions del Kazakhstan continuïn expandint-se, amb l’obertura de nous jaciments petroliers. En aquest sentit, el ràpid creixement de la producció de petroli requerirà també un increment en la capacitat exportadora.

En contrast, el Turkmenistan ha aconseguit reduir exponencialment la seva dependència de Rússia pel que fa a les exportacions, sobretot gràcies a la construcció dels gasoductes Turkmenistan-Xina (inaugurat el 2009) i el Dovletabad-Serahs-Hangeran (o Turkmenistan-Iran, obert el 2010 i que també li dóna accés al Golf Pèrsic i en conseqüència al mercat mundial) convertint el país en el principal exportador de gas natural de l’Àsia Central.

Oleoducte Kazakhstan-Xina (en vermell) i gasoducte Turkmenistan-Xina (en verd)

Pel 2017 està prevista l’obertura del gasoducte Trans-Afghanistan, el qual possibilitarà el transport del gas turcmè fins a la Índia creuant Afganistan i Pakistan, accedint directament a un dels mercats emergents més grans del planeta. Pel que fa a les principals destinacions actuals del gas produït al Turkmenistan, segons les dades del BP´s 2013 Statistical Review  aquest país va exportar el 2012 un total de 40mil milions de metres cúbics, la major part dels quals van tenir com a destinació la Xina (52%). (Taula 6). Gràcies a això, el Turkmenistan s’ha convertit en el principal proveïdor estranger del gas que consumeix el gegant asiàtic, amb un 51,4% del total de les importacions xineses, a molta distància de Qatar (16,4%), Austràlia (11,7%) i Indonèsia (8,0%).

A diferència dels seus veïns, l’Uzbekistan encara no ha viscut un boom en l’exportació d’hidrocarburs, en gran mesura degut a la seva gran dependència interna del gas natural. El 2012, el país va consumir un total de 44,2 dels 56,9 milers de milions de metres cúbics que va produir, una xifra molt elevada i que representa el 85% del total del consum d’energia del país. Tot i això, els 12,7 restants van ser exportats, la meitat del quals va tenir com a destinació Rússia, mentre que la resta es va distribuir entre el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Tadjikistan. En l’actualitat l’Uzbekistan és també lloc de trànsit per a les exportacions de gas turcmè fins a la Xina o Rússia. Els plans del govern del país, aprovats recentment, passen per triplicar les exportacions de cara al 2020 i diversificar-ne les destinacions, sobretot pensant en els mercats europeu i asiàtic oriental.

Gràcies al boom productor dels darrers anys, l’Azerbaidjan s’ha convertit en un important proveïdor de petroli, sobretot pel que fa al mercat europeu. La indústria petroliera del país es va transformar amb la construcció de l’oleoducte BTC -Baku-Tbilisi-Ceyhan- (inaugurat el 2005), per on actualment exporta el 80% del petroli que es produeix al país, alliberant-lo de la dependència russa pel que fa a les rutes  exportadores.

Amb una capacitat per a transportar fins a un milió de barrils diaris, l’oleoducte BTC té un recorregut de 1770 km i creua els territoris de l’Azerbaidjan, Geòrgia i Turquia fins a arribar al port mediterrani de Ceyhan, des d’on té accés als mercats mundials mitjançant les rutes marítimes que cobreixen els vaixells petroliers. La construcció i posada en funcionament del BTC va permetre a l’Azerbaidjan una capacitat de transport que evita territori rus (tot i que l’oleoducte Baku-Novorossiysk encara transporta una petita part del petroli àzeri) i el congestionat estret turc del Bòsfor (que uneix el Mar Negre i el Mediterrani).

El descobriment i desenvolupament del jaciment gasístic Shah Deniz juntament amb la posada en marxa del Gasoducte del Caucas Sud (Baku-Tbilisi-Erzurum) han transformat el sector del gas natural al país, esdevenint un exportador net des de l’any 2007. La major part del gas àzeri té com a destinació Turquia, a excepció d’una petita part que arriba fins a Grècia a través del corredor Grècia-Turquia. En aquest sentit, el Juny de 2013 es va anunciar la selecció del projecte de gasoducte transadriàtic (TAP) per a fer arribar gas àzeri fins a Itàlia i Europa Occidental a través de Grècia i Albània, en detriment del projecte Nabucco, la gran aposta de Brussel·les per reduir la dependència de gas rus als països de l’Europa Central, el qual havia de transportar gas àzeri fins al cor d’Europa creuant els Balcans de sud a nord. El projecte TAP està participat per la British Petroleum (20%), l’àzeri SOCAR (20%), la noruega Statoil (20%), la belga Fluxys (16%), la francesa Total (10%), l’alemanya E.ON (9%) i la suïssa Axpo (5%).

Els hidrocarburs del Caspi i la UE

Mentre busca potenciar el consum d’energies renovables com a alternativa, la UE segueix patint un important dèficit energètic de l’exterior. Analitzant quins són en l’actualitat els principals proveïdors dels hidrocarburs que es consumeixen a Europa i quin és l’impacte que ha tingut l’eclosió energètica dels països de l’Àsia Central i el Caucas Sud, podem observar com, pel que fa al petroli, tant el Kazakhstan com l’Azerbaidjan ja s’han situat entre els 10 principals exportadors, amb un total agregat del 8,80% del petroli que importen els països de la UE (Taula 7). En el cas del Kazakhstan, gran part del seu petroli arriba mitjançant el sistema rus d’oleoductes, creuant Ucraïna o Bielorússia, mentre que el petroli àzeri arriba sobretot en vaixells petroliers que recullen el petroli al port turc de Ceyhan, la major part dels quals descarreguen al port holandès de Rotterdam, des d’on es distribueix a la resta d’Europa.

Dades de la Comissió Europea

Tanmateix, el gas natural és la gran assignatura pendent, sobretot tenint en compte la gran dependència que encara existeix del gas rus i que Moscou sovint utilitza aquest factor com a element de pressió sobre els seus veïns. El volum de gas centreasiàtic i àzeri que arriba a Europa és ara per ara molt reduït, sobretot per la preferència del Turkmenistan i l’Uzbekistan pels mercats asiàtics. Tot i això, l’entrada en funcionament gasoducte TAP fa preveure un canvi radical en aquesta situació, obrint un accés directe del gas natural del mar Caspi al mercat europeu.

Dades de la Comissió Europea

Efecte del boom exportador en les economies de la regió

Si durant els anys 90 no existien grans diferències de renda entre les economies de la zona de l’Àsia Central-Caucas Sud (no oblidem que fins al 1991 havien format part del mateix Estat), l’inici de la dècada dels 2000’ va suposar el principi de l’augment de les desigualtats entre els països de la regió, establint-se una escletxa forca evident entre productors-exportadors d’hidrocarburs (Kazakhstan, Azerbaidjan, Turkmenistan) i la resta. Aquest fet ha provocat el sorgiment de noves potències sub-regionals que han aconseguit igualar i inclús superar el nivell de renda mitjana entre els països en vies de desenvolupament d’Europa i l’Àsia Central, mentre que la resta segueixen tenint importants problemes per generar fonts de riquesa per als seus respectius països.

Impacte ambiental

L’explotació dels recursos naturals del mar Caspi comporta un aspecte prou negatiu pel medi ambient. Es calcula que cada any s’hi extreuen uns 1.5 milers de milions de barrils de petroli a la zona, i aquest procés té un efecte nociu sobre l’ecosistema marítim i els nivells de contaminació de l’aigua. Alguns pous tenen fuites, i els canvis en el nivell del mar provoquen inundacions en pous de petroli situats a la costa que arrosseguen material contaminant. La filtració natural també contribueix a l’aparició de taques de petroli a la superfície i a la contaminació de l’aigua. Sumada a altres factors, l’explotació dels hidrocarburs del Caspi provoca que aquest sigui un dels mars més contaminats del planeta, fins al punt que les autoritats iranianes es plantegen prohibir-hi el bany donats els nivells d’insalubritat de l’aigua.