Ucraïna, atrapada entre dos mons

Quan tot just es compleixen nou anys de l’anomenada “revolució taronja”, Ucraïna torna a estar a l’ull de l’huracà. Més enllà del soroll i de l’atenció mediàtica que generen les grans mobilitzacions, la realitat ucraïnesa i els factors que han motivat tant la decisió del govern de suspendre les negociacions amb la UE com les posteriors protestes són d’una complexitat molt sovint no tingudes en compte. Des de la seva independència el 1991, les autoritats del país han hagut d’administrar la històrica divisió que caracteritza el país, no només pel que fa a la llengua i la cultura, sinó també des d’un punt de vista polític i socioeconòmic. Aquesta profunda contradicció ha impossibilitat als successius governs fer passos clars en alguna direcció pel que fa a l’espai geopolític en el qual s’ha de situar el país, sigui Rússia i la seva Unió Duanera o la UE. Amb aquest article el que pretenem és posar una mica de llum sobre les ombres, oferint una sèrie de dades que ajudin a entendre les característiques d’aquest conflicte de realitats dins el país, sobretot des d’un punt de vista sociològic i econòmic.

Mapa regional d’Ucraïna

Divisió sociològica

Segons la lectura feta per gran part dels mitjans de comunicació a occident, les manifestacions i disturbis que estan tenint lloc aquesta setmana a Ucraïna responen al desig majoritari del poble ucraïnès de desfer-se del domini de Vladimir Putin i caminar cap a una societat lliure en el si de la Unió Europea. D’acord amb aquesta interpretació, el president Viktor Yanukòvitx hauria pres el camí correcte triant l’Acord d’Associació amb la UE, però just a l’últim minut va frenar en sec quan estava a punt de signar-lo, en bona mesura degut a la pressió russa i la negativa a treure de la presó l’ex-primera ministra Yúlia Timoxenko.

Però què és en realitat allò que volen els ucraïnesos? Segons una enquesta publicada per l’Institut Internacional de Sociologia de Kíev, realitzada entre el 9 i el 20 de novembre (uns dies abans de la marxa enrere de la suspensió de les negociacions i del posterior esclat de les protestes) a la pregunta “Si hi hagués un referèndum per decidir si Ucraïna s’ha d’unir a la Unió Duanera (…), hi votaria a favor, en contra o s’abstindria?” un 40,8% votaria a favor mentre que un 33,1 % ho faria en contra. Pel que fa a les diferències d’opinió entre regions, el suport a l’entrada a la Unió Duanera és molt alt a l’est (64,5 %), alt al sud (54 %), i baix al centre i oest (29,6 % i 16,4%).

Per contra, davant la mateixa pregunta però aquest cop referida a un possible referèndum per adherir-se a la Unió Europea, un 39,7 % va declarar estar-hi a favor mentre que un 35,1 % ho va fer en contra. En aquest cas, les regions occidentals i centrals són les més europeistes (66,4% i 43,4%), mentre a les regions orientals només un 18,4 % dels enquestats va declarar estar a favor de l’entrada d’Ucraïna a la UE.

Desigualtats econòmiques

Les zones on el suport a l’entrada a la Unió Duanera (UD) és més gran són aquelles on la població russòfona és majoritària i on també existeixen importants minories de població russa ètnica, que van del 17,6% al 58,3% en funció de la regió. En conseqüència, hom podria interpretar que el major suport a un acostament a Rússia i a la UD impulsada per Moscou té una arrel política que es deu a una major identificació amb el “germà gran rus”. Tanmateix, analitzant la realitat econòmica ucraïnesa i quines conseqüències tindria per a les seves respectives regions l’acostament a un o altre pol geopolític (UE o Rússia), els resultats són molt reveladors i ajuden a entendre millor el perquè d’aquesta divisió.

Segons un estudi de la University of Nottingham, Ucraïna és el país d’Europa amb un índex més elevat de desigualtat entre regions pel que fa al PIB per càpita, doblant la mitjana europea. A banda de Kíev (la qual per la seva condició de capital fa que generi unes inèrcies econòmiques autònomes, situant-se molt per sobre de la resta de regions pel que fa a la majoria d’indicadors econòmics), trobem un país dividit en dues realitats econòmiques molt diferenciades i desiguals: d’una banda les regions de l’est i sud del país, i de l’altra les regions centrals i occidentals. En aquest sentit, les xifres pel que fa a renda per càpita mostren la següent distribució: la gran majoria de les regions orientals i meridionals (en blau) se situen en la part superior del rànquing, mentre la gran part de les regions centrals i occidentals (vermell) estan entre les més pobres.

Dades del Servei Estadístic Estatal d’Ucraïna

Agregant les regions per zones, trobem que el PIB per càpita a l’est i sud del país és de 3522 dòlars, pels 2590 del centre i sud, una diferència del 26%. Aquesta distància es dispara si comparem la renda mitjana de la regió més rica de l’est (Dnipropetrovsk, 5298$) amb la més pobre de l’oest (Chernivtsi, 1666$), essent la primera ni més ni menys que 3,1 vegades superior a la segona. El 1997 la màxima diferència entre regions era de 2,7 vegades, amb el que s’observa una tendència creixent pel que fa a la desigualtat interregional al país, més encara si tenim en compte que la renda per càpita de la ciutat de Kíev supera en 6,1 vegades la de Chernivtsi.

Pel que fa al salari mitjà, segons les dades del Servei Estadístic Estatal d’Ucraïna es pot apreciar una relació territorial similar: amb l’excepció de Kherson, la resta de regions orientals i meridionals es troben entre aquelles on els salaris són més elevats, mentre que a la majoria de les regions centrals i occidentals els salaris són més baixos, situant-se gairebé totes elles per sota de la mitjana nacional de 417$ mensuals.

Dades del Servei Estadístic Estatal d’Ucraïna

Salari mitjà a Ucraïna: diferències regionals

Si als dos factors esmentats anteriorment hi afegim el fet que són precisament les regions orientals i meridionals les que compten amb un major nombre de població, representant en conjunt un 51,9% del total nacional (Taules 3 i 4), trobem que tot i tractar-se de només 10 regions sobre un total de 27, la seva aportació al PIB nacional és d’un 49,4% del total. Per contra, tot i representar un 41,9% de la població, el centre i l’oest del país aporten només un 31,7% al total del producte interior brut (Taula 4).

Dades del cens nacional realitzat pel SEEU

Les causes d’aquesta desigualtat són prou diverses, i tenen a veure sobretot amb el nivell de desenvolupament de les respectives economies regionals. Mentre que els territoris del sud i l’est aporten un 62,7% del total de la producció industrial del país i només un 35% de la producció agrícola, per a l’economia de la part central i occidental l’agricultura encara juga un paper molt important. D’altra banda, vuit de les catorze grans empreses del país amb un nivell de negoci més gran operen les regions de l’est o sud del país (les sis restants tenen la seu a Kíev), pertanyent sobretot als sectors de l’energia, la metal·lúrgia o l’automoció, al capdavant de les quals es troba Metinvest, el conglomerat empresarial de l’oligarca d’origen tàtar Rinat Akhmetov, propietari del Shakhtar Donetsk i primera fortuna del país. Les regions sud-orientals també van viure un creixement més accentuat durant el període 2004-2007 i 2010-2011, tot i que donada la seva major connexió amb el mercat exterior també van patir més durament les conseqüències de la crisi del 2008-09.

Segons un estudi publicat per la consultura SygmaBleizer, els nivells pel que fa a qualitat del treball, tecnologia i infraestructures són superior a l’est que a l’oest, fet que fa que aquestes  regions siguin més competitives pel que fa a la seva producció. Això es deu en bona mesura a la gran concentració de recursos naturals i de població en aquestes zones del país (a part de la capital, les altres quatre ciutats del país amb més d’un milió d’habitants se situen en aquesta zona), un fet que ja durant l’època soviètica va contribuir a convertir l’eix Donetsk-Dnipropetrovsk-Zaporizhie-Odessa en un dels principals centres de productius i logístics de la Unió. Aquesta dualitat regional existent també es veu reflexada en la taxa d’atur. Segons xifres publicades per l’Organització Internacional del Treball, el 2010 l’atur a la majoria de regions occidentals i centrals oscil·lava entre el 10 i el 13%, mentre que al sud i est se situava per sota del 8% i a Kíev al 6,7%.

La distribució del treball entre grans i mitjanes empreses i petites també mostra dades molt reveladores. A nivell nacional hi ha més treballadors empleats en grans i mitjanes empreses que en petites, amb 8.2 milions i 6.5 respectivament. La diferència és més visible a les regions industrials de l’est del país com Donetsk on la relació és de 940mil per 511mil, o Dnipropetrovsk, amb 770mil per 450mil. Per contra, les regions amb unes taxes d’atur més elevades (la gran majoria al centre i oest) mostren una ràtio oposada, i els petits negocis dominen en totes elles.

Aquestes diferències entre regions tenen la seva incidència en el nivell de pobresa. Tres de les quatre regions amb un major nombre de població sota el llindar de la pobresa (prop d’un 40%) es troben al centre i a l’oest del país. Paradoxalment però, mentre que gaudeixen d’una situació econòmica a priori més favorable pel que fa a la majoria d’indicadors, les regions orientals i meridionals es troben a la cua del país pel que fa a als nivells de qualitat del govern, independència del poder judicial, o els índexs pel que fa a criminalitat i corrupció. En general les condicions de vida a les regions del sud i l’est són més dures, com ho mostren les seves taxes d’alcoholisme, suïcidis, drogoaddicció o de persones contagiades pel VIH, superiors en tots els casos a la mitjana nacional.

Ucraïna davant Rússia i la UE

D’acord amb les dades de l’International Trade Centre, actualment els principals sectors exportadors d’Ucraïna són, per aquest ordre, el ferro i els acers, els cereals, els olis vegetals i animals, la maquinaria pesant, minerals com ara el titani, i els productes químics i fertilitzants, productes tots ells de baix valor afegit i amb un component tecnològic limitat, que difícilment podrien competir en una area de lliure mercat amb la producció i comerç dels països europeus, molt més avançada en aquest aspecte. La gran majoria d’aquestes exportacions té el seu origen en les regions orientals del país.

En la mateixa línia, prenent com a referència un estudi publicat per la revista Forbes sobre les conseqüències que l’Acord d’Associació tindria per a l’economia ucraïnesa, les perspectives no són tampoc massa positives. Segons les dades, l’acord tindria una repercussió lleugerament positiva per als sectors de l’agricultura i pesca, alimentació i tabac, indústria lleugera, hostaleria i restauració, activitats financeres i sector immobiliari, per a les quals suposaria un increment d’entre un 0,01% i el 0,23% (en funció del sector) el primer any, i entre el 0.03% i el 0.45% a partir del segon. Tanmateix, la resta de sectors econòmics, com ara la silvicultura, els hidrocarburs, l’extracció de minerals, el tractament de fustes, la indústria petroliera, les indústries química i oleoquímiques, la metal·lúrgia, l’energia elèctrica, el sector del gas, la construcció, el comerç i reparació d’automòbils i electrodomèstics, els transports, correus i demès, es veurien afectats negativament per l’entrada en vigor de l’Acord d’Associació, i suposaria per ells una caiguda d’entre un 0.03% i un 1.14% el primer any, i entre un 0.03% i un 1.17% a partir del segon.

A l’hora de defensar l’apropament d’Ucraïna a la Unió Europea, els sectors pro europeus sovint utilitzen arguments com ara el suposat procés de modernització que aquest fet provocaria al país, obrint el camí per al desenvolupament de la societat, la democratització i els drets humans. A part de la clàssica retòrica europeista i la més que dubtosa consecució d’unes reformes democràtiques que en cap cas estan garantides en l’acord, la realitat és que probablement Ucraïna esdevindria una peça perifèrica de l’imperi econòmic europeu. En conseqüència, serviria per a subministrar matèries primeres a un preu encara més baix i proporcionaria als fabricants europeus un mercat de 45 milions d’habitants per omplir de productes “Made in EU”, expandint les seves possibilitats de negoci industrial i financer, mentre que les empreses ucraïneses tindrien més dificultats per col·locar la seva producció a la zona dels 28, veient-se la seva balança comercial exterior del país (la qual el 2012 ja va presentar un dèficit de prop de 16 mil milions de dòlars, un 4,7% del seu PIB) greument afectada, amb unes conseqüències negatives pel que fa la seva economia i una probable pèrdua de llocs de treball.

Amb la signatura de l’Acord d’Associació amb la UE les regions més afectades haurien estat precisament les de l’est i el sud d’Ucraïna, una zona d’on prové la gran majoria del suport electoral que rep el Partit de les Regions del president Yanukovitx. Si les condicions de vida ja són de per si difícils en aquesta part del país, la possible entrada en vigor de l’Acord d’Associació en els seus termes actuals d’una banda (sumades a les condicions en forma de dures reformes internes imposades per l’FMI) i el compliment de les amenaces russes de l’altra (en forma de restriccions comercials o pujades en el preu del gas) pronosticaven un panorama força desolador per als seus habitants. Signant l’acord a Vilnius, el president Yanukovitx hauria trencat amb bona part del seu propi electorat, posant també en risc el suport del seu aliat parlamentari (el Partit Comunista d’Ucraïna) el qual es clarament partidari d’una major integració amb Rússia. Un moviment poc hàbil de cara a les eleccions presidencials previstes per a principis de 2015.

Eleccions presidencials de 2010: distribució del vot rebut pels candidats Y.Timoshenko i V. Yanukovitx, per regions.

Donada aquesta divisió d’interessos que viu el país, la millor opció pel govern hauria estat la de mantenir l’equilibri entre Rússia i la UE. Precisament aquesta política de doble vector és la que va caracteritzar la presidència de Leonid Kuchma (1994-2004) i del propi Yanukovitx abans que la Unió Europea millorés la seva aposta oferint un Acord d’Associació. Una possibilitat que Rússia es va encarregar de desbaratar des del primer moment, quan va deixar ben clar que no es podia compatibilitzar la UE amb la Unió Duanera, i que per tant calia escollir.

Mantenint el seu joc i les negociacions secretes a dues bandes, Yanukovitx ha acabat per enganyar-se a si mateix, creient equivocadament que podia especular fins al darrer moment mentre augmentava la tensió fins a aconseguir un millor tracte amb la UE o amb Rússia. Finalment, ni una ni l’altra no han millorat les seves respectives ofertes, sinó que de diferents maneres s’han limitat a pressionar al president ucraïnès, conscients de la seva debilitat. La societat ucraïnesa tampoc acaba de decantar-se cap a una opció o l’altre, i segons les enquestes esmentades anteriorment el trencament entre ucraïnesos respecte quin ha de ser el futur del país segueix sent una realitat.

Conclusions

Tenint en compte totes les dades analitzades anteriorment, es pot afirmar que a la divisió lingüística i cultural del país se li suma una divisió econòmica de caràcter material, entre una part oriental amb unes dinàmiques socioeconòmiques heretades de l’època soviètica (grans conglomerats empresarials i un elevat nivell d’industrialització) i una part occidental amb una important producció agrícola i una estructura econòmica menys desenvolupada, on les petites empreses juguen un paper principal.

Davant la històrica conjuntura d’avançar cap a Rússia o cap a la UE, Ucraïna s’enfronta a un conflicte estructural d’interessos immediats de la qual a priori difícilment en pot sortir políticament benparada. D’una banda, l’est reclama un major apropament amb Rússia a fi de no empitjorar encara més la seva situació, i l’oest reclama un acostament cap a Europa, ja que la situació actual és certament desfavorable. Aquestes reclamacions sovint es barregen amb reivindicacions democràtiques, però també amb qüestions ètniques i identitàries (sobretot per part de les faccions pro-occidentals més radicals com Svoboda) fet que sumat a la manca d’homogeneïtat nacional pot esdevenir inclús en fonts de conflictes de major intensitat. En aquest context, el govern i les autoritats del país estan en gran mesura atrapades, més encara en un moment en el qual semblava que havien fet una aposta definitiva d’avançar cap a la UE i finalment s’han hagut de fet enrere.

Ucraïna té tots els components d’una gran economia regional -45 milions d’habitants, un sector agrícola potent, una base industrial ben desenvolupada, una població treballadora amb un bon nivell de preparació, i un nivell educatiu força elevat-, i tot i que travessa èpoques difícils (el creixement del PIB porta dos anys estancat) amb unitat i determinació política el país pot esdevenir un actor principal a l’Europa de l’Est en un futur a mitjà termini. En aquest sentit, qualsevol proposta que vingui de la UE ha de tenir en compte la complexitat ucraïnesa, un cas molt especial i per al qual no valen els tradicionals mètodes de negociació de take it or leave it que Brussel·les ha vingut emprant amb els països de l’antic bloc socialista i els Balcans. Tot sembla indicar doncs, que donat el seu interès a atraure Kíev cap a la seva òrbita (en bona mesura amb l’objectiu d’aïllar Rússia i intentar fer fracassar la Unió Duanera) durant els pròxims mesos es produirà una millora de l’oferta per part de Brussel·les, qui sap si amb algun pla específic que pugui resultar més atractiu per als ucraïnesos en conjunt i que no debiliti la seva economia. O això, o faran tot el possible per a què Yanukovitx perdi la presidència el 2015, bolcant-se en el seu suport a l’oposició. Per la seva banda, és de preveure que Rússia es mantindrà ferma en la seva política de pressió utilitzant les duanes i el gas com a armes. La partida de pòquer ucraïnesa entre Brussel·les i Moscou continua.

Article publicat originàriament al mitja digital economikus.com.