Turkmenistan: eleccions parlamentàries sota el paraigua autoritari

Demà diumenge 15 de desembre se celebren eleccions parlamentaries al Turkmenistan. La jove república centreasiàtica és un dels països més tancats del planeta, amb un règim on el president dirigeix el país amb mà de ferro i on el parlament té una funció bàsicament simbòlica. Tanmateix, per primera vegada en els 22 anys d’història del Turkmenistan independent, a les eleccions de demà concorrerà més d’un partit a part de l’oficialista Partit Democràtic. Aprofitem l’ocasió doncs per fer un cop d’ull a quina és la situació actual al país i com ha evolucionat des de 1991, analitzant el significat de les tímides reformes polítiques encetades pel president Berdimuhamedov.

mturkmen

Situació política al país

Quan el Turkmenistan va obtenir la seva independència el 1991 amb el desmembrament de l’URSS (com a la resta de les repúbliques centreasiàtiques, en total absència de cap tipus de reivindicació independentista al país) l’antic president de la república i cap del Partit Comunista turcmè Saparamurad Niyazov va conservar el poder. El 1992 va ser reelegit president, i gràcies a un referèndum el 1994 va estendre el seu mandat fins al 2002. Abans d’haver d’afrontar la reelecció però, el 1999 es va introduir una esmena constitucional que el va proclamar president de per vida.

La constitució de 1992 atorgà a Niyazov poders absoluts per a poder governar el país per decret com a cap d’Estat i de govern. D’acord amb diversos estudis, Niyazov tenia el dubtós honor de ser un dels governants més autoritaris del planeta, amb un règim corrupte i on els abusos als drets humans eren una constant. Després de la seva inesperada mort el Desembre 2006 va ser Gurbanguly Berdimuhamedov, llavors viceprimer ministre i dentista de professió, qui es va fer amb les regnes del país, després d’un seguit de moviments i intrigues de palau com ara la detenció i empresonament del president de la cambra Öweldi Atayev, qui segons la Constitució havia de substituir el president Niyazov en cas de defunció.

Berdimuhamedov va vèncer en les eleccions presidencials que van tenir lloc a principis de 2007 amb un 89,23% dels vots, i de nou el 2012 amb un 97%. Tant en una ocasió com en l’altra, la majoria dels altres candidats eren oficials del govern o persones properes a l’establishment polític, presentades com a alternativa però sense cap possibilitat de victòria, una tàctica per a donar l’aparença d’alternativa quan en realitat es tractava d’homes de palla del règim. Donat aquest panorama, a les eleccions de 2012 la OSCE es va negar a monitoritzar el procés degut a la manca de garanties per a la realització d’una elecció plural. Nascut el 1957,, Berdimuhamedov té el títol honorífic “Arkadag” (en turcmè significa “patró”), el que dona una idea de la relació paternalista entre el president i els ciutadans.

Des de la seva arribada al poder, el president turcmè ha ordenat retirar algunes de les estàtues construïdes a la capital Ashgabat en honor a l’anterior president Niyazov, el qual durant els seus anys al capdavant del país va fomentar un autèntic culte a la personalitat. Tot i això, els símbols dedicats a l’anterior president segueixen sent presents a moltes parts del país, com ara un gran monument amb una estàtua daurada de Niyazov al centre de Ashgabat, amb una estructura rotatòria que fa que en qualsevol moment del dia es trobi de cara al sol. Un altre dels monuments més curiosos és la figura d’un llibre de grans dimensions dedicada a la Ruhnama, una obra escrita pel mateix Niyazov i que cada vespre a les 20h s’obre i a les planes (que en realitat són enormes pantalles) apareixen passatges animats del llibre. La Ruhnama va ser escrita amb el propòsit de servir de “guia espiritual de la nació”, fomentant una imatge positiva del poble turcmè, i que inclou una interpretació de la seva història, un recull dels costums del país i una llista amb les normes morals, familiars, socials i religioses que els turcmens suposadament han de seguir.

El coneixement del Ruhnama és obligatori per a tots els turcmens, imposat tant a les comunitats religioses com a la societat en general.  El llibre és de lectura obligada a les escoles, universitats, ministeris públics, etc. i els seus passatges més representatius es poden veure escrits en plafons en molts carrers i carreteres del país, així com a decoració de molts edificis i inclús a l’interior i exterior de les mesquites, on és el llibre de referència juntament amb el Corà. La importància que se li dóna al llibre des de les institucions és tot un exemple de nation building o construcció nacional a la manera centreasiàtica, on els nous Estats independents s’esforcen a construir una imatge de la nació que es correspongui amb el poder polític i li atorgui legitimitat, d’acord amb conjunt d’elements simbòlics més o menys compartits i una sèrie de referents històrics, sovint barrejats amb el  culte a la personalitat dels seus mandataris, convertits en autèntics referents nacionals. L’actual president Berdimuhamedov també és subjecte d’un creixent culte a la personalitat, com ho demostra la construcció d’un monument ideat per a glorificar la seva proclamació d’una “nova era” per al Turkmenistan.

Pel que fa a la situació dels drets humans al país, aquesta ha empitjorat durant els darrers anys després d’una lleugera millora en els anys posteriors a la mort de l’expresident Niyazov, d’acord amb Human Rights Watch. Segons informes del 2011, Turkmenistan segueix sent “un dels països més repressius del planeta”, tancat a l’escrutini exterior, amb restriccions draconianes a la llibertat religiosa, de moviment i de premsa, i on es donen freqüents casos de desaparicions i tortures.  En la mateixa línia, el darrer Índex de Democràcia publicat per l’Economist Inteligence Unit l’any 2012 situa el Turkmenistan en la posició 161 del rànquing pel que fa a estàndards democràtics, sobre el total de 167 països analitzats, amb una puntuació de 1,72 sobre 10 ( 0,00 pel que fa  a processos electorals i pluralisme, 0,79 en funcionament de govern, 2,22 en participació política, 5 en cultura política i 0,59 en llibertats civils) situant-se a la cua dels Estats centreasiàtics juntament amb l’Uzbekistan.

turk11

La nova Constitució aprovada el 2008 reafirma el caràcter de “democràcia secular” del Turkmenistan, mantenint una potent figura presidencial habilitada per a governar per decret. El nou text també estableix el Mejlis (parlament) com a única cambra de representació al país, ampliant els seus seients de 65 a 125, quedant el poder formalment dividit entre el Mejlis i el president. A la pràctica però, el Mejlis és una simple cambra de ratificació de les decisions presidencials, amb molt poca iniciativa legislativa, i amb la prevalença d’un president que governa el país a base de decrets. Fins fa uns mesos, els 125 diputats del parlament eren tots membres del Partit Democràtic, del qual tant l’expresident Niyazov com l’actual n’havien estat membres i màxims dirigents, essent també l’únic partit legal al país i per tant l’únic amb representació parlamentaria des de la independència del Turkmenistan el 1991.

Importància geopolítica creixent

Prop de la meitat del PIB turcmè prové de la producció energètica, especialment pel que fa a l’extracció i exportació de gas natural, del qual Turkmenistan té una de les principals reserves del planeta, essent el principal subministrador de la Xina i un actor amb una importància emergent pel que fa al mapa energètic asiàtic. Un terç del PIB prové dels serveis i la resta de l’agricultura, tot i que aquesta dona feina a prop de la meitat dels treballadors del país, treballant bona part d’ells en un règim d’explotació de condicions infrahumanes.

Les empreses de propietat estatal controlen les indústries gasístiques i petrolieres, del tèxtil, la construcció, el transport i les comunicacions, les quals representen un 75% del total del PIB nacional. Sota el lideratge de Berdymukhamedov, aquesta nació centreasiàtica de 5.2 milions d’habitants ha sortit progressivament del seu aïllament internacional en la que es trobava durant l’època de Niyazov, amb una millora de les relacions amb els seus veïns Kazakhstan i Uzbekistan, tradicionalment força tenses, i la signatura d’acords estratègics (sobretot en l’àmbit energètic), amb la Xina, l’Índia i l’Iran, esdevenint un soci clau per a aquests tres països.

Reforma electoral i primeres eleccions amb més d’un partit

El gener de 2012, a iniciativa del president Berdymukhamedov una Llei de partits va ser adoptada al país a fi de fomentar la creació de nous partits polítics al país. La nova llei, entre altres disposicions, defineix les bases legals per a l’establiment de partits polítics, els seus deures, obligacions i garantitza la seva activitat. Segons declaracions del mateix president, aquesta nova legislació té com a objectiu la creació d’un sistema multipartit al Turkmenistan.

Com a conseqüència, l’agost del mateix 2012 va ser fundat el Partit dels Industrials i Empresaris del Turkmenistan, en un acte a la capital Ahgabat on van participar uns 300 delegats en representació de diferent estructures empresarials de totes les regions del país. El juny de 2013, en les eleccions parcials que van tenir lloc en alguns districtes electorals a fi de substituir diputats retirats, el Partit dels Industrials i Empresaris (PIE) va obtenir un diputat, pel que ara mateix la distribució a la cambra de representants és de 124 diputats per al PD i un diputat per al PIE.

El resultat d’aquest procés és que per primera vegada en la seva curta història com a Estat independent un altre partit a part de l’oficialista Partit Democràtic concorrerà a les eleccions parlamentàries. Tot sembla indicar però que es tracta d’un partit de caràcter clarament corporatiu sorgit de la patronal d’empresaris, i els seus líders tenen bones connexions amb el poder polític que regeix el país. Parlem doncs d’una operació de maquillatge per donar una certa aparença democràtica al sistema, una pràctica força comú entre els règims autoritaris de l’Àsia Central, els quals fan esforços per a crear una ficció de “democràcies simulades”, segons la denominació proposada per l’expert en afers centreasiàtics Nicolás de Pedro. Una operació en la qual també s’integra la decisió del president d’abandonar la presidència del PD l’agost de 2013, per donar una certa imatge de divisió de poders entre el legislatiu i l’executiu , i segons Berdymukhamedov situar la figura del president per sobre de la “política de partits”.

Tot sembla indicar doncs que a les eleccions de diumenge el PD s’emportarà la gran majoria dels vots i diputats, obtenint el PIE una representació suficient al parlament per a poder exercir les funcions d’una oposició simulada, a fi de projectar de cara a l’interior (i exterior) la il·lusió de sistema democràtic multipartit. Mentrestant, el president Berdymukhamedov podrà seguir dirigint aquesta república centreasiàtica amb mà de ferro a cop de decret, mantenint-se l’ordre autoritari establert amb la caiguda de l’URSS i el naixement del Turkmenistan independent.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s