La Ucraïna dels oligarques: capitalisme a l’estil post soviètic

La història de la Ucraïna independent és la història dels seus oligarques. Aquest grup, format avui per unes d’unes desenes de persones -el 0,00003% de la població- controla en l’actualitat prop del 85% del PIB d’un país on hi viuen uns 46 milions d’habitants. Mentrestant, el percentatge de població considerada com a classe mitjana al país és de només el 5%. El sistema oligàrquic que impera a Ucraïna -basat en un alt nivell de dependència entre la nova elit empresarial i la classe política- va sorgir uns anys després que el país obtingués la independència el 1991. Tot i que fenòmens similars van tenir lloc a d’altres antigues repúbliques de l’URSS -sobretot a Rússia-, en cap altre indret de la regió tenen les grans corporacions una influència tan elevada sobre la classe política com en el cas d’Ucraïna. Aquest sistema va adoptar la seva forma final durant la segona presidència de Leonid Kuchma (1999-2005), convertint-se en un fenomen permanent. Ni la revolució taronja del 2004 ni l’arribada a la presidència de Viktor Yanukovitx el 2010 no van comportar canvis substancials en aquesta estructura de poder, i avui en dia és impossible entendre la Ucraïna contemporània sense analitzar les sinergies i dependències que existeixen entre les elits polítiques i econòmiques del país.

YanukovichAkhmetov

El president ucraïnès Viktor Yanukovitx observat de prop pel magnat Rinet Akhmetov | Font: Kyivpost
Origen i consolidació del sistema oligàrquic (1991-2004)

Durant la segona meitat dels 80, i de la mateixa manera que passava en altres territoris de l’URSS, membres de la nomenclatura soviètica ucraïnesa van començar a amassar petites fortunes, un capital que alguns d’ells van utilitzar per fer-se amb infraestructura industrial a baix preu durant el període de privatitzacions massives. D’aquí en van sorgir els primers grups empresarials coneguts com a ”clans” a principis dels 90, tenint en comú el territori en el qual operaven o el sector industrial que controlaven, generant-se progressivament una dependència mútua entre les noves classes polítiques i empresarials, amb un “contracte” no escrit pel qual la classe política rebia beneficis i suport financer a canvi de no perseguir les massives violacions de la llei comeses en l’àmbit econòmic, estant tant un com altres connectats amb el món criminal i mafiós.  En aquest sentit, a mitjans dels 90 es van produir algunes guerres entre clans, les quals van comportar assassinats d’autoritats, coneguts empresaris i caps mafiosos.

La consolidació del règim presidencial previst a la Constitució de 1996 va ser clau per a la formació d’aquest sistema de dependència mútua, amb una figura presidencial forta (en mans de Leonid Kuchma) i dotada de grans prerrogatives, el qual exercia d’àrbitre entre els clans emergents, recolzant-ne alguns i prevenint els oligarques d’esdevenir actors independents. Va ser precisament durant aquells anys quan es van formar els diferents clans, tots ells amb base a les regions industrials, sobretot a les zones de Donetsk, Lugansk, Dnipropetrovsk i Zaporozhie. Els principals clans que van sorgir durant aquells anys són els següents:

Clan de Donetsk – La seva base industrial principal era el sector metal·lúrgic, i Rinat Akhmetov el seu empresari més important. Un dels seus principals subgrups era la Unió Industrial del Donbass, de Serhiy Taruta i Vitaliy Hayduk. El seu màxim representant polític era Víktor Yanukovitx, governador de la regió de Donetsk del 1997 al 2002 i primer ministre durant la segona presidència de Kuchma (2002-2005). El Partit de les Regions de l’actual president (fundat el 2001, i de 1997 fins al 2000 anomenat Partit de la Renaixença Regional d’Ucraïna) exercia i segueix exercint les funcions de base política del clan de Donetsk, i com a tal de defensora dels seus interessos des de dins de les institucions del país. En l’actualitat aquest clan és el més potent i l’únic que es manté operatiu com a tal.

Clan de Dnipropetrovsk – Va viure la seva època daurada durant la primera presidència de Kuchma (1994-1999), en part donada l’estreta relació de l’ex-president amb la regió de Dnipropetrovsk, on havia viscut i treballat durant molts anys. El moment de màxima influència va ser quan Pavlo Lazarenko (empresari originari d’aquesta regió) va ocupar la posició de primer ministre els anys 1996 i 1997, un període en el qual Lazarenko va convertir el seu grup United Energy Sistems of Ukraine (YESU) en el conglomerat industrial i financer més poderós del país, tenint en Yulia Timoshenko la seva principal aliada. El poder creixent de Lazarenko (qui també havia estat president de la regió de Dnipropetrovsk entre 1992 i 1995) va ser considerat com a perillosa per molts oligarques i pel mateix Kuchma, qui el va destituir el 1997, havent de fugir posteriorment del país acusat de corrupció, malversació de fons públics i blanqueigs de diners. Amb la caiguda de Lazarenko, el clan es va partir en diferents grups, d’entre els quals destaquen el format al voltant de Viktor Pinchuk (el gendre de Kuchma), i el Privat Group de Igor Kolomoyskyi i Henadiy Boholyubov, el qual controla el PrivatBank, lider en el sector financer al país. Yulia Timochenko i Sergiy Tihipko (avui aliat de Yanukovitx) van ser els polítics més influents d’aquest clan.

Les reminiscències de l’època daurada del clan de Dnipropetrovsk encara són presents avui en dia. Bona part dels càrrecs que avui se li imputen a Yulia Timoshenko tenen el seu origen en els anys de bonança del clan de Dnipropetrovsk, sobretot pel que fa al període 1995-1997, quan la ex-primera ministra va estar al capdavant del grup YESU. Acusada sobretot per càrregues a l’Estat amb deutes contrets per aquesta empresa per valor de 400 milions de dòlars, Timoshenko també està essent investigada per la seva possible vinculació amb l’assassinat de l’empresari Yevhen Scherban el 1996. L’inici del processament de Timoshenko a finals de 2010 no és casual i té molt a veure amb el desig del president Yanukovitx no només de desactivar-la com a rival política, sinó també d’evitar el processament del propi Yanukovitx en l’hipotètic cas que ella arribés al poder. Un cas molt paradigmàtic que mostra com funciona el sistema judicial a Ucraïna, en el que sovint les causes s’activen per motius polítics més que estrictament legals.

Clan de Kíev – Tot i que de menor importància econòmica que els dos anteriors, va ser el més influent políticament, una fortalesa basada en la posició de la seva màxima figura política, Viktor Medvedchuk, com a cap de l’administració presidencial durant la segona presidència de Kuchma, i en la força de l’influent Partit Socialdemòcrata d’Ucraïna, amb representació al parlament nacional durant aquells anys.

L’etapa de Kuchma com a president va establir un model de classe política en el qual la majoria de polítics eren clients dels oligarques i representaven de manera directa els seus interessos al parlament i al govern. Va ser també durant aquella època quan molts oligarques van iniciar la seva pròpia activitat política al parlament, mitjançant partits com el Social Demòcrata, el Laborista, o Partit de les Regions.

El final de la presidència de Leonid Kuchma, va marcar la descomposició parcial del sistema de clans en la seva forma originària. Algunes de les principals causes van ser la fi de la carrera política del mateix Kuchma, principal valedor i pedra angular del sistema, i la formació de diferents conglomerats empresarials sovint formats per empresaris de diferents territoris amb interessos compartits. Paral·lelament, la creació de l’intermediari energètic RosUkrEnergo el Juliol de 2004 també va modificar el mapa empresarial del país, fent-se càrrec a partir d’aquell moment de la intermediació entre Gazprom i Naftogaz (l’empresa energètica estatal d’Ucraïna) en els seus acords pel que fa al trànsit de gas i petroli des d’Àsia Central i Rússia cap a Ucraïna, una estructura representada a Ucraïna per Dmitry Firtash i que ha assolit un poder molt important, essent considerat el grup més pro-rus entre les esferes polítiques i econòmiques del país.

Els oligarques i la “Revolució Taronja” de 2004

En un intent d’imitar la jugada de Boris Yeltstin amb la seva elecció de Vladimir Putin com a successor, el 2004 president Kuchma va triar Viktor Yanukovitx (llavors primer ministre i líder del Partit de les Regions), per a substituir-lo. Representant del clan de Donetsk i molt proper a Rinat Akhmetov, tot i que no comptava amb el suport de la resta de grups oligàrquics finalment molts d’aquests van decidir donar-li suport per por a les reformes liberals promeses per l’altre candidat, Víktor Yushchenko. Durant el transcurs de la revolució taronja però, alguns d’ells van girar-li l’esquena, recolzant la repetició de les fraudulentes eleccions a canvi del compromís de Yushchenko de tirar endavant reformes constitucionals per a introduir un sistema parlamentari. Amb aquesta jugada, els oligarques pretenien evitar l’ascens d’un president no afí amb moltes atribucions i competències que pogués repetir la jugada de Putin a Rússia de l’any 2000, quan va parar els peus als oligarques russos i va acabar amb els seus jocs polítics amb un cop sobre la taula, reforçant la jerarquia de poder del Kremlin al capdavant del país.

Per la seva banda, en el seu ascens com a primera ministra a partir de 2005 Yulia Timoshenko va iniciar la seva guerra particular contra alguns oligarques, alguns dels quals havien estat rivals polítics seus durant l’era Kuchma. En aquest sentit, el fet més paradigmàtic va ser la invalidació per part del govern ucraïnès dels processos de privatització de prop de 3.000 companyies públiques que havien tingut lloc durant l’era Kuchma, entre les quals destacava Kryvorizhstal, la principal planta metal·lúrgica del país, venuda a Akhmetov i Pinchuk per 800 milions de dòlars el juny de 2004, essent de nou nacionalitzada i tornada a vendre l’octubre de 2005, aquest cop per 4.8 mil milions de dòlars a Mittal Steel, la major productora d’acer a escala mundial. Rere d’aquesta decisió molts hi van veure el desig de la nova primera ministra de donar un cop de força contra dos dels màxims beneficiaris del règim de Kuchma. Fruit d’aquesta agressiva política de Timoshenko contra els oligarques en van sorgir les primeres desavinences entre el president Yushchenko i la pròpia Timoshenko, partidari l’un de buscar l’acord entre el govern i els sectors empresarials, mentre que per a l’ex-primera ministra la prioritat era ajustar comptes amb els seus oponents polítics.

Com a conseqüència de les creixents discrepàncies dins el sector taronja, a partir de 2005 es van anar configurant al país tres pols de poder: Yushchenko i el seu partit “Nasha Ukraina”, el Bloc de Yulia Timoshenko, i l’oposició formal liderada pel Partit de les Regions de Yanukovitx. La reducció dels poders presidencials per via d’una reforma constitucional en favor del parlament va garantir que cap dels tres pols prevalgués totalment sobre els altres. En aquest context, els oligarques recolzaven uns o altres en diferents àmbits, sovint modificant els seus suports en funció de les circumstàncies. Es va obrir doncs una dura competició entre sectors i partits polítics, amb caigudes de governs i eleccions legislatives els anys 2006 i 2007, una situació que en algun moment van portar l’Estat a una situació propera a la paràlisi total.

Les eleccions legislatives anticipades de 2007 van fixar un panorama en el qual el Partit de les Regions era la força més votada, el Bloc de Yulia Timoshenko liderava la majoria  “taronja”, i “Nasha Ukraïna” del president Yushchenko en sortia molt debilitada, entrant en clara decadència. En aquest context, les eleccions també van marcar un canvi clau en les relacions de poder entre clans oligàrquics, sobretot pel que fa a la desaparició del Partit Social Demòcrata del parlament, debilitant molt la capacitat d’influència del clan de Kíev.

El principal suport del Partit de les Regions seguia sent Rinat Akhmetov (el qual controlava directament prop de la meitat dels parlamentaris), al qual se li sumava el grup RosUkrEnergo (RUE). Pel que fa a Timoshenko, estava recolzada sobretot per Konstantin Zhevago, un dels principals empresaris del país, present sobretot en el sector bancari i la metal·lúrgia, i Tariel Vasazdze, propietari del grup UkrAvto, el major productor d’automòbils d’Ucraïna. Per últim, l´únic suport representatiu de Nasha Ukraina era Petro Poroshenko, propietari del holding Ukrprominvest, qui fins i tot va arribar a ocupar algunes carteres ministerials com ara la d’economia. El president Yushchenko tenia també estrets vincles amb sectors propers al RUE i al propi Akhmetov, una mostra de l’interès de certs oligarques i polítics en mantenir una estratègia multi vector a fi de defensar els seus interessos d’una manera més efectiva.

Tot i que sense arribar a involucrar-se directament en política, el PrivatGroup també es va oferir per recolzar les forces taronges, alternant el seu suport a Yushchenko o Timoshenko en funció de les necessitats del grup a cada moment, tot i que sense arribar participar directament en activitat política. En termes generals, els sectors taronges estaven menys influenciats per l’acció dels oligarques, i el seu lideratge era més jeràrquic que en el cas del Partit de les Regions, on sovint primaven els interessos col·lectius dels diferents sectors econòmics.

Va ser precisament durant aquest període quan Timoshenko va infligir un cop molt potent contra els interessos del grup RUE (un dels principals suports empresarials del Partit de les Regions), considerat per la ex-ministra com un perillós oponent. Timoshenko va aconseguir bloquejar la principal font d’ingressos d’aquest grup i de la seva figura més visible, Dmitry Firtash: el comerç de gas. Per aconseguir-ho, va moure fitxes a fi d’eliminar RosUkrEnergo com a agent intermediari en les importacions de gas provinents de Rússia, aconseguint aquest objectiu durant la guerra del gas entre Rússia i Ucraïna el gener de 2009. Els contractes de gas signats llavors entre la ucraïnesa Naftogaz i la russa Gazprom com a conseqüència de les negociacions directes entre Putin i Timoshenko per al període 2009-2019, i que excloïen RosUkrEnergo, van representar un èxit per a l’estratègia de l’ex-primera ministra, tot i que les conseqüències per Ucraïna van ser nefastes, passant a pagar el gas a més de 400$ per mil metres cúbics, el preu més alt pagat a tota Europa pel gas provinent de Rússia. Amb aquest acord, Gazprom també va permetre Naftogaz fer-se amb el control d’onze mil milions de metres cúbics en possessió de RosUkrEnergo.

Eleccions presidencials de 2010 i l’hegemonia del Partit de les Regions    

Amb els comicis presidencials de 2010 a l’horitzó, la majoria de grans empresaris van decidir recolzar Yanukovitx, sobretot perquè entenien que en cas de guanyar, seria un president molt més dèbil i influenciable que no pas Timoshenko, molt més independent i la qual no hauria dubtat amb fer-se amb el control absolut de la situació, esclafant els seus adversaris polítics tal i com ja va demostrar durant la seva època com a primera ministra.

Després de la victòria de Yanukovitx sobre Timoshenko, l’octubre de 2010 el Tribunal Constitucional del país va revocar la reforma del sistema polític en clau parlamentarista de 2004, amb el que el president Yanukovitx passava a gaudir dels mateixos poders que en el seu moment havia tingut l’ex-president Leonid Kuchma. D’ençà del seu nomenament com a president a principis de 2010, persones properes a alguns oligarques van passar a ocupar posicions gairebé dominants dins del nou govern i de l’administració presidencial, provinents sobretot del clan de Donetsk i també del grup RUE (qui controla el Ministeri d’Energia o la vicepresidència primera). Aquesta tendència va mantenir-se fins a finals de 2011, quan la influència de la coneguda com a “família” va començar a incrementar-se. “La família” és la denominació que rep un nou cercle de poder creat al voltant a la figura de Yanukovitx, format per les persones més lleials al president, sobretot els seus fills Oleksandr i Viktor i alguns polítics de segona línia. Aquest petit grup, amb el propi Yanukovitx al capdavant, ha aprofitat la seva situació privilegiada per expandir el seus negocis, sobretot a la regió de Donetsk, amassant una fortuna considerable, tot i que molt lluny de les xifres astronòmiques dels oligarques. Els fills de Yanukovitx han estat acusats per part dels mitjans de comunicació i de l’oposició d’utilitzar agències públiques de seguretat per apropiar-se d’empreses alienes i d’impulsar canvis legislatius per protegir els seus interessos comercials. Tot i això, l’abast real de la influència que exerceixen els membres de “la família” és encara ara difícil de determinar, especialment pel que fa a l’economia. D’altra banda, alguns dels membres de “la família” han passat a ocupar posicions clau al govern, al capdavant del Ministeri de l’Interior, del Servei Estatal de Comunicacions Especials o del Ministeri de Defensa.

Expansió dels negocis lligats al Partit de les Regions i increment de la corrupció

Mai abans en la història recent d’Ucraïna els representants d’una regió havien dominat el país sencer d’una manera tan clara, des d’un punt de vista polític i econòmic. En aquest sentit, els més beneficiats van ser Akhmetov i Firtash. Pel que fa al primer, sobretot gràcies a privatitzacions de companyies estatals que han reforçat la seva posició dominant en els sectors de l’enginyeria elèctrica i la metal·lúrgia, aturant una major expansió del capital rus en el mercat ucraïnès del metall. Per la seva banda, Firtash ha aconseguit reforçar la seva posició com a magnat del titani, i fer-se amb el control de bona part del sector gasístic del país, a través de Naftogaz i Ukrtransgaz, recuperant parcialment les posicions perdudes per les operacions de Timoshenko l’any 2009. Altres figures destacades del clan de Donetsk com ara Borys Kolesnikov o Oleksandr Yaroslavsky també s’han vist beneficiats durant aquest període.

Des de l’arribada al poder del Partit de les Regions s’ha donat també un increment notable en les pràctiques d’apropiació forçosa de propietats de particulars, forçant molts propietaris d’empreses a vendre-les a preus molt per sota del seu valor real, essent adquirides per oligarques propers al Partit de les Regions i sobretot per membres de “la família”. Aquestes pràctiques es donen sobretot contra empresaris ucraïnesos, tot i que afecten també inversors estrangers. L’increment de les apropiacions irregulars és visible en el nombre de demandes presentades a la Comissió Interdepartamental per al Combat de les Adquisicions Il·legals, que va passar de 75 el 2010 a prop de 1000 el 2011. Com a conseqüència, durant els darrers tres anys s’ha accelerat la dinàmica de concentració de capital i de monopolització dels principals sectors econòmics en poques mans, havent-se triplicat la riquesa i els béns en mans dels oligarques. La concentració de poder en mans de representants i persones afins al Partit de les Regions s’ha disparat també des de 2010, i en conseqüència s’han incrementat els índexs de corrupció i s’ha deteriorat el funcionament democràtic de les institucions, passant Ucraïna de la posició 53ª el 2009 a la 80ª el 2012 en l’Índex de Democràcia publicat anualment per l’Economist Intelligence Unit.

Els oligarques davant la situació actual

Tot i l’esmentat anteriorment, bona part dels oligarques que donen suport a l’actual president veuen amb creixent preocupació l’increment de la riquesa i influència del cercle més proper al president conegut com la “família”. Paralel·lament, perceben també amb preocupació les conseqüències que ha generat el gir sobtat de finals de novembre pel que fa a la política exterior del país, donat que consideren que afecta la imatge exterior d’Ucraïna (sobretot pel que fa als seus negocis). En termes generals, molts d’ells segueixen sent favorables a mantenir el país en terra de ningú pel que fa a l’espai geopolític, a fi de mantenir els nivells de comerç i negoci a la frontera oriental i occidental, percebent amb cert nerviosisme tant les amenaces de sancions econòmiques per part de la UE i els EUA com les pressions russes. Amb diferents nivells d’intensitat, durant les darreres setmanes alguns oligarques com ara Viktor Pinchuk, Petro Poroshenko o el propi Akhmetov han criticat públicament Yanukovitx, mostrant inclús simpatia per les mobilitzacions de les darreres setmanes, ja sigui directament o a través dels mitjans de comunicació que controlen.

Els fets de novembre i desembre han provocat una caiguda encara més accentuada de la popularitat de l’actual president. En previsió d’una més que probable derrota electoral de Yanukovitx de cara a les eleccions presidencials de 2015, bona part dels oligarques que fins ara havien recolzat parcialment o plenament l’actual president han començat a canviar les seves jaquetes, pensant sempre en els seus interessos industrials i financers. En aquest sentit, alguns d’ells ja han mantingut una sèrie de contactes amb representants de governs europeus i americans per a començar a dibuixar quin ha de ser el futur del país. Un futur per al que cada cop menys veus compten amb Yanukovitx, a qui veuen com un president cremat. I un futur en el que, si res no canvia, els oligarques tornaran a jugar un paper determinant.

Advertisements

5 thoughts on “La Ucraïna dels oligarques: capitalisme a l’estil post soviètic

  1. Retroenllaç: Ucrania para dummies: ¿por qué la gente se está manifestando? | United Explanations

  2. Un clasico habitual: al igual que hay opcion de verlo en inglés seria de agradecer poder verlo tambien en español, por facilidad de lectura y mayor difusion. Gracias.

    • Hola Pepe, gracias por tu comentario. Webs que traten sobre la región eurasiática en castellano ya existen, como Eurasian Hub o Eurasianet.es, con lo que este espacio surge para intentar aportar información sobre esta zona también en catalán. La versión en inglés es un proyecto “abortado”, si te fijas hay solo un artículo colgado (toma algunas horas hacer una buena traducción, y no compensa). En este sentido, en un futuro a medio plazo no descarto hacer una versión en castellano.
      Saludos.

  3. Retroenllaç: Ucrania para dummies | Politikon

  4. Retroenllaç: Ucraïna per a dummies | Cercle Gerrymandering

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s