Ucraïna, al centre de la nova guerra freda entre Rússia i occident

Sovint es parla de la importància estratègica d’Ucraïna i dels interessos que s’amaguen rere el conflicte actual que viu el país. A l’hora de la veritat però, en poques ocasions s’arriba a abordar quin és el nucli de la qüestió en totes les seves dimensions. En aquest sentit, si fa unes setmanes posàvem el focus d’atenció en mirar d’entendre les causes internes de les revoltes i manifestacions que han tingut lloc durant les darreres setmanes a Ucraïna, avui ens centrarem a analitzar el component geopolític de la qüestió ucraïnesa, a fi de situar quins són els elements que expliquen la seva rellevància com a actor regional i que fan que aquest país sigui un objectiu tan preuat tant per russos com per europeus i americans.

Relacions energètiques

Amb unes importacions de prop de 30 milers de milions de metres cúbics anuals, Ucraïna és un dels majors importadors de gas del planeta. En conseqüència, és també un mercat molt important per a les exportacions de gas russes, les quals fins a l’any 2010 representaven prop del 100% del total del gas importat per Ucraïna. A causa de l’elevadíssim preu que Kíev i els consumidors ucraïnesos pagaven pel gas rus (el qual es va incrementar de 240$ per mil metres cúbics el 2010 fins a més de 400$ el 2012, el més car de tota Europa), durant els darrers dos anys les autoritats del país havien mirat de reduir aquesta dependència respecte del gas que entrava a Ucraïna directament des de Rússia buscant maneres per a reimportar-lo a un preu força inferior a través de vies alternatives des de Polònia, Hongria i Eslovàquia. Gràcies a l’acord del passat 17 de desembre, a partir d’ara Ucraïna passarà a pagar 268,5$ per mil metres cúbics (una rebaixa del 33% respecte del preu anterior), amb la implantació d’un sistema de preus que s’anirà renovant cada quatre mesos mitjançant negociacions entre Gapzom i Naftogaz (l’empresa gasística estatal ucraïnesa), i el qual és de preveure que sigui utilitzat com a element de pressió de Moscou sobre Kíev. Com a conseqüència d’aquest acord, a principis de gener el Ministre d’Energia ucraïnès Eduard Stavitsky va anunciar la fi de les (re)importacions de gas des de la UE, afirmant la seva intenció de tornar a importar el 100% del gas directament des de Rússia.

Moscou no només és un soci energètic clau per a Ucraïna, sinó també per a la pròpia Unió Europea. Rússia és el major exportador de gas natural del planeta (amb un 14,6% de les exportacions mundials de gas natural l’any 2012), essent la UE el major importador. Un 76% de les exportacions de gas naturals russes tenen com a destinació els països de la UE (sobretot Alemanya -24%- Itàlia,-11%-, Franca-6%- i el Regne Unit -6%-.) i es dona la circumstància que prop d’un 50% del total de comerç de gas natural entre Rússia i la UE passa pels gasoductes situats en territori ucraïnès. Tenint en compte que Rússia exporta al voltant del 34% del total d’importacions de gas natural que es consumeix a la UE (un 25% del seu consum total), aproximadament un 17% del total de les importacions de gas de la UE creua Ucraïna.

ukr11*Origen de les importacions europees de gas (any 2007)

Com a conseqüència d’aquest gran volum de trànsit, en aquests moments al voltant d’un 5% del comerç internacional de gas natural travessa el sistema de gasoductes que travessen Ucraïna en la seva ruta est-oest. Per a Rússia, uns forts vincles amb Ucraïna signifiquen assegurar aquest subministrament cap a Europa, tan fonamental per a l’economia russa. La importància relativa de les exportacions d’hidrocarburs sobre el total d’exportacions russes va passar del 63% el 2009 al 70,3% el 2012, equivalent ni més ni menys al 18,2% del total del PIB rus, el que dona una idea de la dependència que pateix Rússia en aquest aspecte. Una dependència que tenint en compte les necessitats energètiques de la UE es converteix en mútua, i en la qual el trànsit a través d’Ucraïna juga un paper clau.

ukr22

*Xarxa de gasoductes entre la UE i Rússia

Conscients d’aquesta excessiva dependència del trànsit de gas a través d’Ucraïna, des de fa uns anys tant russos com europeus s’han afanyat a dissenyar rutes de transport alternatives tant pel Bàltic com pel Mar Negre, dibuixant una mena de bypass que eviti els gasoductes ucraïnesos i en lliuri tant productors russos com consumidors europeus de la seva inestabilitat interna. La construcció del gasoducte Nord Stream, finalitzat el 2011 i el qual ha reduït el volum de trànsit per Ucraïna del 80% al 50% actual, i la posada en funcionament del South Stream el 2015 són projectes que van en aquesta direcció.

ukr33

*Traçat dels gasoductes Nord Stream i South Stream

Mitjançant la construcció d’aquestes caríssimes infraestructures de transport que sobrepassen amb escreix la seva capacitat de producció anual, Moscou (a través de Gazprom) busca potenciar el seu paper com a soci energètic principal de la UE davant de l’aposta de Brussel·les per subministradors alternatius que redueixin la importància de les importacions russes, com ara Noruega, Algèria o Qatar. Al Kremlin també veuen amb recel projectes com el gasoducte TAP, amb el qual la UE pretén obtenir gas del Mar Caspi sense passar per Rússia (ni per Ucraïna). A part de reduir la seva dependència energètica respecte del gas rus, amb la seva política la UE pretenen evitar patir les conseqüències d’episodis com les “guerres del gas” entre Kíev i Moscou de 2006 i 2009, i també obtenir una major capacitat de maniobra en les negociacions pel que fa als preus gràcies a la major diversificació de proveïdors.

Comerç exterior

Els seus 45 milions d’habitants i un PIB de 245 milers de milions d’euros (PPC) fan d’Ucraïna la segona economia més important entre les antigues repúbliques soviètiques, basada en gran mesura en les exportacions de ferro i acer, productes químics, cereals i maquinaria pesant. Rica en recursos naturals i amb una extensió que fa que sigui el segon país més gran del continent europeu després de Rússia, Ucraïna comparteix frontera amb quatre Estats membres de la UE. Per tots aquests motius, Kíev és un soci comercial molt atractiu per a Brussel·les. Es dóna la circumstància però que per a Moscou Ucraïna no només és un soci atractiu sinó també necessari i clau per a diverses de les seves indústries. Segons xifres de 2012, Rússia és la principal destinació de les exportacions ucraïneses amb un 25,6% del total, i Ucraïna és un proveïdor clau de productes per a l’economia russa (5,6% del total de les importacions, només pel darrera de la Xina i Alemanya). La importància d’Ucraïna com a soci comercial per al seu veí oriental es fa visible sobretot en sectors com ara el dels articles de ferro i acer (de la qual Ucraïna n’és un dels principals exportadors mundials) en el qual representa un 38% del total d’importacions russes. Per la seva banda, Rússia és l’origen de ni més ni menys que un 32% de les importacions d’Ucraïna, el que dona una idea del nivell d’interconnexió que existeix actualment entre ambdós països en l’àmbit comercial, i en el qual una part important forma part dels processos de fabricació compartida existents en sectors com ara l’aeronàutic o el militar.

ukr44*Principals destinacions de les exportacions ucraïneses

ukr55

*Principals orígens de les importacions ucraïneses

Tot i que la UE és un mercat molt més gran i ric que la zona comercial a la qual Ucraïna està acostumada, en integrar-se en un espai de lliure comerç com el que proposava l’Acord d’Associació la major part de les exportacions ucraïneses patirien com a conseqüència de la major qualitat dels productes fabricats a la UE. Ara com ara, els productes ucraïnesos són simplement molt més competitius (i necessaris) al mercat rus i post soviètic que al de la UE. Més d’un 40% dels productes ucraïnesos exportats tenen com a destinació els països de la CEI (Comunitat d’Estats Independents, organització internacional que agrupa totes les antigues repúbliques soviètiques a excepció de Geòrgia i els països Bàltics), mentre que els productes exportats cap a la UE amb prou feines arriben al 30%. Els altres dos grans destinataris són Egipte i Turquia.

En tant que membres de la CEI, Rússia i Ucraïna formen part d’una zona de comerç en la qual el nivell d’aranzels és forca reduït. Durant el darrer any, tant Vladimir Putin com membres del govern rus van advertir en diverses ocasions que l’entrada d’Ucraïna en una zona de lliure comerç comportaria una entrada massiva de productes europeus al mercat rus, afectant la competitivitat interna de la producció nacional, amb el que Rússia es veuria segons ells obligada a aplicar aranzels més elevats per als productes importats d’Ucraïna. De les paraules es va passar als fets, i a mesura que s’acostava la data prevista per a la signatura de l’Acord d’Associació entre Kíev i Brussel·les, Rússia va anar modificar les seves regulacions comercials pel que fa a les importacions des d’Ucraïna (sobretot a partir de l’agost de 2013), una política que durant el transcurs de 2013 va provocar una caiguda de 1.4 milers de milions de dòlars en les exportacions ucraïneses cap a Rússia.

El nivell de dependència de l’economia ucraïnesa respecte de la russa és similar en importància relativa al que existeix actualment als països de l’Europa Central (Eslovàquia, Polònia, la República Txeca i Hongria) respecte d’Alemanya, la qual s’ha incrementat substancialment des de l’entrada d’aquests a la UE. A diferència dels països del grup Visegrad (Europa Central), on en bona part dels casos són empreses controlades total o parcialment des d’Alemanya les que controlen la producció nacional (existeixen ni més ni menys que 7000 companyies amb capital alemany operant a Hongria, un país que amb prou feines arriba als 10 milions d’habitants), en el cas d’Ucraïna la importància relativa de la producció feta per les empreses nacionals dirigides des del mateix país és molt superior, tractant-se normalment de grans conglomerats industrials com ara Metinvest. Amb algunes excepcions (sobretot durant la presidència de Viktor Yushchenko entre 2005 i 2010), fins ara la política dels respectius governs ucraïnesos ha estat bastant restrictiva pel que fa a l’entrada de capital estranger al país, sobretot amb l’objectiu de protegir els interessos dels oligarques, els quals dominen totalment el panorama industrial ucraïnès.

ukr66

*Dades de l’International Trade Center

En aquest sentit, amb la signatura de l’Acord d’Associació un dels objectius principal de Brussel·les era contribuir a canviar la inclinació comercial ucraïnesa de l’est cap a l’oest, en perjudici de Rússia i en benefici sobretot del capital alemany, el més present i actiu als antics Estats satèl·lit de l’URSS a l’Europa Central. Pel que fa a la Unió Duanera impulsada per Rússia, Vladimir Putin probablement és conscient que la incorporació d’Ucraïna a aquesta és una possibilitat totalment descartable donat el fort rebuig que Rússia genera entre bona part de la població occidental del país. En aquest sentit, el seu objectiu no és altre que aturar la integració d’Ucraïna en l’espai econòmic europeu a fi de mantenir un statu quo actual en el que Kíev oficialment es manté en terra de ningú i manté una diplomàcia “multi-vector”, però que de facto depèn fortament de Rússia sobretot en els sectors energètic i comercial.

Dependència financera

La situació financera d’Ucraïna a curt termini és una bomba de rellotgeria. El govern ucraïnès té necessitats de finançament urgents, i durant els 18 mesos vinents ha de fer front a més de 17 mil milions de dòlars en concepte de factures pel gas i pagaments de deute. Incloent el sector privat, Ucraïna afronta pagaments de deute per valor de més de 60 milers de milions de dòlars durant els 12 mesos vinents, prop d’un terç del seu PIB nominal. Amb una divisa (la grivna) que durant els darrers mesos ja s’ha devaluat un 10,6% (arribant fins als 11,6 grivnes per euro, uns nivells que no es veien des de la crisi financera de 2008), les perspectives són encara més negatives. D’haver-se signat, l’Acord d’Associació havia de venir acompanyat d’un crèdit del FMI per ajudar Ucraïna a fer front als venciments del deute, el qual tenia com a condició l’aplicació de dures reformes internes sobretot pel que fa al mercat laboral i al control del deute públic. Amb la negativa d’última hora a signar l’Acord d’Associació i la vista posada en les eleccions presidencials de 2015, l’única alternativa possible per a Víktor Yanukovitx era negociar un crèdit d’emergència amb Rússia, acordat el passat 17 de desembre i el qual va ser finalment de 15 mil milions de dòlars, una operació mitjançant la qual Moscou reforça encara més el seu paper com a banquer del govern ucraïnès.

Altres factors

A la dependència d’Ucraïna respecte Rússia pel que fa a comerç, energia i deute se li sumen, d’una banda, els vincles militars entre els dos països, els quals tenen el seu màxim exponent en la presència de la base de la flota russa del Mar Negre al port de Sebastòpol (Crimea), amb un contracte de lloguer que l’any 2010 va ser renovat fins al 2044. De l’altra, cal recordar també els vincles que bona part de la població oriental i meridional d’Ucraïna (sobretot a zones com ara Crimea, Donetsk o Odessa) tenen amb el veí oriental, amb minories russes que ronden entre el 17,6 i el 58% en funció de la regió, a part d’una població ucraïnesa ètnica que en aquelles regions utilitza majoritàriament el rus en la seva vida diària i que en els àmbits afectiu, cultural i informatiu segueix en bona mesura connectada al món rus. Per últim, el simbolisme que Ucraïna té per a Rússia com a “bressol” de la nació russa (Kíev va ser la capital i centre del primer estat rus-eslau oriental) també juga el seu paper. Per a alguns russos (i sobretot per al Kremlin) Ucraïna és un territori sobre el qual Moscou té un dret de control i influència legítim basat en la història, i part de la seva política envers aquest país es basa en aquesta interpretació imperialista, sobretot en un moment en el qual Rússia comença a ressorgir com a potencia amb aspiracions de jugar un paper important en el nou ordre mundial multipolar, intentant reconstruir el seu espai de influència econòmica i política (sobretot en l’esfera post-soviètica) amb iniciatives com ara la Unió Eurasiàtica o la Organització del Tractat de Seguretat Col.lectiva.

Perspectives

Tots els factors esmentats serveixen per descriure la importància estratègica i simbòlica que Ucraïna té per al Kremlin. És precisament la importància d’Ucraïna per a Moscou la que explica en bona mesura l’interès de la UE i els EUA en arrancar-la de la seva òrbita, basant la seva aposta en el suport que tenen a l’oest del país i la hostilitat que inspira Rússia en aquelles regions, sense tenir massa en compte les conseqüències que un canvi d’orientació tan brusc podria comportar a escala interna per als ucraïnesos i per a la seva economia. Ni Brussel·les ni  Washington semblen molt preocupats tampoc per la complexitat ètnica d’Ucraïna i la seva històrica divisió, en un context en el qual qualsevol moviment polític sobtat pot comportar conseqüències imprevisibles, com s’ha demostrat durant les darreres setmanes. Per evitar el risc de trencament (i per intentar obtenir concessions tant de la UE com a Rússia) i més enllà de la retòrica europeista d’alguns sectors, des de la seva independència el 1991 els successius governs ucraïnesos han portat a terme una política exterior en gran mesura pragmàtica i multi-vector. Una política que durant els darrers anys ha vingut condicionada pel renovat interès de la UE a estrènyer llaços econòmics i comercials amb els seus veïns orientals mitjançant l’anomenat Eastern Partnership, una iniciativa llançada el 2009 a proposta dels Ministres d’Afers Extrangers polonès (Radoslaw Sikorski) i suec (Carl Bildt), coneguts pels seus posicionaments hostils amb Rússia. En aquest sentit, l’Eastern Partnership sembla una iniciativa feta ad hoc per a fer front a la possibilitat d’expansió de la Unió Duanera cap a antigues repúbliques soviètiques com ara Moldàvia, Ucraïna, Geòrgia o l’Azerbaidjan, mirant a la vegada d’estendre l’esfera d’influència de la UE a l’Europa Oriental i el Caucas Sud. Pel seu PIB, població i importància estratègica Ucraïna és el premi gros, i és per això que tant europeus com russos estan fent tots els esforços possibles per seduir (o forçar) Kíev, aspirant uns a canviar l’statu quo actual i els altres a mantenir-lo tal com està.

La situació de greu crisi política travessa el país actualment és vista per la UE i els EUA com una oportunitat per forçar un canvi de president i d’orientació geopolítica a Ucraïna, com ho demostren unes gravacions telefòniques interceptades entre alts mandataris tant europeus com americans en les que dibuixen quina hauria de ser la composició del futur govern ucraïnès després d’unes hipotètiques eleccions. Mentre això no es produeixi, de moment l’acord del passat 17 de desembre es pot considerar com una victòria momentània per a Moscou, mantenint el pols i deixant clar que arribarà fins on faci falta amb tal de no perdre un soci tan important pels seus interessos. La guerra entre Rússia i occident pel control d’Ucraïna continua.

Article publicat originàriament al Cercle Gerrymandering

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s