Erdogan: la caiguda del Sultà?

Article de Mario Ríos per a Eurasiacat

Durant els darrers mesos, Ucraïna està centrant bona part de l’atenció mediàtica en l’àmbit internacional. Una mica més al sud però, Turquia -la principal potència del mediterrani oriental- està vivint també un seguit d’esdeveniments transcendentals, que tot i ser menys greus poden tenir com a resultat canvis molt importants per al país. Aquests fets -iniciats amb les revoltes populars de la Plaça Taksim del Maig i Juny de 2013- així com les seves conseqüències -repressió policial, tancament de webs, increment del control social per part de l’aparell de l’Estat, etc.- són l’objecte d’anàlisi d’aquest article. En ell,  abordarem en primer en primer lloc l’evolució històrica de Turquia durant les darreres dècades, i seguidament realitzarem una radiografia dels fets d’aquest estiu i de les conseqüències que aquests han tingut i poden tenir pel que fa al futur immediat al país, posant especial èmfasi en analitzar el paper que ha jugat la persona que des de l’any 2003 controla el panorama polític al país: el primer ministre Recep Tayyip Erdogan.

Breu context històric, econòmic i polític         

Des de fa segles, el Mediterrani Oriental ha estat dominat pel poder que ha governat sobre la ciutat d’Istanbul. Ja fos anomenada Bizanci pels grecs, Constantinoble durant l’Imperi Roma d’Orient o sota la seva denominació actual -Istanbul- des que els otomans van fer-se amb ella el 1453, el posseïdor de la ”perla del Bòsfor” ha estat el poder hegemònic en aquesta regió del món. La Turquia contemporània, nascuda amb l’esfondrament de l’Imperi Otomà i la revolució laica d’Atatürk, també és un actor principal en el mapa geopolític de el vessant oriental del Mare Nostrum, jugant un paper clau en temes tan importants i espinosos com el sagnant conflicte sirià o les converses de pau entre Palestina i Israel, i actuant també sovint com a pont entre Europa i Àsia.

Pel que fa al seu ascens i consolidació com a potència regional, hi ha dos factors principals que expliquen la importància adquirida per Turquia durant les darreres dècades: d’una banda, la seva adhesió a l’OTAN al 1952 i les bones relacions amb els EUA durant la Guerra Freda, intentant potenciar Washington el paper de Turquia com a “tap” de l’URSS a la regió; de l’altra, la seva potència demogràfica (més de 80 milions d’habitants) i la prosperitat econòmica assolida en els darrers anys sota el mandat d’Erdogan. Paral·lelament, la seva participació en conflictes com el d’Afganistan durant els 80, les seves relacions amb la UE o la instal·lació de bases nord-americanes al seu territori, li van conferir un estatus d’aliada d’Occident a la regió que va posar els fonaments per al seu poder a la zona. Durant els mandats d’Erdogan, fets com ara el suport a la iniciativa d’Aliança de Civilitzacions de l’expresident espanyol Rodríguez Zapatero, el refredament de les enemistats històriques amb Grècia i Armènia, la recerca d’una solució per a la divisió de Xipre, l’oposició a la Guerra d’Iraq -debilitant les seves relacions amb els EUA- i a Israel -per la matança de la flota d’ajut humanitari a Gaza el 2010- han fet que Turquia consolidés el seu paper com a actor clau a l’Orient Mitjà, incrementant la seva capacitat d’influir en l’agenda política de la zona.

Paral·lelament, des de l’arribada al poder d’Erdogan i del seu partit islamista moderat, Justícia i Desenvolupament, Turquia ha assolit uns nivells de creixement econòmic i de benestar social sense precedents en la seva història. Les reformes aplicades pel govern en matèria econòmica, la disciplina fiscal pressupostaria, les polítiques monetàries per part del Banc Central de Turquia que han potenciat l’augment de les exportacions i del comerç exterior, i l’aprovació de mesures per a convertir el país en un destí atractiu per a inversions estrangeres, han fet que el PIB del país s’hagi incrementat una mitjana del 6% anual durant la darrera dècada, que la inflació s’hagi estabilitzat en un 5% i que la renda per càpita hagi pujat de 3.500 dòlars el 2001 a 10.500 en l’actualitat. Aquest creixement ha convertit Turquia en la 17a economia mundial, amb un PIB valorat en 800 bilions de dòlars el 2012. Tot això s’ha produit en un clima de certa estabilitat política i institucional (a banda del conflicte kurd) basada en onze anys de govern amb majoria absoluta. Tenint en compte els esdeveniments dels darrers mesos però, tot sembla indicar que la bassa d’oli que fins fa poc era Turquia va donant pas poc a poc en un estanc d’aigües tèrboles.

Els fets de la Plaça Taksim: causes i conseqüències

A finals de Maig de l’any passat, una reforma urbanística orientada a remodelar el Parc Gezi -una zona verda al bell mig d’Istanbul situada al costat de la plaça Taksim- per construir un centre comercial va provocar una sèrie de protestes i mobilitzacions, convertint-se poc a poc en l’espurna d’un moviment ciutadà que, durant més de 10 dies, va manifestar-se no únicament contra aquesta reforma urbanística, sinó també contra el mateix govern d’Erdogan pel seu despotisme al no paralitzar les obres davant de la reacció popular i també com a reacció a les seves reformes per a impulsar una major islamització de la societat turca. Arran d’aquest enfrontament provocat per la reacció popular contra Erdogan, Turquia ha entrat en una espiral de conflictivitat que pren forma de dues maneres:

La primera és el trencament d’aquesta certa “pau social” en la que vivia immers el país (a banda del conflicte kurd). La prosperitat i les millores econòmiques que el país ha experimentat en l’ultima dècada i una certa moderació del Partit Justícia i Desenvolupament d’Erdogan havien estat fins fa poc els principals fonaments de la relativa estabilitat política que vivia el país dels sultans. En aquest sentit, el descens d’aquest creixement econòmic en els darrers temps i la deriva despòtica del primer ministre en relació a la gestió de les mobilitzacions populars a Taksim han fet que aquesta sensació de calma i tranquil·litat s’hagi vist truncades. Les protestes van esperonar a l’oposició, que tot i les seves diferències va començar a articular-se al carrer, a les institucions, i sobretot a les xarxes socials: Twitter, Facebook, Youtube, diversos blogs i pàgines webs vàries van ser la veu dels manifestants de Taksim, escampant les seves demandes al llarg i ample del país, i s’han convertit en un canal per mobilitzar tots aquells sectors contraris a Erdogan.  Són aquestes mateixes eines 2.0 les que estan destapant i fent difusió dels recents casos de corrupció que afecten el govern turc: diversos ministres, alts càrrecs del govern, familiars i fins i tot, el propi primer ministre s’han vist esquitxats per diversos casos de corrupció filtrats darrerament, uns casos que tenen com a comú denominador el tràfic d’influències en contractes públics en favor d’inversors, constructors i banquers, i la utilització arbitraria dels aparells de l’Estat en benefici de determinades persones. La revelació pública d’aquests escàndols, en el context  d’una creixent lluita de poder dins del partit Justícia i Desenvolupament, han fet sortir la gent al carrer a moltes ciutats del país, i tot i les dimissions d’alguns dels responsables implicats, els canvis en el si del govern, i la negativa d’Erdogan a acceptar la seva implicació, ha provocat una greu crisi en el govern turc, despertant l’oposició política turca i a l’opinió pública turca del “somni dels justos” en la que es trobava.

Si la primera mostra d’aquesta conflictivitat ha estat l’acció -és a dir els fets que l’han provocat- la segona és la reacció o la manera com el primer ministre està gestionant aquesta crisi.  Erdogan ha triat fonamentalment tres maneres per enfrontar-se a les mobilitzacions populars, a l’enfortiment de l’oposició, i als casos de corrupció que l’esquitxen, i cap de les tres inclouen la dimissió o l’assumpció de responsabilitats.

En primer lloc, Erdogan ha impulsat una sèrie de mesures que atempten contra la llibertat d’expressió. El parlament turc, on Erdogan té majoria absoluta, està elaborant dues lleis de gran importància per al funcionament de l’Estat de dret turc, i en conseqüència per a la mateixa democràcia turca en si. La primera de les mesures està relacionada amb el tancament de pàgines web. En aquest sentit, el govern ha impulsat una llei que permet a un jutge tancar una pàgina web en menys de 24h i sense judici previ. A més, Erdogan també es planteja prohibir la utilització a Turquia de Facebook i Youtube, dos dels canals de comunicació online més importants en l’actualitat a Turquia. Aquestes dues mesures han provocat la reacció de l’oposició i d’alguns organismes de l’Estat que ja s´havien activat d’ençà de la sortida a la llum dels escàndols de corrupció.

La resposta d’Erdogan davant d’aquesta reacció política i institucional ha generat la segona “línia d’actuació” del primer ministre turc per afrontar els fets dels darrers mesos. Aquest nou front obert s’ha basat sobretot en purgar tots aquells càrrecs públics que en el transcurs de la crisi s’han mostrat crítics amb ell: policies, fiscals i generals han estat acomiadats o destituïts de les seves funcions.

Per últim, el govern d’Erdogan està tramitant un projecte de llei que vol posar la judicatura -la mateixa que ha d’investigar els casos de corrupció que afecten al seu govern- sota control directe de poder executiu -en concret del Ministre de Justícia- el qual tindrà capacitat per a reestructurar la composició del Consell Suprem de Jutges i Fiscals de Turquia, atorgant-li la potestat d’exercir un gran control sobre el funcionament d’aquest.

Conclusions

Turquia ha viscut uns anys de gran creixement econòmic i millora en les condicions de vida generals de la població. A l’hora, i gràcies en part a la seva creixent predominança econòmica a la regió, el govern d’Erdogan -un cop fracassats els seus intents d’adhesió a la Unió Europea- va decidir marcar perfil propi i va mirar d’assumir el rol que històricament havia jugat l’Imperi Otomà -el seu Estat antecessor- com a potència regional. Aquest lideratge regional impulsat per Erdogan podria tenir el seus dies comptats. La deriva autoritària del govern turc, visible en la repressió policial durant les mobilitzacions populars per a la defensa del Parc Gezi, la persecució de la llibertat d’expressió i de premsa al clausurar webs i intentar prohibir l’ús de les xarxes socials, la purga d’aquells càrrecs militars, judicials i policials que són crítics a la seva deriva despòtica, i la corrupció que esquitxa a la família d’Erdogan i els membres més propers del seu govern, estan portant el primer ministre a uns nivells de popularitat mínims des que va arribar al poder el 2003, i a un qüestionament sense precedents de la seva gestió quan només falta prop d’un any per a les properes eleccions legislatives. En aquest sentit, les eleccions de 2015 es presenten precisament com una oportunitat per a que els turcs decideixin si les millores econòmiques que ha viscut el país representen un xec en blanc que Erdogan es pot cobrar amb un increment de la repressió, les pràctiques autoritàries, el nepotisme, i la corrupció, o si pel contrari ha arribat l’hora de “fer net”. Les urnes ens ho diran. Estarem atents.


Mario Ríos és politòleg per la UB (millor expedient de 2013) i ha treballat com a becari al Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya.

Advertisements

One thought on “Erdogan: la caiguda del Sultà?

  1. Retroenllaç: Erdogan: la caiguda del sultà? | Extramurs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s