Putin i els EUA: crònica d’un enfrontament anunciat

Les relacions internacionals són una realitat dinàmica i extremadament complexa, en la que els diferents actors són cada cop més dependents els uns dels altres i de les seves respectives accions. Aquesta complexitat (la qual afecta també les qüestions de seguretat i defensa) sovint en dificulta la seva comprensió, més encara quan, com succeeix avui en dia, primen les anàlisis parcials i sovint interessades. En aquest sentit, el que està passant durant aquestes setmanes en relació al conflicte a Ucraïna no és un fet aïllat. Els esdeveniments dels darrers anys mostren un increment progressiu de l’hostilitat entre Rússia d’una banda i els EUA i la UE de l’atra, amb unes relacions que tot i l’intent de “reset” que va tenir lloc el 2009 s’han anat deteriorant cada cop més, fins a arribar al punt de màxima tensió que vivim en aquests moments.

Com s’ha arribat fins aquí?


Per abordar la qüestió, en primer lloc es fa necessari fer un exercici de recapitulació històrica sobre les relacions entre uns i altres -sobretot en qüestions de seguretat- des de la fi de la Guerra Freda i en especial a partir de l’any 2000. En aquest, sentit, un bon punt de partida és 
l’article de l’exambaixador nord-americà a l’URSS entre 1987 i 1991 Jack F. Matlock Jr, publicat al Washington Post la setmana passada, en el que enumera alguns factors claus per entendre l’actitud de Rússia en el context de la crisi actual a Ucraïna.

Tal com apunta l’article, i tot i que avui en dia pugui semblar ciència-ficció, el fet és que en el moment de la seva investidura com a president a principis de 2000 Putin va adoptar una línia en política exterior que buscava fomentar el paper de Rússia com a aliat d’occident. En conseqüència, el president rus va ser el primer líder mundial en oferir suport a Washington en la seva lluita antiterrorista arran dels atemptats de l’11-S, proporcionant informació sobre infraestructura, localització de terroristes i bases logístiques i d’entrenaments a l’Afganistan, i oferint també l’ús dels espais aeris de Rússia i dels països centreasiàtics per als avions de l’OTAN. Al mateix temps, Rússia va obrir les portes a l’ús de bases militars a l’Àsia Central per forces dels Estats Units, essent la de Manas al Kirguizistan la més important de totes elles. Paral·lelament, Putin va decidir tancar les bases russes a Cuba i al Vietnam, dues reminiscències de la Guerra Freda. Més recentment, en un nou acord l’any 2008 Moscou va obrir les portes del territori rus al transport de càrrega no militar de l’OTAN, a fi de facilitar l’arribada de subministraments per a la missió de la ISAF a l’Afganistan.

Tot i aquesta disposició a cooperar amb els EUA i l’OTAN, el cert és que de bon principi Moscou es va anar trobant amb una sèrie de gestos poc amistosos que deixaven entreveure que occident no comptava amb Rússia com a soci estratègic fiable, uns fets que segons Moscou han anat dinamitat les relacions entre Rússia i els EUA, sobretot en l’àmbit de la seguretat.

En primer lloc, l’expansió de l’OTAN a l’Europa Central i de l’Est (amb la inclusió de nou nous membres entre 2004 i el 2009) va ser interpretada pel Kremlin com un reforçament dels instruments d”unilateralitat col·lectiva” i de la “mentalitat de bloc”, fruit d’una estratègia per imposar “noves línies divisòries i murs dins Europa”. Aquesta inclusió d’antics membres del Pacte de Varsòvia a l’OTAN fins a arribar a les fronteres amb Rússia va trencar un dels compromisos fets a Gorbatxovcom a condició perquè l’URSS acceptés la reunificació d’Alemània.

En segon lloc, segons Moscou la qüestió més delicada és el desplegament de l’escut antimíssils de l’OTAN en territori europeu, una tercera àrea de posició del sistema nord-americà de defensa antimíssils (juntament amb les dues que ja existeixen a Califòrnia i Alaska), el qual estarà completament operatiu el 2018 i que compta amb bases operatives a Polònia, Romania, Turquia i Espanya. La construcció d’aquest sofisticadíssim sistema es produeix gràcies a la retirada unilateral de Washington del Tractat sobre Míssils Anti-balístics el 2002 (firmat el 1972 entre soviètics i nord-americans, essent una de les peces claus de l’anomenada “distensió”) obrint les portes per a una proliferació de sistemes antimíssils a escala global, i també al continent europeu. El govern dels EUA (tant durant l’administració Bush com amb Obama com a president) argumenta que l’objectiu de l’escut és neutralitzar una hipotètica amenaça provinent de l’Iran. Tenint en compte que els míssils iranians tenen un abast màxim de 1600-1700km, aquest perill és força qüestionable, un fet que per a Moscou indica que l’objectiu de l’escut no és altre que neutralitzar la capacitat ofensiva dels míssils russos. Aquesta hipòtesis es reforça tenint en compte la negativa del govern dels EUA davant totes les propostes de col·laboració fetes per Rússia en matèria de defensa antimíssils, incloent-hi la de construir un sistema compartit de defensa antibal·lística. Com a resposta, entre altres mesures Rússia ha desplegat durant els darrers anys un nombre indeterminat de míssils Iskander a l’enclau de Kalininigrad, de manera que la base polonesa d’interceptors SM-3 queda dins el seu abast.

En tercer lloc, durant els darrers anys el Kremlin ha vingut denunciant el que considera com a episodis d’ús unilateral de la força sense autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides. En concret, es refereix a episodis com ara els bombardejos de l’OTAN contra Iugoslàvia el 1999, la intervenció a l’Iraq el 2003 o la de Líbia el 2011 (la qual tot i estar recolzada per la resolució 1973 del C. de Seguretat va anar molt més enllà de la imposició d’una No-Fly Zone, convertint-se en una intervenció militar a gran escala des de mar i aire que en última instància va provocar la caiguda de Gaddafi). El govern rus veu aquestes intervencions amb preocupació, entenent que afecten l’estabilitat i la seguretat regional i inclús global, enfortint les amenaces terroristes i l’extremisme religiós sobretot en el context d’un ja de per si inestable Orient Mitjà, una zona molt propera a la frontera russa del Caucas.

En la mateixa direcció, tot i les múltiples ofertes fetes per Rússia per a establir una col·laboració d’igual a igual entre l’OTAN i la OTSC (organització político-militar que agrupa a Rússia, Armènia, Bielorússia, Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan), l’OTAN sempre s’ha negat en rotund i ha preferit signar acords amb els seus membres de manera individualitzada, intentant minimitzar el paper d’aquesta organització. Moscou percep aquesta actitud com un menyspreu al seu paper com a actor principal en afers de seguretat a l’antiga òrbita soviètica.

Totes aquestes qüestions han estat presents en diversos discursos i intervencions dels dirigents russos des de fa prop d’una dècada, sobretot per part del Ministre d’Exteriors Sergey Lavrov, de l’expresident Dmitry Medvedev, i com no, del mateix Vladimir Putin. En aquest sentit, la històrica intervenció de Putin a la Conferència de Seguretat de Munic de 2007 va marcar un abans i un després. En aquella ocasió, per primera vegada el president rus va formular crítiques obertes i molt contundents al paper dels EUA i de l’OTAN com a màxims responsables de crear un clima internacional en el qual, segons les seves paraules, ningú pot sentir-se segur. Uns arguments que des de 2010 estan inclosos en ladoctrina de seguretat de la Federació Russa.

Els EUA, Putin i l’estructuralisme de K. Waltz


L’actitud de Vladimir Putin davant el paper jugat pels EUA i els seus aliats durant les darreres dues dècades es correspon en gran mesura amb els principis formulats per la teoria estructuralista de Kenneth Waltz -un dels autors més influents en l’àmbit de les relacions internacionals durant la segona meitat del s.XX-, sobretot en l’obra 
Theory of International Politics de 1979. Segons Waltz, les relacions internacionals entre els Estats són en general anàrquiques, i a falta d’una estructura de poder jeràrquic és precisament el comportament i la manera d’actuar de la principal o principals potències globals –i la manera en la qual aquestes es relacionen entre si- les que determinen el tipus d’estructura global que predomina en cada època -definint-se així les característiques de l’ordre mundial- la qual actua a la vegada com a força constrenyent sobre les diferents unitats -els Estats-, imposant-se la “racionalitat” dels competidors més poderosos.

Amb l’esfondrament de l’URSS i la profunda crisi política i econòmica que va travessar Rússia durant els 90 i la fi d’una estructura internacional marcada per la bipolaritat, l’única superpotència activa i operativa que va quedar en acció van ser els EUA, i la desaparició del Pacte de Varsòvia va deixar l’OTAN com a única aliança militar internacional. Tot i les crides a la cooperació i al manteniment de la seguretat internacional, el cert és que amb freqüència tan Bill Clinton com George W. Bush van actuar deixant clar que el “nou ordre mundial” sorgit de la fi de la Guerra Freda es basava en projectar els interessos d’occident arreu del planeta, amb independència que això a vegades impliqués violacions selectives de la legalitat internacional. En conseqüència, es va perdre una oportunitat històrica de consolidar un sistema que reforcés el paper del Consell de Seguretat de Nacions Unides com a garant de la seguretat i estabilitat globals.

Per la seva banda, Rússia va partir d’una posició molt debilitada, i després del desastre dels anys 90 (en el que inclús va perdre de facto el control d’alguns territoris com Txetxènia), un dels primers objectius de Vladimir Putin amb la seva arribada a la presidència el 2000 va ser reconstruir l’Estat rus. Tot i la seva predisposició inicial a mantenir una relació de cordialitat i cooperació amb occident (el més sensat per part seva donat que ja no estava en condicions de competir), els gestos poc amistosos amb els que es va anar trobant van fer que progressivament adoptés una posició cada cop més poc amistosa envers els EUA. Això, sumat a un cert reforçament de la seva posició de força econòmica (gràcies a una dècada i mitja de gran creixement del PIB, sobretot degut a l’increment de les exportacions i dels preus dels hidrocarburs), política (consolidació de la vertical del poder en l’àmbit intern) i militar (inici de la modernització de l’exercit i desenvolupament de noves armes bal·lístiques de gran abast, com els nous míssils Topol-M) van marcar un canvi d’orientació progressiu de Rússia en el panorama global. En aquest context, Putin també va anar assumint cada cop més la idea de l’ex-primer ministre rus Evgeny Primakov, segons la qual Rússia havia de ser un actor clau en una “aliança multipolar” per equilibrar el que a Moscou es percebien com a intents de construcció d’un “món unipolar”. La creació dels BRICS o de l’Organització de Cooperació de Shanghai no deixen de ser iniciatives que van en aquesta direcció.

En aquest context de deteriorament progressiu de les relacions i pèrdua de la confiança mútua, la independència de Kosovo l’any 2008 va marcar per a Rússia un precedent clau amb un missatge de fons: les potències poden impulsar i recolzar canvis territorials en tercers països en funció dels seus interessos estratègics. Kosovo va declarar la seva independència a principis d’any, i només uns mesos després va esclatar la guerra russo-georgiana (iniciada per un atac de tropes georgianes a la ciutat de Tskhinvali, capital d’Ossètia del Sud), com a resultat de la qual el govern de Tbilisi va perdre definitivament el control sobre les regions d’Ossètia del Sud i Absajia, passant Moscou a reconèixer la independència d’aquests dos territoris. Acció-reacció, i primer avís.

En el cas d’Ucraïna, país clau per a Rússia per motius econòmics, històrics i polítics, Moscou s’ha atrevit a anar molt més enllà. Yanukovitx va caure gràcies a un cop de força –desencadenat arran d’una matança l’autoria de la qual Kíev es nega a investigar– i a un procediment de impeachment clarament anticonstitucional -violant a la vegada l’acord del 21 de Febrer- amb la posterior nominació d’un govern de dubtosa legitimitat recolzat pels EUA i la UE. El conjunt d’irregularitats i ombres que ha caracteritzat el procés (sumat al paper jugat per les faccions d’extrema dreta i al suposat risc que segons Moscou pateixen les minories russes en aquesta situació) han estat utilitzats pel Kremlin com a argument per a ocupar militarment Crimea, organitzar un referèndum d’autodeterminació sense cap garantia internacional ni negociació prèvia amb Kíev, i annexionar-se unilateralment el territori. Acció-reacció, i seguim.

Tot i l’evident element retòric present en part de les crítiques de Rússia als EUA, la qüestió de fons que subjau no deixa de tenir un cert sentit: si vosaltres trenqueu les regles del joc, per què hauríem de seguir-les nosaltres? El resultat: un panorama regional (i global) cada cop més incert, en el que Nacions Unides ha quedat fora de combat, i on les violacions del dret internacional podrien convertir-se en una constant a mitjà termini.

I ara què?


Les derrotes són difícils de gestionar, però el realment complex és la gestió de les victòries. En aquest cas, l’actitud i el paper jugat pels EUA des de la caiguda de l’URSS en el panorama global i sobretot envers Rússia en certa manera recorda el patró de Versalles de 1919, en tant que el ”vencedor” s´ha comportat d’una manera que ha acabat per humiliar el ”vençut”. No és casualitat que, 
si el 1991 els estudis d’opinió mostraven que el 80% dels russos tenien una opinió favorable dels EUA, el 1999 gairebé el mateix percentatge en tingués una percepció negativa. Les conseqüències salten a la vista en forma d’increment del nacionalisme, de la forma autoritària de l’Estat rus, i en darrera instància, de les seves reaccions cada cop més agressives a les maniobres geopolítiques occidentals.

En aquest context, ara mateix l’autoritat moral dels EUA i de part dels seus aliats per acusar Rússia de saltar-se la legalitat internacional és més que discutible. Alguns es van creure la ”fi de la història” de Francis Fukuyama i van actuar en conseqüència, i la reacció de Putin –d’altra banda totalment reprovable – els ha agafat completament per sorpresa. Amb una UE dividida i uns EUA en els quals la majoria de l’opinió pública es decanta per una implicació menor en el conflicte ucraïnès,Moscou se sent fort i amb les mans lliures. L’anunci de l’annexió de Crimea va ser totalment inesperat, sobretot per anar en contra dels principis bàsics de la realpolitik que fins fa poc havien caracteritzat la política exterior de Putin. A partir d’aquí, la situació actual és extremadament preocupant no només pel que fa a la qüestió ucraïnesa (la solució de la qual passa probablement per una neutralitat a la finlandesa), sinó també per com la creixent hostilitat entre Rússia i occident pot afectar aquells afers que requereixen la cooperació entre totes les parts, sobretot el conflicte a Síria o les negociacions amb l’Iran. Els ponts no començaran a reconstruir-se fins que no s’hagi superat el punt de màxima tensió, i ara mateix es fa impossible saber si aquest punt ja s´ha creuat, o si el pitjor encara ha d’arribar.

Article publicat originàriament al Cercle Gerrymandering.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s