La “nova Ucraïna” i la seva construcció nacional

Molt ha plogut des que el passat 21 de novembre l’expresident Ianukóvitx anunciés la retirada d’Ucraïna de la signatura de l’Acord d’Associació amb la UE. Més enllà de la pugna geopolítica i del tomb que ha donat el país cap a occident des de llavors, a nivell de nation-building els esdeveniments dels últims mesos han estat el més transcendent que ha succeït a Ucraïna des de la seva independència el 1991, havent estat catalogat per alguns autors com “la fi del post-Sovietisme” en aquell país.

Amb l’excepció d’algunes regions de l’oest, des del seu naixement com a Estat independent, Ucraïna s’ha caracteritzat per comptar amb una identitat nacional feble, poc definida, una societat molt atomitzada i bastant variable a nivell identitari en funció de la regió. L’única llengua oficial a nivell estatal és l’ucraïnès però en el pla social el rus se segueix utilitzant tant o més, sobretot a les grans ciutats. A la pràctica, dins l’imaginari col.lectiu patri s’han seguit barrejant elements autòctons, russos i soviètics, fruit d’una història molt complexa, en un territori que en els últims 100 anys ha patit quatre canvis de fronteres i ha estat part -total o parcialment- de set Estats diferents.

En 23 anys d’història independent les autoritats del país no han estat capaces de construir un consens que defineixi quins símbols integren la nació ucraïnesa contemporània. La complexa realitat ètnica i cultural que caracteritza el país no ha acabat d’encaixar amb la narrativa històrica oficial. El que no ofèn a uns ofèn als altres, i els pocs passos que s’han donat en un sentit o altre han estat ràpidament derogats o han provocat reaccions de protesta dins i fora del parlament. Amb excepció de Svoboda o la desapareguda Nasha Ukraina, fins fa poc els principals partits polítics ucraïnesos intentaven passar de puntetes sobre el tema de la identitat nacional -a part de la retòrica electoralista de personatges com I. Timoixenko o O. Lyashko-, per tal de no perdre vots a cap de les ribes del riu Dneper (especialment a l’oriental). A la vegada, i més enllà de qüestions simbòliques, durant les dues últimes dècades la societat ucraïnesa s’ha caracteritzat en termes generals pel seu baix nivell de confiança interpersonal, per una important apatia i passivitat polítiques, i per una escassa o nul.la participació en organitzacions polítiques i socials, en el context d’un sistema polític extremadament corrupte amb el qual el nivell d’identificació de la població era bastant reduït.

Tot això ha volat pels aires, i el cert és que els esdeveniments dels últims vuit mesos han marcat un abans i un després, havent significat per a molts el naixement d’una “nova Ucraïna”. Arran de l’Euromaidan ha sorgit un microcosmos de nous símbols i herois, entre els quals destaca la “Centúria celestial” (Небесна сотня) nom commemoratiu que reben els manifestants -pacífics o armats- morts durant les protestes i els disturbis de principis d’any , i que fa referència sobretot als assassinats durant la matança del 21 de Febrer al carrer Institutska de Kíev, aparentment a mans de forces governamentals tot i que l’autoria segueix encara per determinar. Al llarg del país, a nombrosos carrers ja s’han donat canvis de noms, en moltes ocasions en perjudici de nomenclatura en honor a líders soviètics com Vladimir Lenin. Un altre element que ha entrat amb força en el nou imaginari col.lectiu és la idea Люстрація (“lustració”), la qual fa referència a la necessitat de “netejar” l’Estat i la societat de les pràctiques corruptes. D’altra banda, durant els últims mesos s’ha estès massivament l’ús dels colors blau i groc de la bandera ucraïnesa, així com l’himne nacional. També s’han normalitzat càntics i eslògans ultranacionalistes com “Glòria a Ucraïna! Glòria als herois! “,” Ucraïna, per damunt de tot!” O “Glòria a la nació! Mort als enemics! “, d’origen un tant fosc i que abans s’associaven exclusivament a l’Exèrcit Patriòtic Ucraïnès del col.laboracionista nazi Stephan Bandera.

L’annexió de Crimea, l’explosió del Donbass i el que molts consideren amenaça russa han causat un gran impacte social, generant-se un creixent rebuig a tot allò que tingui a veure amb Rússia i fins i tot la Unió Soviètica o el comunisme (de la mateixa manera que succeeix en països com Letònia, Estònia o Polònia). Aquests i molts altres aspectes estan servint per traçar una nova identitat nacional i comunitat política, amb incidència fonamentalment entre els joves i entre les poblacions del centre i l’oest del país. Malgrat que ni de bon tros tots els ucraïnesos es senten representats per aquesta amalgama d’elements identitaris nous i antics, les noves autoritats els han fet seus com a element legitimador.

Les dades parlen per si soles. Al març de 2013, el percentatge d’ucraïnesos que tenia una visió positiva de la URSS era del 41%, contra un 44%. En només un any, els nostàlgics han caigut fins al 33%, mentre que la visió negativa de la Unió Soviètica s’ha incrementat fins al 49%, amb una diferència que ha passat de 3 a 16 punts. En la mateixa línia, la percepció positiva de Rússia entre els ucraïnesos ha caigut del 85% al novembre de 2013 al 52% al maig d’enguany, una caiguda de 33 punts percentuals amb la que s’ha arribat al mínim històric, xifra que probablement hagi seguit caient després de l’escalada del conflicte al Donbass.

Des de mitjans de 2012 fins abril de 2014 també ha baixat la popularitat de personatges històrics que fan referència a la història compartida amb Rússia -Pere I el Gran ha passat del 59% al 40% i Iósif Stalin del 24% al 20%– mentre que el líder ultranacionalista Stephan Bandera ha incrementat la seva popularitat, passant del 22% al 31%.

Si la “Centúria celestial” són els “herois” de la “nova Ucraïna”, l’antiheroi té un nom i cognom clars: Vladimir Putin. L’odi creixent de molts ucraïnesos cap al president rus ha exercit d’element cohesionador, havent aflorat infinitat de càntics, lemes, cartells i marxandatge de tot tipus amb un tema comú: la crítica, burla o insult contra Putin. Les dades són en aquest cas encara més contundents, i si l’octubre de 2013 el president rus comptava amb un suport majoritari entre els ucraïnesos (47%, contra un 40% de rebuig), l’abril aquest havia caigut fins al 16%. Una tendència que s’ha donat fins i tot en la major part de les regions sud-orientals a excepció del Donbass, on la seva popularitat s’ha reforçat lleugerament.

UCR.jpg (1)Estudi realitzat pel Grup d’Estudis Sociològics “Rating” (Verd: visió positiva de Putin / Vermell: visió negativa / Gris: NS/NC)

L’Euromaidan és i ha estat en certa manera un procés accelerat de nation-building de baix a dalt. Els esdeveniments dels últims mesos han generat una explosió de la societat civil organitzada a Ucraïna (especialment al centre i l’oest del país), amb un notable enfortiment dels vincles col.lectius i del capital social. Paral.lelament, s’ha produït un procés de radicalització política de part de la societat, amb un increment del nacionalisme i de l’extremisme. Així ho mostra l’enquesta de l’Institut Internacional de Sociologia de Kíev realitzada a finals de juny segons la qual de realitzar-se eleccions parlamentàries les organitzacions radicals antirusses i d’extrema dreta obtindrien més del 30% dels vots. En un clima de màxima tensió interna i externa, aquesta revolució identitària s’ha produït de manera traumàtica, arrossegant el país a una espiral de “o amb mi o contra mi”. Episodis com la matança d’Odessa del 2 de Maig -en la qual al voltant de quaranta activistes prorusos van morir en un incendi ocasionat per una massa enfurismada de manifestants nacionalistes (molts d’ells d’extrema dreta)- o les agressions a membres del Partit Comunista ucraïnès i els assalts i incendis d’algunes de les seves seus són prova d’això. No es tracta doncs d’una persecució ètnica -com va passar durant la II GM a l’oest del país- sinó per inclinació política, en el context d’una construcció identitària molt polititzada que a la vegada ha estat promocionada a nivell intern per certs sectors oligàrquics. Però aquesta ja és una altra història…

Article publicat originàriament al blog Passim

Anuncis

3 thoughts on “La “nova Ucraïna” i la seva construcció nacional

  1. Desconeixia el fet que Ucraïna tingués una identitat nacional tan feble. Moltes coses sorprenen d’Armènia però una clarament és el sentit patriòtic que tenen tots els seus habitants per sobre de totes les diferències de classes i els polítics corruptes que els governen. Pensava que era un tret característic de les antigues repúbliques soviètiques.
    Creus que es pot generar aquest sentiment a base d’omplir el país de banderes, canviar els noms dels carrers i normalitzar eslògans nacionalistes?
    Que hagis acabat l’article dient: “Però aquesta ja és una altra història…” espero que vulgui dir que la desenvoluparàs pròximament.
    Com sempre, molt interessant i enriquidor llegir-te.
    Míriam @miriminor

    • Hola Míriam! Gràcies pel teu comentari 🙂

      Per història, antigues repúbliques soviètiques com Armènia o Geòrgia (ambdues havien estat regnes independents durant uns quants segles, sobretot la primera) tenen uns referents nacionals molt més marcats i definits que d’altres com Ucraïna, Moldàvia o les rep. centreasiàtiques, totes elles sense un Estat independent referent i anterior en la història que portés el mateix nom. Ucraïna té l’afegit que a part de ser periferia occidental de l’imperi rus (en qualsevol de les seves formes) és igual que Rússia una nació eslava oriental majoritariament ortodoxa (dividida en partiarcat de Kiev i Moscou) el que complica encara més les coses a l’hora de traçar la línia de on “acaba” la nació russa i on “comença” la ucraïnesa (en termes de referents simbòlics col.lectius). L’origen històric nacional reclamat tant pels acadèmics russos com els ucraïnesos és el mateix (el “Rus de Kiev”), i en aquest sentit segueix sense haver-hi consens sobre que pertany a qui. Per a molts russos (i per al Kremlin, i per a una porció significativa tot i que cada cop menor de la població ucraïnesa) ser ucraïnès no deixa de ser una altra manera de ser rus, un poble germà però sempre subordinat als designis del germà gran, units per “un destí comú i inseparable” (el discurs de Putin per justificar l’annexió de Crimea anava també en aquesta línia).

      El nou sentiment nacional a Ucraïna no s’ha generat a base d’omplir el carrer de banderes, més aviat diria que els carrers s’han omplert de banderes ucraïneses (i d’altres) perque una part important de la població s’ha fet seu els colors blau i groc i han volgut omplir-los de contingut, com a resposta i reacció davant d’un Estat extremadament corrupte i inoperant amb el qual no se sentien representats, i el qual entenien com un impediment per al seu desenvolupament col.lectiu. El problema és que tot aquest procés (fomentat també des d’occident i sobretot des de Polònia) ha trencat la “balança sociopolítica” que caracteritzava la Ucraïna post-soviètica, generant guanyadors i perdedors, i per això tot ha volat pels aires. Segons alguns estudis d’opinió la majoria de la gent del Donbass no se sent representada per aquesta “nova Ucraïna”, i la revolta militar que ha tingut lloc allà (a part del paper jugat per Moscou) no deixa de ser una reacció lògica als fets de Maidan i a aquesta nova construcció nacional que s’està imposant. I el mateix va passar amb Crimea. En “definir-se”, Ucraïna ha deixat de ser el que era, i no tothom se sent representat i part d’aquest nou projecte col.lectiu.

      • Bona tarda, Abel:

        Com basc, el meu català es una mica o molt pobre (perdó per les faltes ortogràfics i gramaticals)

        M’ha agradat el teu article, damunt de tot dos idees-força que has utilitzat: la manca de consens en torn a la “narrativa compartida de l’identitat ucraïnesa” (ser ucraïnés era percebuda de una manera no diferent, sino antagònica, a l’Est i al’Oest del pais) i el esdeveniment del banderisme com caracterìstica principal de la nova identitat nacional i política, bé al carrer, bé als “circles parlamentaris”, debut a la capacitat de l’influencia del banerism sob els partits nacionalistes moderats (el discurs frontalment anticomunista de Oleksandr Turxinov voltant “espero que mai mès haga grups comunistes a la Verkhovna Rada” es un example molt clar). Es una idea que he utilitzat menudament; es més jo parlo de que “havia dues nacions ucraïneses” (perquè nació no es tan sols cultura, llengua, territori i auto-identificació personal, pero també auto-identificación colectiva, quelcom que en Ucraïna no sucedia).

        Aleshores, este procès del Euromaidan ha sigut una ruptura o un salt qualitatiu, però es donaven amb anterioritat (ben cer, amb menys intensitat): Tiagnibok, Shkil, Parubiy i aquesta gent foren diputats a la Rada el 2004 durant la Revolució Taronja perque “moderats democràtics” com Iustxenko o Timoxenko van a fer coalicions amb aquests elements (un dels quals, Roman Zvaritx va a arribar a ser ministre). La “legitimació paulatina” (aleshrores que no massiva ni tan nítica com ara) va a començar baix Leonid Kuchma, quan va a reconoixer l’UPA com “tercera força”, no més como “col·laboracionista”. I Iustxenko va a fer un recoinexement pùblic a l’UPA la Diada de la Victoria del 2008 o 2009.

        Altra cosa que vol comentar es que paral·lel al procès de “deslegitimació” popular o “desmotivació” o “despopularització” de Vladimir Putin i/o Rússia; s’ha donat un procès de “desucraïnització” o “despopularizació” de l’identitat ucraïnesa al Donbass i a l’Est. En aquestes regions (al contrari que a Crimea, donde eran no “pro-russos”, pero “russos” la gent era ucraïnesa, d’una Ucraïna diferent a l’Oest, una Ucraïna germana de Rússia, una Ucraïna “soviètica”, pero ucraïnesa. Les primeres protestes a l’Est la gent enarbolava banderes ucraïneses i parlava de “Ucraïna federal”. Ara aquest no es da no mès, al gent no es sent ucraïnesa i no volen ni escoltar parlar de identitat ucraïnesa; quelcom que es també infleuncia de esdevenir el banderisme un element clau de l’identitat de la “Nova Ucraïna”.

        Gràcies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s