Xina: el despertar del drac

Sovint els principals esdeveniments internacionals es produeixen silenciosament. Així, sense fer soroll i sense ocupar grans portades, el passat mes d’octubre la Xina es va convertir en la primera economia mundial en termes de PIB (PPA), desbancant als EUA, que ocupava aquesta posició des de finals del segle XIX. No obstant això, i més enllà de la percepció generalitzada segons la qual l’ascens de la Xina s’està produint de manera pacífica -basant el seu creixent poder i influència exclusivament en instruments econòmics- el cert és que durant els darrers anys Beijing està duent a terme una política cada vegada més agressiva pel que fa a la defensa dels seus interessos territorials.

Des de 2012 al Mar de la Xina Meridional ha estat l’escenari d’un increment en les tensions entre la Xina i una part important dels seus veïns. Beijing reclama ni més ni menys que el 80% d’aquest, al qual segons diversos estudis es troben importants reserves de gas i petroli a més d’abundants recursos pesquers (representant un 35% del total de captures mundials el 2010). Països com Brunei, Malàisia, Filipines, Taiwan o Vietnam reivindiquen també el control sobre diferents zones del Mar de la Xina Meridional, pel qual es calcula que circula anualment un 40% del comerç mundial, incloent-hi la gran majoria de les importacions de petroli xineses. La qüestió de la sobirania sobre les illes Spraty se situa al centre de la disputa entre els sis estats, i representa la principal base de les reclamacions territorials.

Els esforços de Pequín per redibuixar les fronteres marítimes a la zona no tenen fonament en el Dret Internacional Públic, arribant fins al punt d’haver construït illes artificials per tal de justificar les seves reivindicacions. Aquest nou expansionisme xinès ha generat durant els darrers anys una sèrie de petits conflictes amb pràcticament tots els seus veïns meridionals, autèntics nans econòmics i militars en comparació amb el creixent poder xinès. De tots ells, Vietnam és l’únic país de la regió que busca posar límits a les ambicions marítimes de la Xina i que a la vegada no té un acord de defensa amb els Estats Units, fet que ha provocat que sigui precisament Hanoi amb qui Beijing hagi protagonitzat una major escalada de tensió, sobretot des que el maig de l’any passat la Xina iniciés la construcció d’una plataforma petroliera en plena zona econòmica exclusiva del Vietnam.

China1Disputes territorials al Mar de la Xina Meridional. Font: The Economist

La lògica xinesa per fer valer els seus interessos en les zones disputades es caracteritza per un calculat incrementalisme, mitjançant el qual Beijing va imposant gradualment la seva presència de facto sobre la base de petites provocacions, insuficients per generar una resposta militar però que creen precedents, i amb el temps, normes.

El Mar de la Xina Oriental és un altre escenari en el qual s’està produint un increment de la conflictivitat, sobretot entre la Xina i el Japó. Les illes Senkaku (Diaoyutai en mandarí), disputades per ambdues potències, se situen en l’epicentre d’un conflicte que pot portar conseqüències per a tota la regió. Beijing considera el control sobre aquestes illes com una manera de guanyar accés directe i sense restriccions a l’oceà Pacífic, i al seu torn per avançar posicions en el seu domini sobre Taiwan. En aquest sentit, durant els dos últims anys la Xina ha dut a terme una sèrie de provocacions militars a la zona, amb l’objectiu de deixar clar que no pensa renunciar al control de les illes. Per la seva banda, el Japó es resisteix a acceptar l’hegemonia regional xinesa, una postura que s’ha intensificat després de l’arribada del nacionalista Shinzo Abe al poder al Japó, el qual ha incrementant la despesa militar per primera vegada en dècades i ha promès revisar els articles constitucionals que prohibeixen l’ús de la força en les disputes internacionals.

China2Incidents entre forces armades xineses i japoneses i maniobres militars de l'armada xinesa entre 2012 i 2014. Font: The Atlantic

L’expansionisme xinès a l’est i sud de les seves fronteres està generant un progressiu ressentiment contra Beijing en molts dels països de la regió. Al seu torn, ha provocat una escalada armamentística sense precedents en la zona d’Àsia Oriental, on de 2006 a 2013 la despesa militar ha augmentat ni més ni menys que un 50,9% -de 206 a 310 mil milions de dòlars- una xifra tres vegades superior a l’increment global de la despesa militar durant el mateix període -16,6% –

Xina3Gràfic d’elaboració pròpia. Font de dades: SIPRI

D’entre tots ells, destaquen Indonèsia (125,9%), Vietnam (73,2%), Tailàndia (61,9%), Filipines (33,6%) o la mateixa Xina (104,2%), amb uns increments als quals també ha contribuït el fort creixement econòmic que han viscut la majoria d’aquests països durant l’última dècada. Paral·lelament, la cooperació militar entre veïns de la Xina s’ha incrementat, i mentre el Japó estableix aliances militars antixineses amb el Vietnam, Filipines i fins i tot Austràlia, Corea del Sud s’ha convertit en un dels principals subministradors de material bèl·lic de Manila.

Una altra de les conseqüències de l’expansionisme regional xinès és l’increment de la presència militar dels EUA a la zona. La preocupació d’alguns d’aquests països està provocant un moviment de balancing al llarg de l’Àsia Oriental, materialitzat en forma d’acords de cooperació i defensa de diferents països de la zona amb els Estats Units, i també mitjançant l’augment dels efectius militars nord-americans a la regió. Aquest moviment concorda al seu torn amb els objectius de l’administració Obama, la qual en 2010 va anunciar la seva intenció d’efectuar un gir cap a Àsia en la seva política exterior, amb una reorientació d’elements significatius d’aquesta -sobretot en l’àmbit militar- cap a la regió Àsia-Pacífic. Aquest fet se suma a la ja nodrida presència militar nord-americana a la regió -amb bases aèries o navals al Japó, Corea del Sud, Singapur, Filipines, l’illa de Guam o Austràlia- augmentant el setge sobre la Xina. Es tracta d’un moviment que recorda a la política de contenció dels EUA sobre l’URSS durant la Guerra Freda, i que al seu torn és percebut al seu torn amb alarma des de Beijing, on no es veu amb bons ulls aquesta creixent intromissió de la principal potència militar global en una regió que la Xina considera com el seu pati del darrere.

Ara com ara les possibilitats d’un conflicte militar obert entre la Xina i algun dels seus veïns és una possibilitat altament improbable, sobretot gràcies a l’alt nivell d’interdependència econòmica existent. Malgrat tot, en aquesta escalada de tensions no només estan en joc qüestions purament territorials, sinó també la mateixa legitimitat del sistema polític xinès. Basat en una combinació de progrés econòmic i nacionalisme, el contracte social que existeix entre població xinesa i elits del Partit Comunista de la Xina se sustenta principalment en la bona marxa de l’economia i en la seva capacitat de mantenir uns nivells de creixement econòmic que permetin seguir amb un reduït nivell d’atur i una millora progressiva de les condicions de vida de la població. En aquest sentit, el control sobre els recursos naturals que hi ha als mars de l’est i sud de la Xina es presenten com un element clau per poder seguir alimentant a aquest gegant demogràfic de més de 1.300 milions d’habitants. D’altra banda, mitjançant una política cada vegada més agressiva, Beijing pretén reivindicar el prestigi de la nova Xina que ressorgeix com a principal potència d’Àsia Oriental, alimentant una retòrica nacionalista que està cada vegada més present en els discursos oficials i mitjans de comunicació xinesos. Enrere van quedant doncs els dies en els quals l’enfocament estratègic predominant era el de Deng Xiaoping i el seu “oculta les teves fortaleses i espera al teu temps”. Nous temps, nous paradigmes.

Article publicat originàriament a la revista Beerderberg

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s