Transnístria: entre Rússia i la República de Moldàvia

Les eleccions que es van celebrar el passat dia 30 de novembre a Moldàvia van deixar un panorama similar polític similar al preexistent, amb un manteniment de la majoria pro europea al parlament nacional. Hi va haver una regió però en la qual aquestes eleccions no es van celebrar: l’autodenominada República Moldava Pridnestrovianana (RMP). Més coneguda com a Transnístria, aquest territori de només 4.163 km2 -situat entre la riba oriental del riu Dnièster i la frontera ucraïnesa- es va declarar independent el 1990, i ho és de facto des de 1992, després d’una breu guerra civil lliurada amb l’objectiu de separar-se de la llavors recentment independitzada República de Moldàvia.

Transnistria1

Els motius que van portar a l’esclat de la guerra són diversos, i estan relacionats amb l’explosió de certa rivalitat entre moldaus ètnics i eslaus (russos i ucraïnesos), majoria aquests últims a la Transnístria però minoria a Moldàvia. De la mateixa manera que succeïa en altres repúbliques de l’URSS, la minoria russo-ucraïnesa dominava les esferes de poder local a Chisinau, i l’enfortiment de l’independentisme moldau va generar un sentiment de por entre aquestes, sobretot amb vista a una possible reintegració a Romania i a una marginalització de les llengües russa i ucraïnesa, com ja apuntaven les primeres mesures de romanització de la nova República de Moldàvia.

Moscou va jugar un paper transcendental en el conflicte, i la intervenció 14é exèrcit soviètic sota el comandament del general Lebed del costat dels secessionistes va decantar la balança, possibilitant un alto el foc que va assegurar el control de la Transnístria per part de les autoritats de la RMP. Un estatus quo garantit des de aleshores gràcies en part al contingent de forces russes -uns 1.200 efectius- presents en aquest territori -oficialment amb la denominació de tropes de pacificació-, les quals segueixen estacionades a la regió malgrat les múltiples queixes del govern moldau, de la UE i de l’OTAN.

La República Moldava Pridnestrovianana -amb capital a Tiraspol- funciona des de llavors com un estat sobirà de facto amb un reconeixement internacional pràcticament nul, i de fet només els territoris secessionistes de l’antiga URSS que es troba en una situació similar -Abkhàzia, Ossètia del Sud i el Nagorno Karabaj- la reconeixen com a estat independent. Disposa d’un sistema polític presidencialista, parlament unicameral, govern, estructura institucional, policia i forces armades, duanes, i fins i tot la seva pròpia moneda, el Ruble de Transnístria, i un banc, el Banc Republicà de Pridnestrovia. Després de 20 anys sota el govern del polèmic Igor Smirnov, un apparàtxik de l’època soviètica amb un extens historial de corrupció a l’esquena, el desembre de 2011 la població de la Transnístria va escollir Evgeny Shevchuk com a nou president, un líder més modern i pragmàtic que el seu predecessor.

Tant la bandera de la RMP com el seu escut són els mateixos que els de la República Socialista Soviètica de Moldàvia (1940-1991) -amb algun petit retoc en cas de l’escut- reivindicant una continuació històrica a nivell de legitimitat política entre l’època soviètica i les actuals autoritats de la RMP. Aquest element post-soviètic està també molt present en tota la regió en l’àmbit identitari i de construcció nacional, mitjançant monuments, nomenclatura de carrers, plaques simbòliques, etc. evocant el passat soviètic i també imperial rus, essent la Transnistria un enclavament perifèric de conegut com a “món rus”.

Transnistria2Bandera de la República Moldava Pridnestroviana
Transnistria3Escut de la República Moldava Pridnestroviana

Des de la seva independència la Transnístria està sumida en una profunda crisi demogràfica, havent caigut el nombre d’habitants un 32% en només 20 anys, passant de 750.000 el 1990 a 508.000 el 2013. A això cal sumar-li un progressiu envelliment de la població, amb un 30% de pensionistes, una ràtio que augmenta constantment sobretot per l’elevada taxa d’emigració juvenil, la principal destinació de la qual és Rússia. La distribució ètnica és força equilibrada, i segons el cens de 2004 viuen en aquell territori un 31,9% de moldaus, un 30,4% dels russos i un 28,8% d’ucraïnesos.

Pel que fa a l’economia de la RMP, aquesta és una peculiar combinació entre capitalisme i economia planificada. Els seus principals pilars són quatre grans plantes industrials construïdes durant l’època soviètica -produeixen tèxtil, ciment, i acer- el 95% de la producció de les quals és exportada. Altament dependent de les exportacions -suposen el 70% del PIB-, segons dades de 2012 els principals socis comercials de la RMP són la República de Moldàvia, Rússia, Romania, Ucraïna i Itàlia. En conjunt, els països de la UE són la destinació del 45,9% de les exportacions transnistries, mentre que els països de la CEI suposen el 44,9% (2012). En relació al mercat local, el grup empresarial Sheriff juga un paper clau: posseeix cadenes de supermercats, gasolineres i operadors de telefonia mòbil entre d’altres, i fins i tot el principal equip de futbol, el Sheriff Tiraspol, havent creat autèntics monopolis en alguns sectors. El seu poder s’ha construït gràcies sobretot als privilegis dels quals ha gaudit des de principis dels 90 sota els governs d’Igor Smirnov -especialment en matèria fiscal- el qual estava vinculat a aquest grup empresarial. Enfrontat al grup Sheriff, al desembre de 2012 el president Shevchuk va signar un decret mitjançant el qual es cancel·laven els seus privilegis, però malgrat això la seva presència i influència a la Transnístria segueixen sent molt visibles.

Un altre aspecte clau que caracteritza la RMP -sobretot en l’àmbit econòmic- és el seu elevat grau de dependència respecte a agents externs, sobretot Rússia. En aquest sentit, l’ajuda russa que rep el govern de Tiraspol suposa un dels pilars que sustenten el funcionament econòmic en aquell territori, una ajuda que es materialitza de diferents maneres, sent la principal el sistema de subsidis en el subministrament de gas. La regió de Transnístria consumeix uns dos terços del gas subministrat per Gazprom a Moldàvia a través de MoldovaGaz, filial de la mateixa Gazprom. MoldovaGaz transporta el gas rus fins a la Transnístria, on la companyia TiraspolTransGaz-Pridnestrovye s’encarrega del seu subministrament. No obstant això, mentre que pel gas que es consumeix a la República de Moldàvia Gazprom cobra 391$ per 1000 m3, no exigeix cap pagament immediat pel gas que arriba a la RMP -uns 2mil milions de metres cúbics anuals-. En altres paraules, des de 2009 Tiraspol no ha pagat ni un cèntim a MoldovaGaz/Gazprom pel gas consumit, i alhora ha aconseguit generar uns recursos essencials per al govern local gràcies al preu que es cobra als consumidors transnistris (75$ – 90$ a particulars i 163$ a empreses per 1.000 m3)

El deute acumulat per aquest concepte fins a 2013 era de 3,7 milers de milions de dòlars, unes quatre vegades el PIB de l’RMP. Es tracta doncs d’una eina amb dues funcions bàsiques: suposa el major subsidi (indirecte) de Rússia a la Transnistria, i alhora representa un element de pressió de Moscou sobre la República de Moldàvia, ja que mentre que el Kremlin no reconegui la independència de la RMP pot en qualsevol moment reclamar aquest deute a Chisinau.

El segon pilar principal és l’anomenada ajuda humanitària enviada per les autoritats russes, i que té incidència sobretot en les pensions, infraestructures i diferents projectes socials. Finalment, les remeses que envien els emigrants des de l’exterior suposen una altra porció important del PIB transnistri, i es calcula que entre un 66% i un 86% d’aquestes provenen de Rússia.

La RPM és també dependent de la mateixa República de Moldàvia, sobretot en l’àmbit comercial. Així, no només és el seu principal destí exportador, sinó que des de 2006 tota empresa transnistria que desitgi exportar legalment els seus productes a l’exterior està obligada a registrar el seu negoci en un jutjat de Chisinau, de manera que els productes exportats per la RMP figuren com fabricats a Moldàvia.

L’any 2006 es va inaugurar un nou format en les relacions Tiraspol-Chisinau, en el marc conegut com a 5+2 (Rússia, la República de Moldàvia, Transnistria, Ucraïna i l’OSCE, més la UE i els EUA com a observadors). Segons Piotr Pasat, vicepresident de la Comissió d’Exteriors del parlament de la RMP, es tracta d’un fet positiu, en tant que va permetre obrir un canal de comunicació més directa, fomentant un diàleg regular que ha produït alguns resultats, principalment en matèria de lliure circulació de persones, educació i transports. Destaca també la bona sintonia entre l’expresident moldau Vlad Filat (2009-2013) i Evgeny Sevchik, la qual va tenir com a resultats una intensificació del diàleg bilateral. Nina Shtanski, Ministra d’Exteriors de l’RMP reconeix que aquesta tàctica de “petits passos” ha suposat un cert avanç, i que el seu principal objectiu ha estat abordar els problemes socioeconòmics dels habitants de Transnistria i la República de Moldàvia derivats del conflicte . No obstant això, denuncia també una guerra bruta del govern de Moldàvia, qui segons la ministra introdueix regularment noves restriccions discriminatòries contra els productors transnitris, a més d’haver obert desenes de processos judicials contra membres del govern de la RMP, generant un clima de progressiu deteriorament de les relacions bilaterals en l’últim any. Per la seva banda, Ana Gutu, presidenta de la Comissió d’Exteriors del parlament moldau, denuncia que els 101 diputats del parlament moldau estan inclosos en una llista negra per part de les autoritats de la RMP, i tenen vetat l’accés a la Transnistria.

L’entrada en vigor de manera provisional de l’Acord d’Associació (AA) entre la UE i la República de Moldàvia suposa un altre motiu de fricció entre Chisinau i Tiraspol. Segons Shtanski l’AA i la zona de lliure comerç entre Moldàvia i la UE ignoren per complet els interessos de la Transnistria, i denuncia que part de les negociacions es van realitzar en secret, sense possibilitat que la RMP pogués participar-hi. La situació, afegeix, amenaça amb una nova ronda de bloqueig econòmic sobre la regió, com el que ja es va produir el 2006.

Les dues prioritats en matèria exterior de la RMP fins al moment han estat, d’una banda, l’acostament a Rússia i la Unió Eurasiàtica, i per una altra la normalització de relacions amb la República de Moldàvia. L’Acord d’Associació entre Moldàvia i la UE liquida en part aquest fràgil equilibri, sobretot en matèria comercial, ja que a partir d’ara els productors transnistris hauran d’afrontar un règim tarifari molt més dur en el seu comerç amb la UE, sent catalogats com a “productes d’origen no específic”, als quals se’ls apliquen les tarifes duaneres més elevades. Aquesta circumstància obligarà a una major aposta pel vector rus i a una major integració en l’espai econòmic impulsat per Moscou, sobretot amb l’objectiu de no quedar-se en terra de ningú, un objectiu molt complex donat l’aïllament geogràfic en què es troba.

En relació a una hipotètica reintegració de la Transnistria a la República de Moldàvia, Nina Shtansky ho té clar: “El poble transnistri ha expressat en repetides ocasions mitjançant referèndum el seu desig d’independència i subsegüent integració a la Federació Russa, l’última ocasió en 2006 amb un 97% de vots a favor. Per tant, la nostra prioritat és integrar-nos en un Estat completament diferent del de República de Moldàvia”. Piotr Pasat mostra un cert realisme respecte a les possibilitats reals que la RPM s’integri a la Federació Russa: “Són molts els problemes que està afrontant Moscou amb l’annexió de Crimea. També està Kalinigrad, un territori sense frontera amb la resta de l’Estat rus. Per tot això, és bastant complicat parlar d’una hipotètica integració de Transnístria com a part integrant de la Federació Russa“.

Ucraïna juga també un paper destacat en la qüestió, amb importants vincles empresarials i polítics amb les elits de la RMP. El port d’Odessa és precisament la principal porta de la Transnistria cap al món, tant pel que fa a exportacions com a importacions. El comerç entre Ucraïna i la Transnistria va caure un 60% durant el 2014 i durant l’últim any s’han incrementat els controls de frontera a la part ucraïnesa, sobretot als ciutadans de la regió amb passaport rus (uns 150.000), així com la presència militar ucraïnesa a la zona.

A diferència d’altres conflictes territorials que van esclatar arran de la caiguda de la Unió Soviètica, el de Tansnistria es caracteritza pel seu inexistent nivell de violència des del cessament de les hostilitats el 1992. La indiferència amb què molts ciutadans tant de la RMP com de la República de Moldàvia perceben la qüestió és un dels pilars que garanteixen una certa estabilitat a la regió, i el tema apareix sempre entre la novena i desena posició de les principals preocupacions de la població de Moldàvia. En aquest sentit, una remilitarització sembla en aquests moments altament improbable, de manera que probablement es tracti del més congelat de tots els conflictes que hi ha al territori de l’antiga URSS.

La principal prioritat de les autoritats moldaves és en aquests moments l’adhesió a la UE, i per això es plantegen la conveniència d’aspirar a la integritat territorial, la qual comportaria beneficis però també una sèrie de costos polítics i econòmics. Des del punt de vista dels interessos Moscou, la RMP és sobretot un element de pressió sobre Chisinau amb l’objectiu d’intentar mantenir a Moldàvia dins de la seva esfera d’influència. En conseqüència, el seu escenari més favorable és el d’una Transnistria integrada a Moldàvia, amb un alt d’autogovern i una sobirania compartida, en línia amb el Memoràndum Kozak proposat per la Federació Russa en 2003 per a la resolució del conflicte, en el qual es plantejava la creació d’un complex Estat multinivell similar al de Bòsnia i Hercegovina. El març de 2012 Dmitry Rogozin -viceprimer ministre de la Federació Russa- va ser nomenat representant especial de Moscou a la RMP, un fet que demostra la creixent importància que Moscou dóna a la qüestió transnistria.

En un context en què tant Chisinau com Kíev han accelerat la seva integració en l’espai econòmic i polític de la UE, mitjançant la signatura de sengles Acords d’Associació, i amb una creixent hostilitat de tots dos governs respecte a Rússia, les perspectives de subsistència de la RMP són poc favorables a curt i mig termini, completament envoltada per un bloc cada vegada més hostil i sense sortida al mar. A aquest fet se li suma la crisi financera que travessa la mateixa Federació Russa, la qual possiblement obligui el Kremlin a revisar les subvencions i ajuda que destina a la Transnistria. Precisament aquest setembre se celebra el 25 aniversari de la proclamació d’independència de la República Moldava Pridnestroviana. Els esdeveniments dels pròxims mesos determinaran si la por o l’esperança presideixen els actes de celebració.

Versió extesa d’un article publicat originàriament a Agenda Pública (eldiario.es).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s