Ucraïna, tres anys després del Maidan

El passat mes de febrer es va cel.lebrar el tercer aniversari del triomf del Maidan ucraïnès. Tres anys d’ençà d’aquell hivern de neu, sang i foc que va portar la ciutat de Kíev a ocupar portades arreu del planeta i que, en última instància, va provocar un conflicte intern i extern de dimensions colossals i va encendre la flama de la confrontació més gran que s’ha viscut entre Rússia i els països occidentals des de la guerra freda.

Des de principis de 2015, Ucraïna va anar desapareixent de les agendes mediàtiques. Més enllà d’algunes informacions sobre el Donbass –extrem oriental conformat per les repúbliques rebels de Donetsk i Lugansk– que arriben amb comptagotes, el cert és que progressivament s’ha imposat una apagada informativa. Tot i aquest silenci, a Ucraïna, hi continuen passant coses, algunes d’elles molt alarmants. El balanç d’aquests tres anys dista molt de ser positiu i costa trobar elements d’esperança de cara al present i el futur.

Des de 2014, Ucraïna ha perdut el 20% del PIB, la moneda nacional ha patit una davallada de dos terços del seu valor, la inflació ha arribat a pics del 60% i el preu de molts productes bàsics s’ha disparat. Segons una enquesta elaborada pel grup Rating el mes d’octubre passat, la situació econòmica d’un 73% de la població ucraïnesa havia empitjorat els darrers dotze mesos. Greus dificultats per a una part important de la població: una de cada cinc persones amb prou feines es pot pagar els aliments i un 35% té problemes per comprar roba o calçat.

Oligarques i mesures ’estètiques’

Una de les banderes del Maidan va ser la lluita contra la corrupció de Yanukovitx i contra el sistema oligàrquic en general, problemes endèmics de la Ucraïna post soviètica que, durant més de dues dècades, han llastrat el seu desenvolupament econòmic i social. Tot i aquesta reivindicació, els fets van acabar posant en relleu que les raons per les quals bona part de l’oligarquia va donar suport al Maidan, utilitzant la seva riquesa i els seus mitjans de comunicació, eren molt diferents. Una d’elles, l’actual president Petro Poroshenko.

Lluny de desprendre’s de les seves empreses, tal com havia promès abans de ser escollit president arran del triomf del Maidan el maig de 2014, Poroshenko ha continuat construint el seu imperi econòmic i financer, amb epicentre a la societat Prime Assets Capital i el Banc Internacional d’Inversió, entitats que controla i que actuen com a node financer d’un complex de desenes d’empreses i inversions.

Malgrat l’adopció d’algunes mesures estètiques com la creació d’una Oficina Nacional Anticorrupció –mesures que, en última instància, han esdevingut eines del president per atacar els seus enemics–, Poroshenko ha aprofitat el control sobre l’aparell de l’Estat per forçar la resta d’oligarques a fer concessions i compartir guanys amb el seu entramat, fet que ha enfortit la seva posició. No sorprèn, doncs, que aparegués als Papers de Panamà o que tant ell com els seus homes més propers posseeixin finques milionàries a la Costa del Sol.

Relleu de clans

Des del punt de vista de l’ostentació del poder, l’Estat ucraïnès ha passat d’estar controlat pel clan d’un oligarca prorús a estar-ho per un de prooccidental –ben embolcallat amb la bandera de la UE com a element de legitimació– mentre la base, l’essència i l’estructura del sistema s’han mantingut pràcticament intactes. Un cas de Gatopardisme postsoviètic de vella escola amb el beneplàcit i el suport de Brussel·les i Washington, en què la geopolítica i el fet de guanyar Ucraïna per a l’òrbita occidental compensen qualsevol consideració de tipus intern. I qui dia passa any empeny.

Les pràctiques corruptes perviuen i la percepció pública d’aquestes pràctiques també. Segons el darrer Baròmetre Global de Corrupció, publicat per Transparència Internacional a finals de 2016, un 64% de la ciutadania d’Ucraïna creu que la majoria o tots els membres del parlament són corruptes i un 86% creu que les autoritats estan fent poc o gens per combatre la corrupció. Un 30% ha pagat algun tipus de suborn per tenir accés a serveis públics bàsics durant els darrers dotze mesos i un 38%, per accedir a educació pública primària o secundària, xifres molt similars a les que es donaven abans del Maidan i que mantenen Ucraïna com un dels països més corruptes de l’antiga URSS.

Llistes de dissidents

Mentre això passava, la guerra al Donbass –una “operació antiterrorista”, segons Kíev– i l’annexió russa de Crimea han estat aprofitades per les noves autoritats ucraïneses per llançar una onada repressiva contra organitzacions polítiques, persones i mitjans “no afins” a la nova Ucraïna nacionalista. Informar sobre “enemics” o “traïdors a la pàtria” ha esdevingut una pràctica socialment acceptada i promoguda per l’SBU, l’Agència Estatal de Seguretat. Un cas molt representatiu d’aquesta purga és el web Mirotvorets (El Pacificador), que regularment publica informes i llistes de periodistes i activistes. Materials que, sovint, esdevenen una guia per a diverses faccions d’ultradreta, que executen accions violentes contra individus i col·lectius que organitzen protestes contra la guerra, de caire antifeixista, etc. El cas més conegut és el d’Oles Buzina, periodista assassinat el 2015 d’un tret al cap davant de casa seva pocs mesos després que les seves dades apareguessin al web.

Malgrat les crítiques formulades per algunes organitzacions internacionals, el web Mirotvorets segueix a ple rendiment, tolerat per l’Estat. Ruslan Kotsaba també va ser víctima d’un d’aquests informes i va estar un any i mig a la presó per penjar un vídeo contra la guerra del Donbass i a favor de la pau a internet.

En total, una quinzena de periodistes, professionals de l’advocacia i opositores han estat assassinades o han mort en circumstàncies estranyes a Ucraïna durant els darrers tres anys. A aquesta llista, s’hi afegeixen les 46 persones assassinades a la massacre d’Odessa del 2 de maig de 2015. Sovint, les morts són justificades com a “patriòtiques” i, durant els judicis per les matances del Maidan –en què s’ha demostrat la participació de militants de Svoboda i el Pravy Sektor– o d’Odessa, s’han viscut atacs de grups d’extrema dreta, que han exercit la coerció i han proferit amenaces contra jutges, fiscals i advocats.

El web Mirotvorets també va publicar una llista de periodistes internacionals que han cobert el conflicte del Donbass des del territori controlat pels sectors rebels –alguns d’ells de l’Estat espanyol–, molts dels quals han rebut amenaces reiterades per part de militants nacionalistes autoanomenats “patriotes”.

Defensar la federalització és delicte

Aquesta monitorització sovint deriva en una petició a l’SBU, el Ministeri de l’Interior o el Ministeri de Política Informativa –un autèntic Ministeri de la Veritat orwellià creat a finals de 2014– perquè investiguin totes aquelles persones que no combreguen amb la nova Ucraïna i ho expressen públicament. El Codi Penal va ser reformat per introduir una sèrie de crims contra la seguretat nacional, entre els quals s’inclouen expressar opinions a favor de la federalització del país o criticar la mobilització general, entre altres.

Seguint la mateixa línia, durant l’any 2016, els edificis dels canals de televisió Ukraine i Inter van ser atacats per part de militants d’ultradreta –molts d’ells membres del Corpus Civil del Batalló Azov. La seu d’Inter fou parcialment incendiada mentre hi havia periodistes a dins. Aquests canals –així com altres mitjans de comunicació– són acusats de ser “agents del Kremlin” i de donar una visió parcial de temes com ara la guerra al Donbass. Els atacs busquen forçar un canvi en les seves línies editorials i aconseguir un enfocament més “patriòtic”, un adjectiu molt emprat a la Ucraïna actual.

41 periodistes de diferents països europeus i disset periodistes de Rússia també han estat víctimes d’aquesta caça de bruixes i se’ls ha prohibit l’entrada al país mitjançant un decret del president Poroshenko. Ni tan sols se n’ha lliurat la branca ucraïnesa d’Euronews, a qui han revocat la llicència per emetre.

Tal com denunciava fa pocs dies en un bloc la professora ucraïnesa Evgenia Bilchenko –que havia donat suport al Maidan–, aquest clima de control i repressió fa que la llibertat d’expressió estigui “cada cop més restringida” i que, sovint, la dissidència respecte al discurs oficial en determinats temes sigui titllada de col·laboracionista amb el Kremlin. Molts sectors de la població tenen por de l’Estat i dels grups d’extrema dreta, un sentiment que fa que moltes persones deixin de dir obertament el que pensen, fins i tot en el món acadèmic. Una realitat incòmoda per a Occident i que no encaixa amb els valors que diu que defensa. Potser per això els grans mitjans ja no parlen d’Ucraïna.

Article publicat originàriament a La Directa

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s