#ElectricYerevan Protestes a Armènia: més a prop del 15-M que del Maidan

Alguna cosa es mou a Armènia, i malgrat que tímidament, ha aconseguit traspassar el mur de silenci informatiu que habitualment separa occident del Caucas del Sud. El principi d’aquesta història es remunta al darrer 17 de juny, quan el Comitè Regulador de Serveis Públics d’Armènia va anunciar un increment en els preus de l’electricitat del 16% a partir l’1 d’agost -la tercera pujada en tres anys-. En cas de confirmar-se, aquesta decisió implicarà un important increment en els preus de nombrosos serveis i productes al país. Des de Xarxes Elèctriques d’Armènia (XEA) -la companyia distribuïdora d’electricitat- es va justificar la decisió amb l’argument que calia fer front al deute de l’empresa i a les pèrdues dels darrers anys. Es dóna la circumstància que el propietari de XEA és Inter RAO UES, una companyia energètica russa que té a Igor Setxin com a president de junta, amic de Vladimir Putin i president executiu de Rosneft, la principal empresa de petroli propietat del govern rus.

Pocs dies després d’anunciar-se la decisió, molts armenis van sortir als carrers d’Erevan per exigir la cancel·lació d’aquesta, així com una revisió a la baixa de les tarifes. D’aquesta manera va néixer el que de seguida va començar a denominar-se Electric Yerevan, una mobilització que va començar amb uns centenars de persones i que ha acabat traient al carrer a desenes de milers, mantenint-se fins a dia d’avui -amb acampada permanent i assemblea incloses-. Es tracta d’un moviment reivindicatiu que des del principi ha pres un to molt festiu -concerts i esports inclosos- i en el qual han participat sobretot joves, però també pensionistes i famílies amb nens. Amb epicentre a l’avinguda Bahgramyan, situada molt prop del palau presidencial, amb el pas dels dies s’ha anat estenent a altres ciutats del país. Fins ara aquest moviment ha estat majoritàriament pacífic, a excepció de l’episodi de violència que es va viure el 22 de juny al matí, quan la policia armènia va intentar desallotjar l’avinguda Baghramyan per la força utilitzant canons d’aigua, una decisió que va generar una onada de disturbis que es van saldar amb 200 persones detingudes i una vintena de ferits entre policia i manifestants.

En un context de mobilitzacions cada vegada més nombroses, el passat dissabte 27 el president Serzh Sargsyan va anunciar la intenció del govern d’assumir els costos de l’increment en la factura de l’electricitat fins que es faci una auditoria internacional a la companyia subministradora, una concessió que no ha satisfet les demandes dels manifestants, els quals segueixen sortint al carrer cada dia per demanar una cancel·lació total de l’increment i l’enjudiciament de tots agents de policia responsables de les agressions del 22 de juliol a l’avinguda Baghramian.

A diferència d’altres casos (com el 2008 o 2011) quan a Armènia es van produir importants mobilitzacions liderades pels partits tradicionals d’oposició, en aquesta ocasió les protestes estan essent dirigides per joves activistes sense afiliació política. L’origen d’aquesta nova onada de mobilitzacions és més profund i sorgeix com a resposta a l’increment de la pobresa i la desigualtat que viu el país. Així, parlar de Electric Yerevan és parlar sobretot d’una protesta de caràcter socioeconòmic, que ha posat en el seu punt de mira no només al govern i al president sinó també als monopolis -aliats de la classe política- que dominen els principals sectors econòmics, fet que explica que el principal lema de les protestes sigui “Prou saqueig!”. El caldo de cultiu que alimenta la protesta salta a la vista: segons l’últim Baròmetre del Caucas (finals de 2013) un 45% dels armenis considera que l’atur és el principal problema del país, mentre que un 16% que creu que és la pobresa. Així mateix, un 76% dels armenis viu amb menys de 400 dòlars al mes, i un 54% amb menys de 250. El mateix any 2013, un 38% va declarar no tenir rentadora a casa, un 67% va afirmar que limita el consum de gas i un 52% que en algun moment de l’any va haver de demanar prestat per poder comprar menjar.

La renda per càpita del país és de 7.776 USD, situant-se en el que podria considerar-se com “classe mitjana” de les antigues repúbliques soviètiques, per sobre de Moldàvia, Ucraïna, Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan i Geòrgia i per sota dels Bàltics, els principals exportadors de gas i/o petroli (Rússia, Kazakhstan, Turkmenistan i Azerbaidjan) i Bielorússia. Les remeses procedents de l’exterior suposen un 21% del PIB armeni segons dades del Banc Mundial, situant-se entre els països del món més dependents en aquest aspecte. Del total d’aquestes, més d’un 80% provenen de Rússia, malgrat que últimament hagin caigut considerablement per l’empitjorament de la situació econòmica en aquell país.

En contrast amb el que ha succeït en els últims anys en algunes antigues repúbliques soviètiques (Geòrgia 2003, Ucraïna 2004 i 2013-2014 o Moldàvia 2009, entre altres) en aquest cas no es tracta d’una mobilització amb un component nacionalista i “anti Kremlin”, i més enllà de les crítiques a l’empresa russa propietària de la distribuïdora de l’electricitat o a alguns mitjans russos per la seva manipulació informativa en la cobertura de les protestes, les referències a Rússia o a Putin han brillat per la seva absència. Tanmateix, la protesta sí que està dirigida contra una elit política i econòmica molt lligada a Moscou, i contra uns monopolis directament controlats per empreses russes, essent això precisament el que inquieta al Kremlin.

Com bé indica el seu lema, les mobilitzacions que estan tenint lloc a Armènia s’assemblen més a una demanda fruit de la manca d’oportunitats -a l’estil del 15-M- que a una revolució de colors stricto sensu que busqui tombar un govern per a posar-ne un altre. De la mateixa manera, i a diferència del Maidan ucraïnès, on el desencadenant va ser una decisió de caràcter geopolític, en el cas del Electric Yerevan no s’han formulat demandes d’aquest tipus: ni s’ha reivindicat la sortida d’Armènia de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva –l’OTAN de l’antic espai soviètic, liderada per Rússia-, ni el tancament de la base militar russa de Gyumri, ni la retirada d’Armènia de l’acord rus-armeni de cooperació militar, ni de la Unió Econòmica Euroasiàtica. En altres paraules, la política exterior no forma part de l’agenda política d’aquest moviment, centrada sobretot en qüestions internes, si bé és cert que amb repercussió a l’exterior.

La majoria de la població armènia, incloent-hi bona part dels manifestants, és molt conscient que la seva dependència respecte a Rússia no és una qüestió negociable en aquests moments. Un 83% dels armenis (dades de 2013) consideren que Rússia és el principal “amic exterior “del seu país. De la mateixa manera, els partidaris de la Unió Econòmica Eurasiàtica impulsada per Moscou se situen en un 55%, per només un 13% que s’hi oposa. En contrast, un 66% considera que l’Azerbaidjan és el seu major enemic del país. És precisament el conflicte no resolt entre Armènia i Azerbaidjan pel control de l’Alt Karabagh el factor principal que manté la situació d’aïllament d’Armènia respecte als seus veïns a est i oest, provocant que el paper de Moscou prengui encara més rellevància en aquest context. D’aquesta manera, Rússia segueix essent el principal i únic protector d’Armènia davant les temptacions de Bakú (amb un important pla de rearmament en marxa) de modificar per la força l’statu quo que va deixar la guerra de 1988-1994, principalment gràcies al tractat de protecció mútua entre Moscou i Erevan, a la membresia d’Armènia a la OTSC i sobretot a l’efecte dissuasiu de la base russa de Gyumri i el contingent de 3.000 soldats i artilleria pesant estacionats allà.

Però no només es tracta d’una qüestió militar: la dependència d’Armènia respecte a Rússia és també econòmica. Empreses russes controlen la majoria de les indústries armènies, amb especial incidència en els sectors de l’energia, el transport, les telecomunicacions o la mineria. Una situació que també s’estén també a l’àmbit comercial, essent Rússia la principal destinació de les exportacions armènies amb un 20,44% del total -per un 11,4% de la Xina i un 10,6% d’Alemanya-, mentre que les exportacions russes representen el 25,7% de les importacions que rep Armènia, a molta distància de les xineses (9,9%) i les turques (5,5%). Per tot això, ara com ara Armènia és probablement el país del món que més depèn de Moscou en més esferes, i no sembla que aquesta situació hagi de canviar a curt o mitjà termini.

Malgrat que tant mitjans russos –titllant-les de manifestacions pro americanes- com ucraïnesos o americans -catalogant-les com a “nou Maidan” – han intentat imposar una narrativa de les protestes favorable als seus interessos, el cert és que l’Electric Yerevan ha estat capaç de generar des del principi unes dinàmiques completament autònomes, demostrant que en l’espai de l’antiga Unió Soviètica és possible reivindicar drets bàsics i lluitar contra les injustícies sense necessitat d’onejar banderes americanes o de la Unió Europea, les quals moltes vegades més que unir divideixen la població local.

L’interès de Washington en la desestabilització del que Rússia considera com el seu pati del darrere és evident, i en aquest sentit destaca el molt actiu paper que està jugant Ràdio Free Europe a Armènia -finançat pel Congrés dels Estats Units- en el seguiment i la promoció de les protestes, en contrast amb l’escassa activitat de RFE en l’onada de mobilitzacions antigovernamentals que van tenir lloc recentment a Moldàvia, en aquest cas contra un govern pro occidental. En el cas d’Armènia, les demandes de caràcter intern van per separat, i pel que sembla de moment no han estat contaminades pel context internacional i per la creixent hostilitat entre Rússia i els EUA. Així, els armenis de l’Electric Yerevan lluiten exclusivament per la justícia social i per un major respecte al seu país per part de l’Estat rus. Si no vol que es cali un foc de més intensitat a l’interior d’un dels seus aliats més pròxims, Moscou haurà d’escoltar, i adaptar-se.

Article publicat originàriament al web Passim.eu